Nota de la Redacció: Per commemorar el dia contra la violència masclista, l’organització de joves Arran va elaborar un seguit de cartells que posaven de relleu alguns dels aspectes de la dominació masclista entre la gent jove. Aquests cartells van tenir molt d’èxit a les xarxes socials i van generar comentaris contraris per part d’algunes persones, especialment homes. Davant del que enteníem com uns posicionaments molt simptomàtics del pes que encara tenen algunes idees masclistes entre la gent jove, L’ACCENT vam demanar a Arran que publiqués un article d’opinió explicant què en pensaven i la campanya que havien dut a terme.
**
ARRAN, organització de joves de l’esquerra independentista**
“Cànons de bellesa irreals són violència masclista”, “Control amb el mòbil és violència masclista”, “No poder anar tranquil·la a casa és violència masclista”, “Pressió estètica és violència masclista” i “Amor romàntic és violència masclista”. Aquests van ser els títols dels cartells que ARRAN va difondre per les xarxes socials el passat 25 de novembre, dia internacional contra la violència masclista.
Quan parlem de violència masclista no parlem de cap tipus de violència aïllada, ni puntual; parlem d’una violència a nivell estructural que s’exerceix diàriament contra les dones, tant explícitament com subtilment. El 25 de novembre, a banda de negar-nos a restar callades davant les dones mortes arreu dels Països Catalans, volíem negar-nos a restar callades davant les subtils, i no tant subtils, mostres de violència masclista que pateixen les dones joves dia rere dia.
Amb els cartells publicats preteníem fer visible, conscienciar i generar debat entorn aquests tipus de violència masclista invisible que estan totalment interioritzades i normalitzades en nosaltres, i per tant, socialment acceptades. I així va ser, els cartells han estat compartit més de 500 vegades, 500 persones que han entès el missatge i l’han volgut difondre al seu entorn més proper, generant així més visibilització, conscienciació i debat a molta més gent.
El cartell de la mitja taronja i l’exprimidor, titulat “Amor romàntic és violència masclista” ha causat especial furor i debat a la xarxa. Per què diem que l’amor romàntic és violència masclista? El concepte “amor romàntic” no es refereix al fenomen de l’amor, o el fet d’estimar a algú, ni al romanticisme que es pot generar d’aquesta estima. El concepte “amor romàntic” fa referència a les relacions sexo-afectives que conceben a l’altre com a un objecte de propietat privada, i al revés; on les relacions es construeixen sobre la dependència emocional; on l’amor sembla que segueixi un manual d’instruccions totalment imposat per la societat patriarcal; on l’amor està totalment idealitzat genera opressió, control i, per tant, violència.
El concepte “amor romàntic” fa referència a les relacions sexo-afectives que conceben a l’altre com a un objecte de propietat privada
Per explicar-ho, ens referim a l’amor romàntic com a un mite. Per què? Es defineix mite com una creença, que es formula com una veritat, i és expressada de forma absoluta i poc flexible. Aquests tipus de mites solen tenir una gran càrrega emotiva, concentren molts sentiments i solen contribuir a mantenir la ideologia del grup dominant (dins els sistema patriarcal, són els homes els que pertanyen al grup dominant, mentre que les dones restem en el grup minoritari), i per això són resistents al canvi i al raonament. Per explicar-ho encara millor, utilitzarem com a base un article que fa referència als mites de l’amor romàntic.
Aquests, segons Carles Yela (2003), emmarquen la “suposada autèntica natura del veritable amor”, i aquests mites com en altres àmbits, són enganyosos, absurds, ficticis, irracionals… i fa una relació dels més destacables:
Mite de la mitja taronja: Creença que escollim a la parella que teníem predestinada d’alguna forma, i és la única elecció possible. Té l’origen a la Grècia clàssica, amb el relat de les “ànimes bessones”. Aquest mite provoca o una alta exigència en l’àmbit de la parella, o una tolerància excessiva dins la relació, al considerar que si és la “meva mitja taronja”, hem de permetre més, sacrificar-se més, perquè les coses al final aniran bé…
Els quatre següents van ser introduïts per la religió cristiana:
- Mite de l’aparellament: Creença que la parella heterosexual és universal i natural.
- Mite de l’exclusivitat: La creença que és impossible estar enamorat/da de dues persones a la vegada.
- Mite de la fidelitat: La creença que tots els desitjos passionals, romàntics, i eròtics han de satisfer-se exclusivament amb una única persona, la pròpia parella.
- Mite de la castedat o de la sexualitat com algo brut, pecaminós…
Els mites anteriors, i els que s’exposen a continuació, han estat creats pels estaments i la cultura patriarcal per reforçar el rol passiu i de subordinació de la dona al destí irreductible, reforçant la posició secundària o terciària dins la parella, reforçant el rol de cuidadora,…:
- Mite de la gelosia: la creença que la gelosia com una mostra d’amor, la gelosia és un requisit indispensable en el veritable amor. Aquest mite s’utilitza com a justificació de comportaments abusius, violents, possessius, repressius, injustos , egoistes…
- Mite de l’equivalència: La creença que “l’amor” i “l’enamorament” són equivalents. Implica no reconèixer la diferencia entre els dos conceptes, i no reconèixer com a natural la transformació de sentiments al llarg del temps, o viure-la de forma traumàtica.
- Mite de l’omnipotència: la creença que “l’amor ho pot tot”, i que és suficient un gran amor per solucionar tots els problemes interns i externs que vinguin…per canviar el caràcter, la personalitat, la forma de vestir, o vicis de les persones…”por su propio bien”… Aquest ha fet especialment mal en les relacions de violència masclista, creant fils invisibles que fomenten la dependència emocional.
- Mite del “libre albedrío”: La creença que els nostres sentiments amorosos són absolutament íntims, i no estan influenciats per factors socio-biològic-culturals, aliens a la nostra voluntat i consciència, i això comporta excés de confiança, sentiment de culpabilitat,…
- Mite del Matrimoni o de la Convivència: La creença que l’amor romàntic i autèntic ha de conduir necessàriament a la unió estable dels membres, i que per tant la satisfacció sexual només s’ha de donar en el matrimoni. Això es contraposa a la passió, que és transitòria i comporta la decepció.
- Mite de la Passió eterna: Pensar que l’amor químic dels primers mesos es pot mantenir durant anys de convivència.
La conclusió d’una enquesta realitzada l’any 1999, és que aquests mites tenen una acceptació en la població entre un 95% (màxim) i un 50% (mínim).
Potser qui llegeix aquestes paraules, podria pensar que les dones veiem problemes on no hi ha, que ens inventem estructures on no existeix res, i que acabem embogint i entrant en còlera. Doncs bé, aquest article que hem utilitzat per explicar-ho millor ha estat escrit per un home.
Tots aquests mites de l’amor romàntic socialment acceptats i practicats generen així una dependència emocional a parts desiguals entre homes i dones, que causa control, por, inseguretats personals i pànic a la soledat. Impedint així construir relacions equilibrades i horitzontals.
Aquests mites generen una dependència emocional a parts desiugals entre home i dones, que causa control, por, inseguretats personals i pànic a la soledat
No només és important destacar el debat generat, sinó el fenomen més rellevant que suposa que pràcticament la majoria dels disposats a renegar de l’amor romàntic són homes. Creiem que és positiu que molts homes s’hagin sentit interpel·lats amb aquest cartell i aquest fet suposa la materialització del resultat de les nostres reivindicacions de poder fer visible la violència subtil que pateixen les dones, que és el que preteníem pel passat 25N; ja que suposa rotundament un atac als seus privilegis pel fet d’haver nascut biològicament homes.
Seguirem apostant i construint lluita feminista als Països Catalans, generant debat i creant consciència; exposant a la política el feminisme i enfrenant-nos a oposicions ferotges. I guanyarem, i quan el feminisme de classe guanyi en l’àmbit polític no significarà que “la dona” prengui el poder, sinó la creació d’estructures que ens duguin a la llibertat plena del nostre poble, guanyant així tota humanitat sencera.
