Predisposem-nos als comptes més favorables al govern: els famosos 18 mesos en què es construiria la independència finalitzen el juny de 2017. Serà aleshores que hauran transcorregut 18 mesos des de la investidura de Carles Puigdemont. Però aquest mantra dels 18 mesos, que sembla que sigui la penitència mínima obligatòria per a tot país que es vulgui independitzar, té uns orígens molt menys sacres. Com bé explicava el periodista Bernat Ferrer en un article , això dels 18 mesos va ser un invent de regat curt d’Artur Mas en el context immediatament posterior al N9N.
Ho va fer en la famosa conferència del 25 de novembre de 2014 en què va exigir la creació d’una llista única com a fórmula per a continuar el procés després del N9N. Ja fa, doncs, 22 mesos que Mas va parlar dels 18 mesos. El juny de 2017 farà ja 31 mesos des que es va proclamar el mantra dels 18 mesos per primera vegada.
La idea dels 18 mesos era bàsicament era un envit argumental per justificar la llista del president sense que semblés una concessió excessiva a CDC. L’argument: si el president Mas se l’ha jugat convertint-se a l’independentisme i convocant el N9N, només demana 18 mesos per culminar el procés. En total, entre el temps de legislatura transcorregut fins al 9N i els 18 mesos de la legislatura excepcional, sumarien gairebé els 4 anys d’una legislatura normal. Per tant, en sentit estricte, no se li estaria regalant cap legislatura extra.
Els 18 mesos eren un argument de Mas de novembre de 2014 per a negociar una llista única amb ERC sense que semblés que els republicans li regalaven una nova legislatura.
Per a què deia Mas en aquella conferència de novembre de 2014 que necessitava els 18 mesos? Segons ell, per obrir una oferta dialogada amb l’estat i la UE -en el context d’una victòria clara a les eleccions plebiscitàries-, i per bastir les estructures d’estat.
Tots sabem que Mas va trigar gairebé 9 mesos a imposar la llista del president. Primer pactant amb Junqueras (15 de gener de 2015) abandonar la idea de la llista única a canvi del suport d’ERC als pressupostos de 2015 i aplaçar les eleccions fins a la tardor. Després forçant les entitats sobiranistes (20 de juny de 2015) a participar de la llista del president com a condició per a convocar eleccions, i finalment obligant ERC (13 de juliol de 2015) a entrar en el joc de la llista única a canvi que Mas no l’encapçalés. Després d’un mes de campanya electoral, van venir 3 mesos en què Artur Mas va intentar per tots els mitjans mantenir-se com a president quan ni l’aritmètica ni els compromisos electorals acompanyaven aquesta idea.
En total, 13 dels 18 mesos. Un temps en què no hi havia cap impediment per a prosseguir la tasca de construcció de les estructures d’estat. De fet, no hi ha hagut cap impediment d’ordre intern per a construir les estructures d’estat des que aquest concepte va ser començat a utilitzar el 2011, en plena època del govern dels millors. 5 anys ja fa que Ferran Mascarell el va introduir en el vocabulari convergent amb la publicació de la seva obra “Catalanisme deucentista”. Ara ens diuen que sense les estructures d’estat necessàries per a fer front a un periode d’interinatge legal no es pot fer la ruptura. Bàsicament es refereixen a la tramitació d’unes lleis -un fet que hauria de ser pur tràmit amb l’actual aritmètica parlamentària- i a la posada en marxa de la hisenda pròpia. Hisenda pròpia, el McGuffin del procés. La hisenda pròpia figura ja al pomposament anomenat Pacte per la Llibertat signat entre CDC i ERC el 19 de desembre de 2012. Fa ja 45 mesos; temps de sobre per tenir-la enllestida.
Fa 45 mesos que es va signar el primer pacte en què s’establia l’objectiu de crear la hisenda pròpia.
Darrere de tot l’allargament del calendari hi sura l’hora de la veritat. Sense arbitratge internacional ni sense senyals de negociació a l’estat, l’únic graó que queda per apujar l’aposta és ja jugar amb la desobediència a un nivell inacceptable per a la gent d’ordre. S’imposa un nou gir de guió, però aquest se’ls ha complicat. JxS necessita que qualsevol moviment que pogués ser llegit en clau de renúncia, sigui interpretat pels seus electors com a culpa de la CUP. Bona part del sainet parlamentari es pot analitzar des d’aquest prisma. Però a més, necessita començar a ressituar el discurs.
Els que «estan en el secret»
Ara que el termini dels 18 mesos s’esgota, ja comencen a aparèixer veus des del sobiranisme d’ordre insinuant que cal allargar aquest termini. Són els “que estan en el secret”. Aquells que han dissenyat tota l’estratègia política de CDC per encarrilar la reivindicació d’independència cap a escenaris de negociació -en el millor dels casos, referèndum acordat; en el pitjor, nou estatus dins Espanya i la UE-. Aquells que sabien ja des de l’inici que ni el 9N seria vinculant ni del 27S se’n derivaria cap DUI, i tot i així van anar animant la retòrica del moviment sobiranista i alhora construint un lideratge bonapartista. La clau per a superar les contradiccions aparentment insuperables era aquesta: que la màxima de la unitat i de l’adhesió al líder aconseguís refredar qualsevol dissidència.
L’historiador Borja de Riquer, que de donar suport a ICV va passar a ser un dels impulsors de la plataforma Volem -sobiranistes d’esquerres pro lideratge de Mas-, era molt explícit ja en una entrevista al diari ARA a l’abril. “Això pot durar bastant de temps. Serà un conflicte de desgast, a veure qui aguanta més, i dependrà de dues coses que ara ningú és capaç de preveure. Primer, la capacitat que tinguem a Catalunya de mantenir la unitat. I segon, com incideixi la descomposició de l’actual sistema polític. Perquè els partits governamentals espanyols, el PP i el PSOE, no estan per desmantellar fàcilment el sistema. Perquè en són els grans beneficiats. Intentaran que duri al màxim possible. Que el sistema està tocat, sí. Però l’agonia pot durar vuit anys.”
Diversos ideòlegs del sobiranisme d’ordre ja han començat a insinuar la necessitat d’allargar la legislatura i el procés.
Un dels principals ideòlegs de CDC, el periodista Francesc-Marc Álvaro, aprofitava l’estupor i indignació del món convergent al no de la CUP als pressupostos autonòmics per sembrar la idea des de les pàgines de La Vanguardia. “Hi hagi o no avançament d’eleccions després de la moció de confiança anunciada ahir per Puigdemont per al mes de setembre, el que urgeix és fer una mena de reset que, sense abandonar l’objectiu de la independència, reescrigui el calendari, els ritmes i els passos concrets d’un periple que serà més llarg (i menys directe) del que es va dir, òbviament.” Òbviament.
El darrer a abonar la idea de la pròrroga ha estat el membre del CATN, Ferran Requejo. Ho ha fet en una entrevista a Vilaweb. Aquest catedràtic de Ciència Política, provinent del maragallisme, es destacà en la primera etapa del procés per assenyalar sistemàticament els Països Catalans com un dels enemics que podia fer entrebancar el procés. Ara hi torna, carregant contra el RUI i de pas donant per feta la idea de la pròrroga del termini de 18 mesos. “En termes generals, crec que als partits i a les organitzacions més impacients els sobren presses i, sobretot, ingenuïtat política”. “Primer has de procedir a una proclamació de la independència –quan estiguis preparat per a poder aguantar-la i desenvolupar-la–”. Les presses, per a Ferran Requejo, són convocar un referèndum d’autodeterminació només dos anys i mig després del N9N.
Aquell 23 d’abril de 2015
Aquesta vegada, però, no els serà tan fàcil col·locar el producte. El calendari comença a ser un important termòmetre de les contradiccions del procés. La data del 23 d’abril de 2015 ha estat entaforada amb molt d’èxit sota la catifa. Però en la primera etapa del procés, aquell era el dia de la proclamació de la independència segons el full de ruta de l’ANC. Ho refrendà una impressionant assemblea de l’ANC a la plaça de bous de Tarragona el 5 d’abril de 2014. Ho mantingué Carme Forcadell en una entrevista a TV3 el 29 d’agost de 2014. “No és una data impossible si guanyem la consulta del 9-N”.
La proposta de l’ANC tenia tot el trellat del món. Si es convocava un referèndum d’autodeterminació -i en cas de confiscació d’urnes automàticament unes eleccions plebiscitàries amb llista blanca del sí-, i es guanyava, el resultat lògic era la proclamació de la independència. Els calendaris quadraven. El que no quadrava era l’ADN polític de l’autonomisme reconvertit a sobiranisme i dels mandarins “que estaven en el secret” amb un exercici d’autodeterminació amb tots els ets i uts. Aquells a qui l’estratègia de l’ANC havia imbuït com a líders imprescindibles del procés. El “sense Convergència no hi ha independència” no volia dir que sense una majoria del milió d’electors de la federació no es podria conquerir la independència, sinó que sense l’estructura de poder convergent al capdavant de la Generalitat no hi havia camí possible a fer.
Guanyant el previst referèndum d’autodeterminació de 2014 tenia tot el sentit del món creure que la independència es proclamaria el Sant Jordi de 2015.
El convenciment en la victòria a curt termini porta, però, un any refredant-se al sí de les bases sobiranistes. El debat sobre el RUI, el primer que CDC no ha pogut canalitzar directament cap als seus interessos, n’és una mostra. La principal virtut del moviment independentista ha estat plantejar un programa polític clar i que la gent visualitzés que es podia aconseguir en un termini curt. Al 2012 era referèndum + independència al 2014: transparent per a tothom. Al 2015 eren plebiscitàries + 18 mesos de full de ruta: críptic però efectiu pel convenciment que «és impossible tornar enrere». Ara mateix el dilema del moviment sobiranista és tornar a l’opció original (amb l’horitzó límit de juny de 2017) o bé bunqueritzar-se políticament en el sobiranisme liberal a les institucions autonòmiques a defensar «els interessos nacionals».
I l’esquerra independentista?
El novembre de 2012 David Fernàndez va parlar de la famosa «fracció de segon» en què caldria coincidir amb la burgesia nacional en l’exercici del dret d’autodeterminació. La realitat és que n’hi ha hagut més d’una, de fracció de segon. Quantes? Possiblement més del que hauria agradat a la pròpia esquerra independentista i menys del que esperarien aquells disposats a certificar que l’independentisme és un invent burgès.
El cas és que ja fa 4 anys que el procés va iniciar el seu recorregut al parlament autonòmic. Deia Fuster que tota política que no fas, te la fan. El mateix passa amb les estratègies. De moment, l’estratègia li han fet a l’esquerra independentista. Guanyar o avançar amb una estratègia que tu no has plantejat no té res de negatiu. Allò important és el resultat final, i si cal fer autocrítica, se’n fa. Però si l’estratègia que t’has vist obligat a seguir no porta allà on tu volies, sinó allà on altres volien, no només hauràs contribuït a fer avançar interessos aliens, sinó que hauràs retardat -o deixat tocada de mort- el desenvolupament de la teva estratègia.
A aquestes alçades del procés, ja no hi ha més cera per cremar. Demanar confiança després de la gestió del procés dels darrers dos anys és un formalisme de mal gust; la darrera pantalla que s’hauria de deixar imposar l’esquerra independentista. L’única raó que hi hauria per allargar la legislatura més enllà de juny de 2017 és que el govern pretengués emprendre el camí de la negociació amb l’estat, estratègia a la qual l’esquerra independentista suposem que s’hi oposarà frontalment. Per tant, si no hi ha el compromís que el govern emprendrà la ruptura unilateral abans de juny de 2017, no hi ha cap raó per a que aquest govern continuï.
