La nit del passat 24 de gener Theo Angelopoulos visitava l’escenari que l’endemà havia de filmar. Estava preparant L’altre mar, una pel·lícula que tenia la voluntat d’interrogar-se sobre la crisi econòmica que viu Grècia i que a tot arreu arriba, també al sistema sanitari, que va trigar tres quarts d’hora a enviar-li una ambulància.
Nascut a Atenes el 1930, en un primer moment res no feia pensar que en Theo Angelopoulos es dediqués al cinema. Estudià dret, feu el servei militar i, en acabat, marxà a París a estudiar literatura a la Sorbona. Però ho deixà córrer per iniciar estudis a l’Institut des Hautes Etudes Cinematographiques, d’on fou expulsat en acabar el primer curs. En tornar a Grècia començà a provar de tirar endavant els seus projectes cinematogràfics i, el 1970, aconseguí realitzar el seu primer llargmetratge, La Reconstitució. La bona acollida d’aquesta primera pel·lícula li va permetre iniciar una trilogia de caràcter històric centrada en els convulsos anys centrals del segle XX a Grècia, d’entre les que destacà El viatge dels comediants (1975). Aquesta és probablement la seva pel·lícula més reeixida i en la què confirmava un estil propi on el viatge no és només el descobriment de nous mons exteriors sinó també un camí d’autoconeixement i aprenentatge, i que destaca, en el terreny formal, per la pausa i el pla llarg. Als anys vuitanta feu diverses pel·lícules de caràcter més introspectiu, d’entre les què la crítica en destacà Alexandre Magne (1980) i Paisatge a la boira (1988), que comptà amb la participació del guionista italià Tonino Guerra (Amarcord, Blow up!). Una col·laboració que es repetí amb La Mirada d’Ulisses (1995), un recorregut pels paisatges desolats dels Balcans de la mà d’en Harvey Keitel i, tres anys més tard, amb L’eternitat i un dia, els dos treballs que feren de Theo Angelopoulos un director amb certa popularitat a casa nostra.
