El monumental llegat d’Al Tall
L’octubre passat, amb un comunicat fred i escarit, Al Tall anunciava la seua intenció de posar punt i final a una trajectòria musical de vora quaranta anys. No cal dir que l’anunci va suscitar una petita commoció en l’àmbit cultural català, va despertar la mala consciència d’algunes institucions que intentaren ocultar amb correccions d’última hora la seua llarga hostilitat —o desídia en el millor dels casos— envers la formació i ens deixà el cos amb un regust agredolç que encara persisteix.
Més agre que dolç: diguem-ho clar també. És cert que quaranta anys d’esforç sostingut i un llegat de les dimensions del seu atorguen al comiat una condició incontrovertible de descans merescut davant l’obra acabada. Però no ho és menys que l’anunci arriba d’una forma més o menys intempestiva i al seu darrere se sospita més cansament que plenitud: cansament davant d’un país que en aquests quaranta anys no ha deixat de renunciar i de corrompre’s i d’una societat apàtica llargament sotmesa a una severa síndrome d’Estocolm i especialitzada en maltractar, per acció o omissió, els seus actius culturals més sòlids i compromesos.
Tanmateix, el regust amargant del final s’alleuja sensiblement en acarar-nos al seu llegat. Un llegat que comença pel seu formidable cançoner reblert de peces integrades amb ple dret en l’imaginari col·lectiu —“Tio Canya”, “Cançó de la llum”, “Cant de maulets”, “No en volem cap”, “Lladres”…— i d’altres que, sense haver assolit la popularitat d’aquestes, perduraran com a fites lluminoses del seu talent musical: les incloses, per exemple, al disc Tocs i vares (1983), cim artístic de la seua producció i materialització pràctica del seu renovador ideari en l’àmbit de les músiques d’arrel tradicional; o algunes de les peces recollides al seu darrer enregistrament, Vergonya, cavallers, vergonya (2009), fruit de la seua definitiva interiorització del llenguatge musical de la tradició.
Més enllà, però, de l’incontestable valor del seu llegat material, hi ha un altre llegat de caràcter intangible que supera amb escreix les dimensions i la transcendència d’aquest i que ateny a tres àmbits diferents però clarament complementaris.
Primerament, la seua importantíssima contribució a la rehabilitació cultural i nacional del país: poques campanyes de sensibilització lingüística poden competir amb l’eficàcia instructiva del “Tio Canya”; cap lliçó d’Història assolirà mai una penetració social del calat de l’aconseguida per Quan el mal ve d’Almansa (1979); i difícilment trobarem una relació de geografia sentimental més ben parida que la que ens oferia “Darrer diumenge d’octubre”, per posar només tres exemples eloqüents de la seua decisiva incidència popular.
En segon lloc, la seua forma de percebre la tradició, no només com a un patrimoni del passat que calia recollir i codificar —amb la Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana convertida en gloriosa plasmació d’aquest discurs—, sinó com a una “llengua materna” musical que calia aprendre i assimilar per poder expressar-hi sentiments actuals i adreçar-se amb ella a un públic contemporani. Ells en varen dir d’això riproposta, manllevant un terme italià que ha fet fortuna. L’actual eclosió del folk valencià és completament deutora d’aquest tarannà pioner i trencador.
I, finalment, la descoberta de la Mediterrània com a marc conceptual en el qual havia d’inserir-se qualsevol producció musical que es volgués erigida a partir de referents expressius autòctons. La seua instigació en el terreny teòric i pràctic —estaven al darrere de l’organització de les Trobades de Música de la Mediterrània— obrí uns horitzons artístics insòlits que encara avui donen fruits esplendorosos.
Segurament, ningú no ens llevarà aquest mal cos que ens deixa el seu comiat, especialment quan acaben els fastos organitzats amb el seu motiu arreu del país, però almenys tenim el consol que aquest monumental llegat romandrà amb nosaltres per sempre.
