Dissabte passat l’Assemblea de Municipis per la Independència va anunciar, a través del seu president, “el pobre” Josep Maria Vila d’Abadal, que demanava al govern “que negociï el Concert econòmic mentre no s’aconsegueixi la independència”.
L’evolució del sobiranisme català
Cal contextualitzar la creació de l’Assemblea de Municipis per la Independència, el passat mes de desembre de 2011, en el marc de tots els moviments generats en el camp de l’anomenat sobiranisme català sobretot a partir del procés de reforma de l’estatut d’autonomia principatí.
L’evolució d’aquell procés de reforma, condemnat al fracàs des del principi com a procés per a la consecució d’un marc de plena llibertat per a la nació catalana, va tenir la virtut de dinamitzar el desvetllament d’un cert nivell de consciència nacional catalana que va conduir a una certa crisi de l’autonomisme.
Parlem de crisi relativa perquè, per una banda, els eslògans i la simbologia independentista es varen fer majoritaris en les massives manifestacions del 18 de febrer de 2006, de l’1 de desembre de 2007 i del 10 de juliol de 2010 celebrades a Barcelona. Mentrestant, la tensió creixent generada pels moviments del Tribunal Constitucional per acabar retallant l’estatut l’estiu de 2010 va ser un dels principals factors que explicà l’esclat del moviment popular de les consultes per la independència que s’allargà entre la tardor de 2009 i la primavera de 2010. Això, juntament amb l’actitud lliberticida de l’estat, obria les portes a la crisi de l’autonomisme i al reforçament de l’independentisme.
Però per l’altra banda, els plantejaments polítics que sostenien les manifestacions al carrer convocades per la Plataforma pel Dret de Decidir i per Òmnium Cultural cercaven la confluència de tot l’arc polític parlamentari català, i es basaven en reivindicacions objectivament autonomistes: el febrer de 2006 l’objectiu era reforçar la posició dels negociadors catalans a Madrid; el desembre de 2007, obtenir el traspàs i la gestió de determinades infraestructures per al govern català; i el juliol de 2010, defensar l’Estatut de 2006 com a resposta a la decisió del Tribunal Constitucional espanyol. És d’aquesta línia estratègica real, de la que es derivava el suport dels grans poders fàctics de l’autonomia catalana. I això, juntament amb les mancances de l’anomenat sobiranisme català, debilitava objectivament l’independentisme, canalitzant el descontentament popular cap a posicions renovadament autonomistes.
En síntesi és aquesta debilitat ideològica, política i orgànica de l’independentisme el que explica com CiU fou la gran beneficiada (i no pas per casualitat) d’aquest cicle de mobilitzacions, guanyant les eleccions autonòmiques de novembre de 2010 mentre que els partits anomenats independentistes registraven el pitjor resultat des de 1999 (361.928 vots i 14 diputats entre ERC, SI i Rcat el 2010, contra 271.173 vots i 12 diputats d’ERC el 1999).
Les consultes i les entitats municipalistes
Dins d’aquest magma sobiranista les consultes varen brillar amb llum pròpia perquè varen significar la més important mobilització independentista de la història, tant des del punt de vista quantitatiu, com qualitatiu. Malgrat que les preguntes variaven lleugerament entre els municipis on les consultes es varen celebrar, es pot dir que 812.934 persones de 554 municipis diferents varen votar que sí, que desitjaven una nació catalana independent; d’un total de 881.564 persones que varen participar d’aquelles consultes i que, per tant, es mostraven d’acord amb el dret de decidir al voltant d’aquesta qüestió. A nivell qualitatiu, va representar la mobilització de milers de voluntaris, sovint sense el suport de cap institució, per organitzar des de baix un procés de deliberació democràtica d’un abast difícilment comparable a nivell mundial.
Posar de manifest socialment la contradicció entre la negació de drets per part dels estats i la voluntat de decidir per part de les persones d’aquest país va ser el principal element empoderador de la mobilització de les consultes, a més de l’element profundament integrador envers la lluita d’alliberament nacional que va suposar la definició del cens electoral.
Darrere d’aquest gran pas endavant que varen suposar les consultes afloraren de nou algunes de les principals debilitats de l’independentisme català: l’intent d’apropiació partidista i personalista de les consultes per un costat, i la definició (o indefinició) política de l’objectiu que definien les preguntes, una indefinició gens asèptica i gens neutral, que apostaven en general per la independència d’una nació catalana (que en teoria volia referir-se als Països Catalans, quan en realitat volia dir Principat de Catalunya), dins d’una Unió Europea que, val la pena no oblidar, és l’Europa dels estats i les multinacionals.
L’èxit de les consultes, una proposta sorgida d’una associació local d’Arenys de Munt, i defensada al ple de l’Ajuntament per la CUP d’aquell poble, va posar de nou sobre la taula el paper del municipalisme en el procés d’alliberament nacional. Per aquesta via, ERC va voler ressuscitar (sense reeixir-hi) la seva intermitent Decidim.cat i diferents plens municipals van declarar-se exclosos moralment de la Constitució espanyola.
Pel moment, però, ha estat la proposta de l’alcalde de Vic, l’Associació de Municipis per la Independència, la que ha aconseguit aplegar una bona part dels municipis principatins (avui 484) sota el programa de l’independentisme exprés, ara en versió municipalista: convocatòria d’un referèndum d’independència convocat pels municipis, quan l’AMI aplegui almenys el 60% de la població catalana (de la Comunitat Autònoma de Catalunya, s’entén).
Mentrestant, sembla que en els propers mesos l’AMI ha de discutir una proposta sobre el Concert econòmic, malgrat que ja ha anunciat que donarà suport al govern en la seva negociació. ¿No és una expressió evident de la debilitat ideològica, política i orgànica d’un cert independentisme el fet que alcaldes que es diuen independentistes cridin a negociar amb Espanya el Concert econòmic?
Entre el seguidisme i la construcció nacional
Avui més que mai és necessari que l’esquerra independentista elabori una proposta seriosa i honesta, adreçada al conjunt del municipalisme català, per construir un organisme dedicat a reforçar polítiques de construcció nacional, que superin la legalitat espanyola i francesa i creïn lligams reals entre els municipis dels Països Catalans.
Una proposta que constitueixi una alternativa a l’Associació Catalana de Municipis i a la Federació de Municipis de Catalunya, entitats municipalistes oficials que tots els partits segueixen mantenint (potser perquè són estructures com aquestes les que ajuden els partits a mantenir-se?) i que són finançades pels ajuntaments per la “representació dels interessos dels municipis” davant les institucions de l’Estat espanyol i per prestar-los serveis d’assessorament.
Una proposta que respongui als interessos reals dels municipis catalans, que sigui un embrió dels Països Catalans lliures, i que permeti articular polítiques en favor del català, del desenvolupament socio-econòmic, de l’organització i la planificació territorial i dels drets de ciutadania per desobeir les retallades dictades per l’Europa dels estats i les multinacionals.
Mentre no s’aconsegueixi la independència dels Països Catalans, cal construir alternatives a aquells que, per activa o per passiva, aposten per un nou finançament autonòmic que debilita ideològicament, orgànica i política l’independentisme. Alternatives a aquells que, dient-se independentistes, prenen partit per l’enèsima reedició del pacte amb Espanya i obliden sistemàticament el conjunt del país. Alternatives a aquells que, en definitiva, serveixen a objectius partidistes concrets perquè necessiten rentar-se la cara per compensar un expedient de govern farcit de retallades socials i de retrocessos en el seu suposat pla de transició nacional.
* Joan Teran és militant de la Candidatura d’Unitat Popular.
