El negoci dels edulcorants: es disparen les alarmes de seguretat alimentària

La legislació aplicada als edulcorants resulta cada vegada més polèmica per les repercussions que pot tindre en el consum de determinats aliments i begudes, productes estratègics per algunes grans multinacionals. La política de salut pública i alimentària adoptada en cada país respecte aquesta legislació, pot suposar pèrdues milionàries per a determinats sectors agroquímics de manera que es converteix en una peça clau en la política empresarial de les transnacionals, repercutint directament en els seus interessos econòmics i polítics.

El consum d’edulcorants sintètics ha experimentat un considerable increment als darrers anys i continuen creant gran polèmica respecte a la seua inseguretat alimentària. Algunes de les substàncies més controvertides són l’espartam, la sacarina o el ciclamat de sodi, presents en moltes begudes, aliments i inclús medicines habituals.

Des de fa anys s’han engegat diverses investigacions dirigides a la recerca de substàncies alternatives que puguen substituir-les per evitar riscos de salut pública. En aquest sentit existeixen diferents substituts endolçants que es poden consumir sense riscos i es troben al mercat com són la mel d’abelles, la melassa, el sucre de remolatxa, la malta, etc. Però una de les opcions barallades i reals en alguns països des de fa anys, és l’ús de l’estévia (Stevia rebaudiana) que apareix com una bona opció en el camp dels edulcorants naturals. Aquesta planta és un arbust originari del Paraguai i del Brasil que conté un potent poder edulcorant i es conrea en països com el Japó, la Xina, Corea, Malàisia, Rússia, Israel, l’Amèrica Llatina i Mèxic des de fa dècades.

El 1970, el Japó aprovà el seu ús en substitució dels edulcorants químics i actualment suposa el 41% dels endolçants consumits. Són els japonesos els que més han investigat clínicament l’estèvia i el seu extracte, l’esteviòsid i, tot i que s’ha demostrat que és innocu, a la Unió Europea està prohibida la seua publicitat i venda argumentant que no hi ha suficients dades que garanteixen la seguretat del seu ús alimentari.

Als EUA, l’Administració de Drogues i Aliments (Food and Drug Administration, FDA) aprovà l’any 1995 l’estèvia com endolçant, limitant-la al comerç en botigues naturistes. Amb aquesta mesura es beneficiaven els interessos de les indústries productores d’altres edulcorants no naturals que podien competir amb esta substància o amb altres naturals com la canya de sucre o la remolatxa.

Amb els anys, l’interès per part dels consumidors pels productes baixos en calories van dur a algunes companyies interessades com Coca Cola Comany i Cargill, a desenvolupar la rebiana, un endolçant derivat de l’estèvia. Fins i tot, la marca de gasosa presentà algunes sol·licituds de patents als EUA per tenir el desenvolupament exclusiu de l’edulcorant en begudes. Cargill mantenia l’exclusivitat per a comercialitzar-lo en productes com iogurts, cereals, gelats, etc. El problema sorgí més tard donat que la llei no els protegia; mentre que la National Academy of Sciences de EUA considerava que esta planta podia ser perillosa, la OMS afirmava que no existien dades que asseguraven la seua toxicitat. A partir d’aquest moment canvien els objectius d’aquestes multinacionals i sorgeix l’interès per investigar aquest mercat i en un futur poder fer pressió amb l’objectiu legalitzar l’estèvia i explotar-la.
Actualment, als Països Catalans, existeixen propostes d’agricultors i d’organitzacions com Slow Food o l’Assemblea Pagesa de Catalunya que lluiten des de fa anys per la regulació de l’estèvia de la qual només es poden vendre productes derivats per a aplicacions cosmètiques, agrícoles i d’alimentació animal. Substàncies naturals com els derivats d’aquesta planta, són eines de lluita contra l’interès d’algunes gran multinacionals que tenen assegurat un potent mercat amb l’ús d’estos edulcorants sintètics mentre intenten espoliar recursos a altres països llatinoamericans per poder gaudir-ne en un futur pròxim quan els siga rendible.

L’ús dels edulcorants químics per les grans multinacionals
Coca Cola s’enfronta ja a censures d’alguns dels seus productes a causa dels edulcorants que contenen. El passat estiu, el Ministeri de Salut de Veneçuela ordenà la retirada del mercat de la famosa Coca Cola Zero. La mesura s’adoptà per la presència en la beguda del ciclamat de sodi prohibit en països com els Estats Units des de fa 40 anys pels seus efectes nocius sobre la salut. La decisió va provocar un riu de crítiques i gran polèmica, i s’arribà a acusar al president Hugo Chávez de boicotejar el refresc, per tal d’emmascarar la veritable raó de fons: la seguretat alimentària.
Com es pot observar cada país és sobirà en d’adoptar les seues mesures de política agroalimentària de manera que mentre que als EUA l’additiu està prohibit des d’octubre de 1969, a l’Estat espanyol es troba a la Coca Cola Zero i Light representat com a E-952.

D’altres dels edulcorants que usen multinacionals com Coca Cola és l’aspartame. Aquesta substància va ser estudiada l’any 1973, quan un equip mèdic assegurà que el producte podia generar tumors cerebrals, segons les proves fetes amb animals. Això va dur a la FDA a descartar la comercialització de l’aspartame. Aquest organisme va continuar rebutjant la seva aprovació fins que en 1981 el president Reagan va prendre cartes en l’assumpte, acomiadant al Comissionat de la FDA que no aprovava la substància i va designar al seu amic el Dr. Artur Hull Hayes Jr. com a nou comissionat. En aquest moment va ser aprovada la llicència per a la venda de l’aspartame, a través de procediments polítics més que no tècnics.

Actualment es pot trobar en més de 5.000 productes i com additiu en més de 150 marques internacionals: productes light com sodes de dieta, Diet Coca i Diet Pepsi, begudes atlètiques, goma de mastegar, cafè, te, begudes del tipus Kool-Aid, gelatines, vitamines per a nens, antibiòtics, postres, lactis congelats, iogurt, i molts altres productes alimenticis, etc. Algunes de les marques que el contenen són les conegudes Nutra Sweet, Sugar Free, Equal o Spoonfree.

Sucre vs. sacarina. Primer Assalt

XIMO GUILLEM-LLOBAT VALÈNCIA

La sacarina es va sintetitzar per primera vegada a finals dels anys 1870. Ho faria el químic alemany Constantin Fahlberg, qui llavors treballava temporalment a la Johns Hopkins University dins el laboratori dirigit per Ira Remsen -un dels principals introductors de la nova química als EUA.
Un bon dia, Falhberg va descobrir que un dels intermediaris de les reaccions químiques que estava duent a terme, tenia un poder edulcorant extraordinari. Al poc temps, coneixedor de la importància que estava adquirint el sucre en la societat occidental, va decidir redirigir la seua carrera professional i dedicar-se a la producció industrial d’aquell edulcorant artificial.

Aviat, la sacarina es veuria involucrada en importants controvèrsies. Primer es donaria un intens conflicte en relació a l’autoria de l’invent. I al poc temps, es va plantejar una controvèrsia molt major en relació a la seua regulació en el mercat de l’alimentació. Va involucrar bona part dels estats europeus i nord-americans i resulta especialment interessant per evidenciar el destacat pes de la indústria del sucre en el disseny i la posada en pràctica de les regulacions que pretenien garantir la qualitat i la seguretat dels aliments.

Des de 1887, tot just quan començaven a establir-se les primeres indústries de sacarina, estats com ara el francès, espanyol, alemany, belga, etc. començaren a introduir normatives molt restrictives en relació a l’ús de la sacarina. Ho farien sota arguments lligats a la necessitat de preservar la salut pública, però en aquell moment els arguments científics en aquest sentit eren més aviat febles. Seria només en la dècada de 1970 quan es va establir una forta connexió de la sacarina amb problemes de salut pública i en particular amb el càncer. Però en el tombant del segle XIX, si la retòrica era sanitària, les motivacions reals que impulsaven les prohibicions del seu ús en alimentació eren clarament econòmiques.

Avui coneixem amb detall com la indústria del sucre va pressionar a l’estat per a l’aprovació de noves normatives i com va aconseguir implantar inspectors especials per al control de la sacarina en els principals municipis catalans (uns inspectors que van condicionar fortament el funcionament dels serveis municipals per a la detecció del frau alimentari). Aquest fet explica, que allà on la indústria del sucre no tenia tant de pes (o en tenia menys que la indústria productora de sacarina) com ara a Suïssa, Holanda o els EUA, aquestes restriccions no s’establiren. Però també explica que a començaments del segle XX se celebrés una convenció internacional específicament dedicada a la regulació de la sacarina. Fins llavors, només l’opi havia motivat una convenció internacional similar i amb aquesta, aquell edulcorant al qual encara no atribuïen cap efecte seriós sobre la salut pública, va passar per davant de problemes molt més evidents per a la salut i l’estat nutricional de la població.

En aquell temps, la indústria ja estava determinant fortament l’agenda sanitària dels nostres estats.