La darrera conferència de Howard Zinn, programada l’última setmana de gener de 2010, s’havia de fer al Museu d’Art de Santa Monica (Califòrnia), en el marc d’una jornada titulada “A Collection of Ideas… the People Speak”. No l’arribaria mai a pronunciar, ja que poques hores abans s’havia mort d’un atac de cor mentre nedava a la piscina de l’hotel.
La notícia es difonia entre els cercles de l’esquerra nord-americana i internacional: l’autor d’A People’s History of the United States havia faltat a l’edat de 87 anys.
Sens dubte, de la vintena de llibres de Zinn, aquesta “història popular” (o història dels “pobles” o de la “gent”) és la més coneguda. El fet que les forces conservadores l’hagin citada sovint com un exemple de “corrupció” o “revisió” de la història dels Estats Units d’Amèrica és possiblement el millor dels elogis per a un historiador que volia ésser recordat “per introduir una manera diferent de pensar sobre el món, sobre la guerra, sobre els drets humans i sobre la igualtat”.
No és d’estranyar, doncs, que Howard Zinn figurés en les llistes de l’observatori neoconservador Accuracy in Academia, inclòs entre els “cinc mil marxistes” de les universitats nord-americanes, en tant que professor de ciència política de la Boston University. Però Zinn també era vist com un “professor marxista” per part de companys que, com ell, foren actius en el moviment dels drets civils o en els moviments contra les guerres del Vietnam, l’Afganistan o l’Iraq. Els comunistes, és clar i amb raó, desmenteixen aquesta atribució i insisteixen a col·locar Zinn en la tradició liberal-progressiva nord-americana. I des d’aquesta tradició que Zinn donava un suport condicionat a la candidatura d’Obama a la presidència dels Estats Units.
Fos com fos, el mateix Zinn s’aplicava la famosa frase de Marx: “je en suis pas marxiste”. Marx l’havia dita com a resposta a les activitats dels seus dos gendres francesos, Lafargue i Longuet, quan, en nom del “marxisme”, queien, al parer del sogre, en excessos sectaris davant del moviment sindical. Zinn adoptava la frase per distanciar-se del Marx “dogmàtic” o, més aviat, de l’assumpció dogmàtica dels tres volums del Capital i del Grundrisse. Per contra, Zinn situava les idees més profundes de Marx en el Marx més jove i menys matemàtic, en les Tesis sobre Feuerbach i en els manuscrits econòmics i filosòfics escrits en el primer exili parisenc (1843).
No és gens casual que l’obra dramàtica de Zinn, que ha estat més representada en els darrers anys, sigui Marx in Soho (1999). La força motriu que l’empenyé a escriure-la fou el crit de “Marx ha mort”, una expressió que fa deu anys i ara mateix no expressa cap convicció filosòfica o política profunda, sinó que és un autèntic crit de guerra contra la classe treballadora i els pobles i col·lectivitats oprimits, en justificar la ineluctabilitat i les bondats d’aquestes mateixes opressions. A Zinn, però, no l’interessava tant la història de les opressions com la de les emancipacions.
