L’estreta línia que encara avui separa els sistemes operatius d’Internet es desdibuixa a passes de gegant amb l’entrada d’una nova tecnologia tan seductora com inquietant: Cloud.
Darrere d’aquest nom vaporós s’amaga un núvol carregat de possibilitats fins ara poc imaginades. La resposta definitiva a la integració del conglomerat que ara formen els sistemes d’última generació i el ventall d’elements que integren l’anomenat web 2.0, del què xarxes socials, cercadors, portals de foto i vídeo, feeds i servidors de correu moderns en són puntals bàsics.
Imaginem poder accedir al nostre “ordinador” amb el nostre programari, la nostra configuració i les nostres dades des de qualsevol terminal en qualsevol moment –només introduïnt un usuari i una contrassenya– i a més tenir la possibilitat d’agregar ordinadors d’amics al nostre per tal de compartir els fitxers que autoritzem amb total senzillesa. És això justament el que proposa la tecnologia del núvol. Així, no hi hauria gaire diferència entre connectar-nos al Facebook i accedir als nostres arxius.
El més pioner d’aquests sistemes parla català i es diu EyeOS. Va ser desenvolupat a 2005 per un grup de programadors de Barcelona, és de codi obert i té un nombre d’usuaris que creix a bon ritme. L’alternativa que apareix a l’horitzó és Jolicloud, un sistema basat en Ubuntu que encara es troba en fase alfa. Però ambdós no són més que petites gotes en un immens oceà capitanejat per Microsoft i Google. Ambdós colossos han anunciat que estan desenvolupant sistemes d’aquest tipus, els primers, a octubre passat amb Windows Azure, si bé aquest sembla més enfocat a desenvolupadors i empreses que al gran públic, mentre que la companyia del cercador va anunciar el mes passat l’aparició a mitjans de 2010 de Chrome OS, un sistema gratuït, basat en el navegador homònim, i que constitueix “l’intent de reconsiderar com haurien de ser els sistemes operatius”.
L’atractiu d’aquesta nova tecnologia resulta evident, però també el fet que per aconseguir la ubiqüitat promesa, cal que bolquem tot el contingut, que fins ara havia estat al nostre disc dur, a un servidor extern gestionat per una empresa, de manera similar al que ocorre amb el correu o les fotos que pengem en les xarxes socials (es podria dir que d’alguna manera duem temps fent servir la filosofia ‘cloud’ sense ser-hi conscients). El disc dur tradicional deixa llavors de tenir utilitat i converteix la nostra màquina en un simple intermediari, tot alliberant un espai físic que obri un món de noves possibilitats de desenvolupament en un mercat on cada mil·límetre i cada gram de menys són una revolució. Malgrat tot això, confiar a un tercer la totalitat de les dades de milions d’usuaris encara sembla a primera vista un acte de fe digne de canonització.
El dilema és clar i el debat encara verge: val la pena posar tant en risc per avançar en un camp que sembla no tenir sostre? Podem fer aquesta passa amb garanties que protegisquen els usuaris davant possibles abusos de les empreses? La resposta a aquest interrogant encara està en l’aire, i és tan etèria i volàtil com un núvol.
Més informació: http://en.wikipedia.org/wiki/Cloud_computing · Cloud computing is a trap, warns GNU founder Richard Stallman (The Guardian) · Entrevista als creadors de EyeOS (VilawebTv)
