El padrí de les privatitzacions

Falta poc perquè el Parlament de Catalunya aprovi la Llei de contractació de serveis a les persones, la Llei Aragonès. Una llei que desenvolupa un marc legal capaç d’externalitat i privatitzar un seguit de serveis públics que fins ara es prestaven per l’administració i el cos funcionarial o que bé estaven externalitats al marge de la llei i amb el vistiplau de les administracions.

Sobre aquesta Llei, n’hem sentit algunes lloances per part dels impulsors, lloances que no aguanten gaire quan li posem la realitat al davant. Ni serà una llei antiFlorentino -perquè no pot evitar que les multinacionals es presentin a concurs-, ni millorarà les condicions de les treballadores, ni de les beneficiàries dels serveis -perquè el benefici només es crea reduint despesa i inversió-, i cap directiva europea ens obliga a tal desplegament legislatiu. Només cal tenir present que a Finlàndia no hi ha educació privada i per tant és absurd plantejar com s’ha de contractar aquest servei al país nòrdic. També cal tenir present que la majoria de serveis públics i privats d’atenció a les persones són llocs de treball altament feminitzats, és a dir, un cop més qui més patirà les privatitzacions i la manca d’inversió seran les dones de classe treballadora en funcions de divisió sexual del treball. Tot molt d’esquerres que diria la ironia.

El que hi ha de fons són molts interessos privats, per tal de regular i donar estabilitat als contractistes que fins ara operaven sense marc jurídic, per tal d’assegurar els guanys a futur. D’altra banda, però, hi ha un altre element a tenir en compte i que té com a beneficiari l’impulsor de la Llei. No hem de menystenir el fet que Esquerra Republicana (amb protagonisme destacat del vicepresident a la Generalitat de Catalunya i titular d’Economia) no és només el partit que governa, sinó que és el partit que vol desbancar l’hegemonia de Convergència dins del catalanisme d’orde.

És per això que darrerament hem pogut veure l’impulsor de la Llei acompanyant grans líders empresarials en actes privats. Esquerra Republicana sap com ningú que oferir milions d’euros de contractació li atorga el paper de Padrí. No cal ni sucar-hi un 3%, ni blanquejar diners mitjançant cap estructura paral·lela; n’hi ha prou en tenir el botó de les concessions per tenir lligats els grans empresaris amb una corda curta i així domesticar la crítica. Jo avui t’aplano el camí cap a la menjadora, tu demà em poses la catifa cap al govern. Cal recordar que quan l’Esquerra Republicana de Carod Rovira va pactar el tripartit amb PSC i Iniciativa, ho va fer contra Convergència i tots aquells que menjaven de la seva mà. Un altre cop sonen campanes de pactes tripartits a la Generalitat de Catalunya, i les negociacions a Madrid només en són un avançament. Esquerra s’està llaurant fillols obedients que no li moguin la cadira ara que els convergents van de baixa i el seu lideratge institucional sembla perdre pistonada.

Els fils del Padrí ja es mouen, els pactes, les renuncies i les privatitzacions estan en marxa, només el temps ens dirà a qui li tocarà despertar-se amb un cap de cavall al llit. Ara com ara, les renúncies dels republicans afecten les de sempre, la classe treballadora que presta serveis i la classe treballadora a qui se li presten, en ambdós casos les més afectades, les dones de classe treballadora.