La incompetència del reformisme i l’actitud mafiosa del PP auguren quatre anys iguals que els anteriors
Les eleccions autonòmiques del País Valencià són el 22 de maig i totes les enquestes, amb xicotetes variacions, asseguren que el PP augmentarà en escons consolidant la majoria absoluta a les Corts Valencianes. Segons les mateixes enquestes, la resta del panorama polític canviarà poc: EU romandrà amb més o menys la mateixa representació i tal vegada la candidatura Compromís (formada pel Bloc Nacionalista Valencià, Iniciativa del Poble Valencià i els Verds) aconseguisca passar el mínim de 5% de vots i entre a les Corts.
És fa difícil entendre perquè el PP obté uns resultats així després de la destrucció del territori que ha generat, de com ha atacat l’ensenyament públic i en català, de les imputacions d’alts càrrecs per corrupció, de l’autoritarisme que mostra amb la RTVV i de la prohibició de TV3… Totes aquestes actuacions han generat reaccions en nombrosos sectors de la societat, és a dir, existeixen moviments socials contra la realitat actual, però sense un estructura sòlida (partit polític o candidatura) on coordinar-se i crear una estratègia conjunta. Ni EU, ni Iniciativa, ni molt menys el PSOE han tingut gaire interès en apropar-se als col·lectius populars per a crear una acció conjunta. Ni cap d’aquests partits esdevenen actualment una alternativa de govern.
Arrels profundes
Però les arrels del panorama polític també s’han de buscar en els orígens de l’actual estructura social. La burgesia valenciana moderna sorgeix majoritàriament d’una burgesia comercial lligada al camp (exportació de productes agrícoles), sense un sector industrial fort. Aquest sistema productiu influeix fortament en la burgesia valenciana que és molt conservadora i reaccionària. Tanmateix ha sabut cohesionar-se molt bé. Com a conseqüència de la bona cohesió mai hi va haver un nínxol polític i electoral per a una burgesia més moderada equivalent a CiU o Unió Mallorquina (l’únic intent va ser a principi dels 80 amb el Partit Nacionalista del País Valencià de Francesc de Paula Burguera i acabà en desfeta). Açò és important perquè una formació així hauria canviat el panorama polític, que es pareixeria més al del Principat i les Illes i Pitiüses on hi ha alguna opció de trencar l’hegemonia conservadora.
Tornant al passat, però a un passat més recent, cal esmentar que després de la mort del dictador feixista Franco la burgesia valenciana (en estreta connexió amb la burgesia espanyola) féu una anàlisi encertada: “El blaverisme no sols xafarà el catalanisme al País Valencià, sinó que farà que CiU i ERC tinguen por a l’hora de baixar del Sénia”. Totes dues formacions tenen moltíssima cura a l’hora d’influir més enllà de la comarca del Montsià i això entrebanca qualsevol intent de connexió política entre ambdós territoris.
El PP actual
Des que el PP entrà a la Generalitat l’any 1995 amb Eduardo Zaplana la burgesia valenciana ha aplicat una estratègia senzilla i eficient basada en la idea de l’excel·lència del País Valencià, els grans esdeveniments, victimisme envers el govern espanyol del PSOE, la necessitat del transvasament d’aigua, etc. que ha imbuït tot llevat del món de l’ensenyament. Que el discurs del partit conservador faça saó ha estat possible en part pel control dels mitjans de comunicació d’extensió valenciana (Levante mitjançant la publicitat institucional en temps de crisi, Las Provincias i RTVV). Mentre que els que obeeixen a una circumscripció estatal (El País, El Mundo, televisions i ràdios privades…) han oferit una mirada provinciana i acrítica que tampoc ha servit de catalitzador de les protestes populars. A més, en els setze anys de control del poder la burgesia valenciana ha adoptat el model econòmic basat en l’especulació immobiliària que beneficià a moltes famílies de classe treballadora que veieren com el seu camp o el seu hort sense valor va augmentar el preu a xifres extraordinàries. Això sí, destruint sense control el territori, aniquilant formes de vida populars arrelades des de segles, promovent un mercat laboral molt i molt precari i fent pujar el preu d’un dret fonamental com és l’habitatge.
Les alternatives
Si bé, els únics partits que tenen representació política i que podrien crear una alternativa són PSOE (amb 38 escons), EU (3), Iniciativa (2) i el BNV (2) i a hores d’ara estan molt lluny de poder fer una majoria. D’aquesta manera tot relleu a la Generalitat valenciana passa pel PSOE el qual té una actitud de submissió a Madrid. A més a més, les lluites internes, la pèrdua de suport de moviments socials, l’acomodació de part dels seus quadres, la dretanització en comptes d’acostar posicions amb EU i Compromís, l’ambigüitat sobre temes importants… Totes aquestes situacions fan del PSOE un partit que no genera un discurs ni una estratègia adequada per a part de la societat, que tot i no sentir afinitat cap al PP no confia gens en el partit socialdemòcrata.
Altrament, des que als anys 50 la socialdemòcracia creà l’estat de benestar per frenar l’expansió del comunisme la burgesia més conservadora va aprendre la lliçó i amb el temps va fer-se amb el control de l’estat de benestar: “Si el que voleu fer és repartir la riquesa, administrar el capitalisme i no destruir-lo, nosaltres el farem també i el farem millor que vosaltres”. La burgesia ha estès el missatge de què tan se val qui governe, allò important és que administre bé. Aquesta tendència general també ha afectat al panorama polític valencià.
Però al marge de la situació lamentable en la que està el PSOE tampoc per l’altre cantó hi ha una situació gaire esperançadora, ja que una aliança electoral del PSOE, d’EU i de Compromís en l’actualitat és complicat atès com acabaren EU, BNV i Iniciativa fa quatre anys: van formar una candidatura conjunta per les autonòmiques del 2007 i quatre mesos després la trencaven de manera traumàtica. Alhora si EU i Compromís obtingueren un cert suport electoral açò podria fer caure el PSOE per sota del 30%, que és una barrera psicològica, i els faria reaccionar, però no passa. Per exemple, a Galiza el PSOE sense el BNG s’hauria adormit i gràcies al BNG es va adonar que havia de guanyar terreny electoral.
Atenent tot l’esmentat, l’única possibilitat de canvi és una desfeta molt i molt gran al PP valencià (per exemple, l’empresonament per corrupció d’un bon grup d’alts dirigents del partit, divisió interna, pèrdua del suport dels empresaris per por…) acompanyada d’una desfeta del PP espanyol. I que açò donara la victòria al PSOE, EU i Compromís sense que aquests hagueren de fer res. Però que això passe abans del dia 22 és força improbable.
El paper de l’independentisme
Per la seua banda, l’esquerra independentista treballa en un context força complicat. On la ideologia hegemònica és provinciana i espanyolista a pesar de la realitat catalana de pobles i viles. Sense mitjans de comunicació que mostren la realitat de la feina popular. On el blaverisme va elevar un mur entre pobles germans que és difícil trencar. En un context de crisi econòmica que afebleix la capacitat de resposta popular. On sectors de la classe treballadora adopten una actitud d’alienació social i política o una actitud panxacontenta i reaccionària o una actitud resignada i derrotista.
Açò genera que l’EI no tinga una implantació major, que no tinga força per presentar candidatures i que es veja fora de la contesa electoral. Això no vol dir, ni molt menys que haja d’aturar la seua feina. Com a moviment politicosocial que busca un canvi radical del sistema i de la realitat dels Països Catalans la lluita electoral pel poder institucional només és una de les moltes vies per assolir els objectius de la independència i el socialisme. Així, la feina de base i la mobilització popular que du a terme l’EI —i que ha augmentat indubtablement al País Valencià en els últims anys— ha de seguir com fins ara, i amb més força. I quan les condicions, a causa de l’activació dels sectors populars, hagen canviat ja es parlarà de conteses electorals.
