El peu del carrer
La intervenció del diputat de la CUP-AE David Fernàndez a la comissió parlamentària sobre l’estafa bancària en què titllà de “lladre” a l’exdirector general de Catalunya Caixa, Adolf Todó, s’ha convertit ja en un dels passatges parlamentaris més celebrats dels darrers temps.
Els centenars de milers de visualitzacions d’aquest vídeo a la xarxa ho corrobora. A més, val a dir que la intervenció de Fernàndez ha aixecat encesos elogis provinents fins i tot de seguidors d’altres formacions polítiques. En els comentaris a les xarxes socials, una abassegadora majoria coincidia en celebrar les paraules del diputat i en considerar que ja era hora que algú digués les coses clares al Parlament de Catalunya.
Aquesta intervenció, però, no ha tingut més recorregut que els centenars de milers de visites al vídeo i l’aplaudiment quasi unànime de la gent d’esquerres. De fet, aquesta és l’habitual dinàmica parlamentària a casa nostra. Ara bé, en aquest cas hi havia camp per córrer. O almenys això és el que es podia pensar llegint molts dels comentaris de suport.
Alguns dels més significatius eren els fets per afectats per participacions preferents, o també de familiars d’afectats per participacions preferents, que agraïen al diputat de la CUP l’acció i les paraules davant Todó. Però tota aquesta indignació no s’ha materialitzat en res. Ni en ocupacions d’oficines bancàries, ni en cadenes humanes envoltant seus de caixes, ni en escarnis contra directius de la banca.
En el camp del municipalisme alternatiu, aquesta dinàmica també és força estesa. Els posicionaments i mocions de les corporacions locals passen a ser un dels elements que marquen la dinàmica política a nivell de mitjans d’informació, però aquesta dinàmica no traspassa al carrer i, en moltes ocasions, ni tan sols sorgeix del carrer. L’escenificació de la protesta en un àmbit institucional és un mètode efectiu, i per això també és temptador de convertir-lo en l’únic mètode efectiu.
El que abans necessitava de cartells, pintades i concentracions, ara es pot concentrar en una única acció i amb millors resultats. El problema, però, és que l’objectiu de la presència de l’esquerra anticapitalista i independentista a les institucions no és, ni molt menys, el de millorar l’agitprop que ja feia abans, sinó el de generar dinàmiques polítiques que acabin mobilitzant i organitzant la gent fora de les institucions
A partir d’aquesta setmana, la CUP ha anunciat la presentació d’una moció en diversos consistoris municipals a favor dels Països Catalans. La moció planteja tot un seguit de posicionaments a favor de la vertebració nacional i de la territorialitat, però aquests posicionaments difícilment es traduiran en una acció política efectiva si no es fa res més.
De la proclama als fets
Aquesta dinàmica de simbolisme, de victòries retòriques i de guanyar-se el càrrec de veu de la consciència és quelcom que des de fa molt i molt temps ha pres un paper fonamental en aquelles organitzacions d’esquerres que encara creuen sincerament en un canvi social.
Sovint s’ha presentat com a victòria l’acceptació i l’aplaudiment a un posicionament o a una proclama determinada, però el cert és que quan aquesta s’ha volgut convertir en acció, aquest aplaudiment i acceptació no s’ha acabat de materialitzar en cap mena de compromís.
Tota l’esquerra sociològica -que al nostre país és més del 50% de la població segons les enquestes que es publiquen darrerament- ha aplaudit tota denúncia sobre l’especulació immobiliària, tota proclama dient que ja n’hi havia prou d’inflar els preus de l’habitatge, sigui o no al Parlament de Catalunya. Ara bé, quan això s’ha demanat que es materialitzés en un suport a les okupacions, aquest suport s’evaporava.
Revertir aquesta dinàmica no és gens senzill i suposa molts esforços, però és totalment necessari si es volen començar a palpar i albirar canvis socials en profunditat. De fet, de proclames dient que la política important és la que es fa al carrer, el parlament i els ajuntaments n’estan plens.
