La situació actual és especialment greu per dos motius, d’una banda la crisi econòmica aviat complirà tres anys i no sembla que les coses millorin gaire. Els 4 milions i mig d’aturats, una estructura productiva col·lapsada, un estoc immobiliari d’un milió d’habitatges buits invendibles, un sector financer amb uns nivells de deute impagables, un dèficit galopant i un deute públic que ens diuen és inviable és el panorama de la crisi a l’Estat espanyol. Per altra banda, ara el govern de l’Estat ha decidit prendre mesures per combatre la situació més enllà del xec en blanc brindat als poderosos del món financer. Aquestes mesures són simètricament oposades al que creiem podrien realment ajudar a sortir de la crisi i són un fortíssim cop en el benestar de les classes populars.
Ara mateix el govern s’ha vist forçat per les institucions internacionals (UE, FMI, mercats d’inversió) a fer front al dèficit públic si vol seguir obtenint el finançament dels mercats i les ajudes públiques. Això és pot fer de dues maneres, o bé reduir la despesa o augmentar els ingressos. El govern ha prioritzat ajustar les despeses congelant les pensions i reduint el salari dels treballadors públics. Alhora reduirà també les inversions en infraestructures. Sent aquests els eixos més destacables, aquesta creiem que és una política procíclica i de classe. El problema del dèficit públic està emmarcat dins d’un context de crisi més ampli. Reduir els salaris i les pensions i retallar les inversions dificulta encara més la reactivació econòmica i la reducció de l’atur que és el gran drama social de l’estat. Per això diem que és procíclic, perquè accentuarà la crisi. Qui comprarà els productes que les empreses produeixen si ens retallen els salaris?
El govern de l’Estat podria haver optat per una política que augmentés els ingressos a través d’una reforma fiscal que graves les rendes altes i el capital, gravàmens que s’han anat reduint des de fa anys, i recuperés impostos com el de patrimoni que recentment s’havia eliminat. Es reduiria progressivament el dèficit sense treure uns estímuls que l’economia necessita per reactivar-se i tornar a generar llocs de treball. El pla d’ajust és una política de classe, avantsala de la reforma laboral que ve, què confirma novament la tesi de que la crisi la paguen els treballadors.
Ara mateix el govern ha d’apuntalar un edifici en runes que és diu dèficit públic en mig d’una ciutat devastada pel terratrèmol crisi. L’edifici està en runes com a conseqüència de les polítiques neoliberals que han desmantellat l’estat de benestar i que han reduït els impostos als més rics. El que no hem d’oblidar és com hem arribat fins aquí, com hem arribat a aquesta mena de dictadura dels mercats que no són més que especuladors financers. Aquesta no és la primera crisi ni serà la última. El que està clar és que totes les acabaran pagant les classes populars. Cal denunciar que és la pròpia dinàmica del sistema capitalista qui genera les crisis com a mecanisme per regenerar-se. I que no les pagarem sense respondre.
*L’autor forma part del seminari d’economia crítica Taifa