La nació kurda, composta per més de quaranta milions de persones, és el poble sense estat propi més nombrós del món. Tanmateix, la lluita d’aquest col·lectiu per no desaparéixer és un conflicte gairebé desconegut a casa nostra més enllà de les notícies que ens arriben del Kurdistan sota administració iraquiana. Per tal de contribuir a tombar aquest mur de silenci, l’organització Endavant ha organitzat al Racó de la Corbella (Velluters, València) unes jornades de solidaritat amb el Kurdistan per ajudar a trencar el blocatge informatiu que pateix la lluita d’aquest poble, jornades que començaren el dijous 31 de març amb una xarrada del ciutadà basc Juan Sorín, membre de la organització Bihar i gran coneixedor de la causa kurda.
Segons explicà Sorín, el Kurdistan, fragmentat entre quatre estats (Turquia, Síria, l’Iraq i l’Iran), és un territori molt ric en petroli i en aigua. En el cas del petroli, per exemple, el 90% del cru turc prové de les regions kurdes, xifra que arriba al 70% a Síria, al 60% a l’Iraq i al 40% a l’Iran. Aquesta riquesa, doncs, ha estat la causa per la qual el Kurdistan ha quedat sotmés als interessos d’occident; els seus recursos naturals han estat el motiu de l’abandó que els kurds han patit per part de la comunitat internacional, ja que mai no s’ha volgut crear tensions amb estats com el turc, que a més de ser un país productor de cru és un soci comercial preferent de la Unió Europea (el cinqué importador d’armament del món, tot i no tenir cap conflicte amb cap estat veí).
De fet, ja als anys 20 del segle passat, les dues potencies imperialistes europees (els estats britànic i francés) ja es van repartir l’orient mitjà, i en conseqüència el Kurdistan, tot creant de manera artificial sobre les restes de l’Imperi Otomà el que hui són Palestina, Síria, Jordània i l’Iraq. Les forces aèries britàniques, a més, ja realitzaren en aquella dècada bombardejos químics sobre el territori kurd, avançant-se 80 anys a Saddam Hussein.
Pel que fa a l’actualitat, la situació del poble kurd varia molt en funció de l’estat a què fem referència. Per exemple, a la part iraquiana hi ha un grau d’autonomia ben alt -“una independència de facto”, afirma Sorín: l’administració kurda ja exporta directament el petroli (ha arribat a acords amb la Xina) i el kurd és l’idioma obligatori dels ensenyaments primari, secundari i universitari. Cas completament oposat seria el del Kurdistan ocupat per Síria, on hi ha dos milions de kurds: molts d’ells no tenen dret a la nacionalitat o a la propietat (es calcula que uns 300.000 no tenen cap documentació en ser considerats refugiats provinents de la República Turca). El cas turc és possiblement el més conegut, i la situació no hi és gaire millor que a Síria.
Al parer de Sorín, altre factor que ha influït en l’escàs interés que ha suscitat el cas kurd a l’estat espanyol és el poc pes de la comunitat kurda que hi resideix -unes 1.500 persones- quantitat molt allunyada del milió de kurds que viuen a Alemanya o els 300.000 que hi ha a l’estat francés. Per això són importants actes com els organitzats a València. Les jornades conclouran els dijous amb la projecció del documental Dones d’Ararat, que parla sobre les guerrilleres de les muntanyes kurdes. A més a més, al Racó de la Corbella es pot visitar l’exposició Kurdistan, país prohibit amb imatges del fotògraf Oriol Clavera, col·laborador habitual de L’ACCENT.
(fotos d’Oriol Calvera)
