I un dia Artur Mas va decidir convertir la seva carrera política en un gran farol. Fins el moment havia agredit el poble amb una política de retallades tant entusiasta que si Milton Friedman hagués estat viu s’hagués penjat el seu pòster a l’habitació. Això és el que s’anomena mossegar la mà que et dóna de menjar. Havia arruïnat les arques de la Generalitat (amb la inestimable col·laboració del tripartit, Jordi Pujol i la resta) a base de fer gracioses concessions fiscals a les elits ocioses. Havia també saquejat les arques de la trista autonomia principatina a base de comissions, frau fiscal, obres estúpides, etc. Com si d’un Robin Hood de la Bonanova es tractés va repartir el botí entre els seus amics. I així ha reduit a cendres les poques “estructures d’Estat” que li havien estat concedides. Afortunadament entre les miserables escletxes de democràcia que ofereix el capitalisme conemporani està la d’escollir el govern de la Generalitat cada quatre anys. Faltaven dos anys per la partida i Mas es va adonar que tenia unes cartes lamentables. Quan va veure que el poble s’anava a manifestar massivament per la independència l’11 de setembre se li va encendre la llumeta i com qui diu “Eureka!” va exclamar “Pòquer!”. La famosa manifestació li va permetre presentar la seva miserable parella com un joc guanyador.
Quan hom està acostumat a les modalitats més especulatives del capitalisme i rep un possible Eurovegas com una autèntica benedicció del cel és difícil que entengui que la ludopatia és una cosa molt poc saludable, “que no estem en l’edat i tot això i allò”… i que per molt que el signe del temps sigui confondre els fets amb les expectatives la realitat és tossuda. I així La Vanguardia després de sobrevalorar la ignorància del poble durant un mes de “molt bé, xaval” i “tu tira que aquests són rucs” va haver de titolar el passat 26 de novembre “Càstig dur a Mas”, “Les urnes castiguen Mas”, “Fracàs excepcional” i altres.
Pretendre que CiU tirés endavant un procés de seccessió és com córrer al mundial de Fòrmula 1 amb un camió: molt de pes i poca velocitat. De manera que fins i tot en el cas que Mas cregués realment en el projecte estaria clar que el seu farol, com tots els farols, és més un signe de debilitat que de fortalesa. Però el poble és força menys ruc que el consell de redacció de La Vanguardia i no només ha percebut amb claredat la cortina de fum del “Poltre de Tuset” si no que s’ha curat en salut recordant-li al PSC que no es flipi, forçant un altre titular previsible: “Els socialistes fan la seva pitjor marca històrica”. I ara tenim un parlament que sembla el camarot dels germans Marx. Lamentablement Roma no es va fer en un dia i ara Oriol Junqueras i Albert Rivera han esdevingut ídols de masses fent bona la dita que “en el país dels cecs el borni és el rei”.
Tot plegat, en qualsevol cas, és una gran oportunitat per les elits autonomistes de tornar als bons vells temps del regateig i el pont aeri. Ho avançava La Vanguardia a la seva editorial: “Un escenari nou que l’obliga a buscar suports parlamentaris per formar govern, però també a reflexionar sobre la crisi econòmica que afecta tots els catalans, inclosa la classe mitjana, i sobre el dret a decidir sobre la independència de Catalunya”. Reflexionar pot ser la millor manera de no fer-hi res. El comte de Godó ja ha llençat la consigna. Però l’essència de les coses es troba sovint en els detalls. Concretament en la redundància que diu: “tots els catalans, inclosa la classe mitjana”. Continua la invisibilització sistemàtica dels que estan per sota de la mitjana que, si ens hem d’atenir al concepte que aquests senyors tenen de classe mitjana, som la immensa majoria i abans que la realitat virtual suprimís del llenguatge corrent la realitat a seques s’anomenava proletariat. Com es diu a la darrera escena d’“Els raïms de la ira” (pel·lícula de John Ford sobre una novela de John Steinbeck): “Nosaltres som els que vivim. No podran eliminar-nos ni destruir-nos. Persistirem i resistirem sempre. Som la gent (en anglès “people”, que també vol dir “poble”)”. Ara la CUP té tres diputats al Parlament per recordar-los-ho també a casa seva, ja que el carrer fa anys que no el trepitgen més que per pujar al cotxe oficial.