[bar group="860×106"]

El PP crea una nova llengua per decret

L’avantprojecte està en consonància amb els postulats de l’ultradreta aragonesa i de la Franja. 

Després de més d’una dècada de discussió i propostes, el 22 de desembre de 2009 es promulgava la Llei de Llengües d’Aragó, que dotava d’estatus legal l’ús del català i de l’aragonès. Si bé la llei no donava un rang al català equiparable legalment al que sí que té al Principat de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, sí que per primera vegada reconeixia l’existència de la llengua i marcava una zonificació on aquesta era pròpia. Alhora, garantia el dret dels ciutadans a dirigir-se a l’administració en català i a la presència a l’ensenyament. I el que era vàlid per al català també ho era per a l’aragonès. Tal i com destacàvem a L’ACCENT 164, “la Franja tindrà una llei que reconeixerà explícitament el català com a català, però  serà la llei de menys trellat de totes les que regulen la nostra llengua”.

La llei tirà endavant amb el suport del teixit cultural de la Franja de Ponent i amb l’impuls polític especialment de la Chunta Aragonesista i, més tímidament, del PSOE. Hi votaren en contra el PP i els regionalistes del PAR, argumentant la seva disconformitat amb la denominació de “català”. També s’hi oposà IU, que reclamava la plena cooficialitat del català i aragonès.

Amb el canvi de govern a les eleccions de 2011, i l’ascens del PP i el PAR al govern autonòmic, tothom sabia que la llei de llengües tenia els dies comptats. Ambdós partits, amb l’excusa de l’anticatalanisme, volien desposseir de cap tipus de consideració legal totes dues llengües. I com a coixí social per a tal propòsit, usaren tot l’entramat ultra de fantasmagòriques associacions culturals que reivindiquen que la llengua parlada a la Franja no és català. Unes associacions agrupades sota el paraigues de la FACAO (Federación de Associaciones Culturales de Aragón Oriental) que en realitat agrupen poques desenes d’activistes anticatalans orquestrats des de sectors ultradretans de la Franja. De fet, la FACAO va intentar impulsar una mena de federació secessionista dels Països Catalans, que agrupés el GAV, el Círculo Balear i l’amalgama ciudadanista barceloní, alhora que anava de bracet amb grups d’ultradreta en mobilitzacions anticatalanes a Saragossa i que els seus dirigents no amaguen la seva militància, actual o antiga, en grups d’ultradreta com Falange. El seu president, Ángel Hernández, va fer-se famós en ser enxampat enganxant adhesius independentistes per Fraga un dia després d’haver publicat a La Voz del Bajo Cinca un article denunciant la proliferació d’aquests adhesius.

Finalment, el passat 18 de juny la consellera d’ensenyament d’Aragó va fer públic l’avantprojecte de la nova llei de llengües, on es desmuntaven els avenços de l’anterior llei i on es negava el caràcter de català a la llengua parlada a la Franja, que passava a anomenar-se “aragonès de la part oriental”, en consonància amb els postulats de l’entramat ultra de la FACAO, i en contra de tot el teixit associatiu de la Franja i d’una majoria d’ajuntaments que des de la Declaració de Mequinensa, el 1984, han apostat per la promoció d’una llengua que a la Franja és parlada per una aclaparadora majoria de la població.


[bar group="860×106"]