«El problema de l’amnistia és polític; si hi ha una lluita popular, hi haurà amnistia» Juan Manuel Olarieta

Entrevista a Ona de Xoc. Podcast de L’Accent

Juan Manuel Olarieta (Barakaldo, Biscaia, 1955) és un advocat històric de processats polítics. Va patir la primera detenció i empresonament el 1977 i des de llavors ha estat detingut en més de deu ocasions. Ha defensat, entre d’altres, membres del GRAPO, i també ha treballat a escala internacional en els judicis de les Brigades Roges italianes i de la Fracció Exèrcit Roig, a la República Federal d’Alemanya. Més recentment, ha format part dels equips que han defensat els rapers Valtònyc i Pablo Hasél. També és autor de diversos treballs sobre la repressió juridicopolítica al Regne d’Espanya.

Manifestació a Lleida per demanar la llibertat de Pablo Hasel, el 27 de febrer de 2021. 

Has pres part en la defensa de Pablo Hasél. En quina situació es troba actualment el Pablo? Com veus la situació i les protestes que s’han desencadenat arran del seu empresonament?

Ara mateix el Pablo és a la presó de Ponent, a Lleida, al mòdul d’ingressos, la qual cosa significa que la seva situació és provisional i que la situació definitiva es decidirà a partir de criteris polítics, d’acord amb l’evolució de la seva situació dins la presó, d’una banda, i de la situació general que hi hagi al carrer, de l’altra. Jo penso que les protestes han estat molt positives, sobretot perquè han trencat un any sabàtic, en el qual totes les mobilitzacions han estat paralitzades com a conseqüència de l’estat de l’alarma. I les mobilitzacions en solidaritat amb el Pablo han suposat un salt molt important, sobretot perquè han posat sobre la taula aspectes fonamentals que hi ha en aquest país com són la repressió política, la manca de llibertats i, al capdavall, l’amnistia.

També has defensat el raper mallorquí Josep Miquel Arenas, Valtònyc. El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) no va admetre a tràmit la demanda contra Espanya interposada per la seva defensa per vulneració del dret a la llibertat d’expressió per la condemna que li va imposar en primera instància l’Audiència Nacional (AN). Com és possible això, tenint en compte que la condemna de l’AN contradeia la jurisprudència del TEDH en matèria de llibertat d’expressió?

Doncs jo penso que precisament per això: perquè la sentència estava condemnada a ser revocada. I això hauria suposat un altre cop també contra la repressió política a Espanya i, en concret, contra la repressió dels delictes d’opinió. El que passa és que, d’alguna manera, el Tribunal d’Estrasburg havia de justificar la seva inacció, perquè no hi havia enaltiment [del «terrorisme»], és clar; no hi havia delicte d’amenaces ni hi havia delicte d’injúries a la Corona. I, a més, el fet de cantar, de ser dalt d’un escenari, de participar en la creació artística, és molt més seriós i important que la mera llibertat d’expressió, perquè afecta altres valors fonamentals com són l’art i la cultura. I la jurisprudència del Tribunal d’Estrasburg és molt clara en aquest sentit i és evident que la condemna de l’AN la contradeia. Precisament per això el TEDH s’ha hagut de rentar les mans.

Venim d’una actualitat molt judicialitzada, amb el judici del procés al Tribunal Suprem (TS) bastant recent. Com vas veure les diferents estratègies de defensa dels processats d’aquesta causa? Hi va haver estratègies diferents en un mateix procediment.

El problema dels processos polítics és que, normalment, són processos col·lectius. És a dir, són processos en què, a través d’un seguit de persones, hom jutja organitzacions i moviments. L’ideal en  un procés polític com el del procés és que la defensa sigui coordinada. I, en aquest cas, em penso que no va ser possible, perquè els processats pertanyien a organitzacions diferents que tenen plantejaments polítics diferents. Penso que no hi va haver un judici de ruptura, no vaig veure ruptura amb el sistema ni amb el tribunal ni per part dels processats ni dels advocats, perquè, en darrera instància, tots els processats i les organitzacions a què pertanyen formen part del mateix sistema, que no hi han trencat; són organitzacions que es caracteritzen pel reformisme i el legalisme. A més, em fa la impressió que les estratègies que van adoptar al judici les decidiren els advocats, no els mateixos processats. Al capdavall, tant en el cas de Catalunya com en d’altres, el reformisme és una negociació, i el que pretenen tots o una part d’aquests moviments és ampliar el radi d’acció dins el mateix estat.

De fet, els processats ni tan sols no van exercir llurs drets lingüístics. L’expresident d’ERC Josep Lluís Carod-Rovira va apuntar que, així, els processats van «desaprofitar la imatge emblemàtica d’un judici polític on els acusadors d’un país acusen i volen condemnar, en castellà, els acusats d’un altre país que parlen una altra llengua». Tenia sentit renunciar als drets lingüístics —amb la força simbòlica i política que té el fet de visibilitzar el conflicte lingüístic—, i més en un judici com aquest, on sembla que la sentència estava decidida per endavant?

Jo penso que no tenia sentit renunciar als drets lingüístics, i menys si, com dieu, la sentència estava decidida per endavant. Però el problema fonamental no és que renunciessin als drets lingüístics, que ni tan sols és el principal (és un exemple més d’un seguit de renúncies dins el procés). Penso que els acusats van renunciar a la ruptura amb l’Estat, que és l’essència mateixa del procés. És a dir, no és possible obrir un procés cap a la independència de Catalunya si no es trenca amb l’Estat. I, per trencar-hi, primer cal deixar de negociar-hi, o de negociar-hi en els termes en què ho intentaven fer els acusats i continuen fent-ho, que és una manera inútil. I dic inútil perquè, per negociar, calen dues parts, i una d’elles no vol negociar. Aleshores no té sentit el fet de mantenir un procés de connivència com el que vam veure.

I aquest procés ha derivat en la campanya per l’amnistia per a tots els condemnats i encausats en el marc de la causa general contra l’independentisme. D’entrada, hi ha un debat sobre si dins el marc constitucional —que, al capdavall, el processisme no ha volgut abandonar mai— té cabuda una llei d’amnistia. Tu creus que en té o, simplement, és un acte propagandístic més?

En un país repressiu com Espanya l’amnistia històricament ha estat en primer pla, des de l’època franquista, des dels anys cinquanta. I penso que hi continuarà essent en el futur, per aquesta naturalesa repressiva d’aquest estat, que ho fia tot a la repressió. Però el problema de l’amnistia no és cap problema legal, no és un problema de si l’amnistia és constitucional, inconstitucional, de si és possible una llei d’amnistia. És un problema polític; si hi ha una lluita popular per l’amnistia, hi haurà amnistia. I l’Estat s’ho haurà de manegar, si ha de cedir i ha de treure els presos polítics, per trobar la manera de tirar endavant una llei d’amnistia, un indult general o el que vegin. I si no hi ha lluita popular, no hi haurà amnistia. Jo penso que aquesta mena de problemes, i més dins el moviment independentista català, no es poden plantejar des del punt de vista legal, jurídic, de tribunals, advocats i jutges. Cal plantejar-lo en termes polítics i de lluita popular.

Potser el fet que aquest legalisme no pugui portar ni l’amnistia ni la sortida de l’Estat espanyol, que hauria de ser l’objectiu final d’aquest procés, és la causa del fet que organitzacions reformistes com Catalunya en Comú Podem o Unidas Podemos, al Congrés, tinguin una posició d’abstenció respecte a la llei d’amnistia. Com valores la posició d’aquesta esquerra reformista respecte als presos del procés?

A mi no m’ha sorprès, em penso que ha sorprès poques persones. El problema d’Unidas Podemos i de tantes altres organitzacions és, al capdavall, que, més enllà de la xerrameca, dels discursos, de les grans declaracions, és una organització que va servir per canalitzar un malcontentament sorgit fa deu anys, un malcontentament que tenia un contingut popular, massiu, a moltes zones de l’Estat espanyol. Calia una organització d’aquesta mena, per la crisi que vivia el PSOE en aquell moment. I els qui van potenciar la creació d’aquesta organització ho feren, al capdavall, perquè exercís el mateix paper que feia el PSOE. I tota la política que han posat en pràctica aquesta mena d’organitzacions ha estat desviar l’atenció cap a la llei mordassa. I dic desviar l’atenció perquè el problema tant dels presos del procés com de Pablo Hasél i Valtònyc no deriva de la llei mordassa, aprovada pel PP, ja que el PSOE també va tenir la seva «llei mordassa». Es tracta d’un problema relatiu al Codi penal, que cal recordar que el va aprovar el PSOE l’any 1995. Aleshores, els intents de parlar de llei mordassa i de distraure l’atenció formen part de la línia política d’aquesta mena d’organitzacions i, al capdavall, és el mateix. Aquesta mena d’organitzacions formen part del mateix estat, volen el mateix que els partidaris del procés: una negociació, tot i que no saben ben bé què és el que han de negociar. Penso que el Govern actual no derogarà els delictes d’opinió ni farà absolutament res per Pablo Hasél. I, si fa alguna cosa, no serà per bona voluntat, perquè tingui ànim de resoldre un problema. No farà res perquè no hi ha prou mobilització popular per obligar-l’hi. El problema d’aquest estat i de les forces que el sostenen és que no fan res per iniciativa pròpia; cal empènyer-los.

Entenem, llavors, que el que ens queda és organitzar-nos.

És clar. Dins la mobilització popular, l’organització és una part fonamental; no hi pot haver mobilització, i la mobilització no es pot sostenir, si no hi ha organització. I, al seu torn, l’organització exigeix tenir uns plans, uns objectius i una línia política clara, la qual no hi és, perquè les organitzacions populars que hi ha, les organitzacions amb què hom pot comptar, les que expressen el malcontentament, són organitzacions molt poc elaborades, molt poc travades, molt poc desenvolupades. Són organitzacions que es troben en una fase incipient de lluita. També és cert que cal tenir paciència i veure en quin sentit evolucionen.

Dèiem que hi ha una judicialització permanent de la situació política espanyola. Darrerament han tingut molt de pes les sales Penal i Contenciosa Administrativa del TS i, en menor mesura, la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) o o la Junta Electoral Central (JEC), que ni tan sols és un òrgan judicial. De vegades, fins i tot sembla que s’han situat a la dreta del PP. En alguns països llatinoamericans ha destacat l’ús dels tribunals de justícia com a eina per a enderrocar governs progressistes (l’anomenat lawfare). Quin futur preveus al Regne d’Espanya en aquesta estratègia de desestabilització política impulsada des d’aquests organismes?

Aquest és un procés que, a Espanya, es va iniciar fa molts anys, és una tendència general dins els països de capitalisme monopolista d’estat, dels països més avançats: el procés de judicialització, de convertir les lluites i batalles polítiques en batalles legals, jurídiques i formals o formalitzades. A Espanya, a manca de mecanismes democràtics i polítics, els afers es porten als tribunals, perquè d’aquesta manera sembla que es resolen amb un aspecte tecnicojurídic. A més, cal tenir en compte que, també des de fa molts anys, hi ha un procés dels sectors més reaccionaris de l’estat, dels sectors més feixistes, de l’Església, de l’Exèrcit, de posar llurs peons dins el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i de les altes instàncies judicials (TS, tribunals superiors de justícia) i del Tribunal Constitucional. I això es posa de manifest en les batalles per la renovació del CGPJ. I això és una perversió i suposa deixar la decisió d’aspectes polítics fonamentals en mans de persones reaccionàries, feixistes, membres de l’Opus Dei, ultracatòlics, etc.

Has participat a diversos processos a escala internacional, com ara en la defensa d’encausats de la RAF, on també van ser perseguits els mateixos advocats defensors. Hi ha un fil conductor de la repressió a Europa occidental?

Sí. Quan vaig conèixer els advocats de la RAF (entre ells, Klaus Croissant), a l’exili, a França, em va cridar l’atenció que la repressió a Alemanya hagués atès aquelles dimensions. No vaig pensar mai que a Espanya poguéssim arribar a aquests extrems. Però és que a Espanya l’estat no deixa caps per lligar i va darrere de tothom que no fa causa comuna amb ell, no vol persones neutrals i, a més, és un estat al qual no li cal salvar les aparences. Això és una cosa que ja va anunciar Felipe González l’any 1987, en un viatge a Noruega: posarien en la diana els advocats dels presos polítics de l’esquerra abertzale. És un procés que s’ha desenvolupat amb el pas del temps. Des d’aleshores han passat 35 anys i el procés s’ha accelerat. I van darrere dels advocats, però no només dels advocats, sinó també dels moviments socials, aniran darrere de les famílies dels presos, i es veu actualment amb la criminalització d’una companya que també és en la defensa de Pablo Hasél, que és Alejandra Matamoros, a qui ja han obert un sumari en l’AN i que té un procés disciplinari al Col·legi d’Advocats de Madrid. Això, repeteixo, és conseqüència de la manca de mobilització política, d’organització popular, perquè, sense això, és molt difícil que hi hagi drets, que hi hagi llibertats, i és molt difícil contenir el moviment repressiu de l’Estat.

* Aquesta entrevista es va emetre en el podcast de l’Accent Ona de Xoc, Programa 1. el 18 de Març de 2021.