Després d’uns 30 anys de conflicte armat, al nord d’Irlanda semblava, que amb la firma dels Acords de Pau, l’any 1998, començava una transició democràtica que posaria fi al conflicte polític, amb una nova gestió del nord d’Irlanda que asseguraria uns drets civils i democràtics a tota la població. L’any 2006, ja no hi havia marxa enrere, la guerra es donava per acabada; es retornaven la majoria de competències, després de 30 anys de control des de Londres; es desarmaven la majoria d’organitzacions armades, tot i que no totes es dissolien; i es constituïa el primer govern de transició, entre nacionalistes irlandesos i unionistes britànics.
No es pot parlar de 14 anys de calma, ni de 6 anys de calma, el procés s’està desenvolupant més lent del que s’esperava i amb més oposició de la que els seus impulsors havien previst. Això s’està demostrant aquests dies a Belfast on la normalitat política, habitualment qüestionable, està sent més qüestionada que mai amb la moguda entrada a l’any 2013.
L’any doncs, comença amb aldarulls que causen el caos al centre de la ciutat. De fet uns aldarulls que començaven fa més d’un mes en resposta a l’aprovació d’una moció a l’Ajuntament de Belfast que comportava la retirada de la bandera britànica del consistori.
Fets com aquest només fan que posar en dubte la pacificació forçosa que s’establí al nord d’Irlanda sense garanties de resolució d’un conflicte que anava molt més enllà de les armes. També qüestionen un acord de govern forçat que perpetua la partició de la societat en dues grans comunitats enfrontades i que no tenen res en comú.
La moció aprovada i la resposta violenta
El dia 3 de desembre s’aprovava a l’Ajuntament de Belfast una moció que reduïa els dies que onejaria la bandera “Union Jack” en aquest edifici. Aquesta moció presentada pel partit nacionalista moderat SDLP amb el suport de l’altre partit nacionalista, Sinn Féin, pretenia que es retirés la bandera britànica definitivament del consistori, al·legant que en les últimes eleccions els partits nacionalistes havien aconseguit gairebé la meitat dels regidors i la bandera irlandesa no hi era present. Després d’algunes negociacions per aconseguir el suport del partit unionista liberal, Alliance Party, s’aprovava una modificació de la moció en la que es reduïa la presència de la bandera entre 18/20 dies assenyalats, com fan a la majoria d’ajuntaments d’Anglaterra. Aquesta moció va comptar amb l’oposició dels partits unionistes conservadors que mantenen que la bandera ha d’onejar ininterrompudament com s’havia fet des d’abans de la partició d’Irlanda, l’any 1922
La mateixa nit, en compliment de la moció aprovada, es retirava la bandera i començava un inesperat seguit de protestes que, en la majoria dels casos, acabaven amb aldarulls. Fins i tot, l’unionisme més conservador, que manté una majoria còmoda al parlament del nord d’Irlanda que li permet deixar la bandera irlandesa fora les institucions i acorralar llengua irlandesa a un reducte folklòric, es veia sorprès per un sector de l’unionisme que no estava disposat a acceptar un procés de pau on els símbols de la britanitat deixessin espai a un estat més liberal però menys identitari.
Després de més d’un mes d’aldarulls, ha quedat clar que potser la majoria favorable al procés de pau no es podia valorar només amb els seients que tenia cada partit al parlament del nord d’Irlanda, sinó que caldrà fer un anàlisi detallat dels diferents grups i interessos dins el seu electorat. És molt important en aquest cas tenir en compte els beneficis i pèrdues que ha suposat a cada subgrup dins la societat el procés de pau al nord d’Irlanda.
Però de moment, un dels sectors més deprimits de la classe treballadora unionista ha protagonitzat un mes llarg d’aldarulls que ens deixen amb amenaces i atacs a locals i membres de partits unionistes; sospites de reactivació de grups paramilitars lleialistes, o com a mínim, sospites que dirigien els aldarulls; danys materials; agents ferits; i sobretot un llarg etcètera de conseqüències en la vida quotidiana dels ciutadans de Belfast. Un dels exemples més preocupants és el setge a barris nacionalistes, com és el cas del Short Strand, que ja ho havia patit en altres ocasions des que es firmaren els acords, l’última durant el juny del 2011.
Reestructuració de l’unionisme
Aquest entrebanc en l’assoliment de la pau fa qüestionar què s’està aconseguint amb aquest procés, però sobretot quins interessos i estratègies tenen els diferents partits polítics majoritaris a cada circumscripció. És per això que aquests dies s’ha centrat l’atenció en les posicions que adoptaven els diferents partits i sectors de la comunitat unionista, per concloure quins subgrups existeixen, quins interessos tenen, i com els defensen. Tot i que continua vigent com a principal divisió la segregació en dues comunitats, la nacionalista irlandesa i unionista britànica, aquesta es queda curta per explicar les problemàtiques actuals i és necessari endinsar-se en les divisions dins l’unionisme.
En l’antic model de gestió del nord d’Irlanda els nacionalistes eren, literalment, ciutadans de segona, per tant, es fa de difícil qüestionar que molts barris nacionalistes han vist un creixement econòmic, fruit que el punt partida era una situació de marginalitat i misèria imposada. L’aposta dels principals dos partits del nacionalisme irlandès per un estat més liberal, on les comunitats nacionalistes es deconstruissin per la gentrficació i modernització de la comunitat i l’enriquiment a través de l’entrada al món laboral, tot i la precarització d’aquest. És per aquest creixement econòmic que aquests partits nacionalistes, tot i ser parcialment derrotats en la guerra, han adoptat l’optimisme com a estratègia.
Per contra, les majories unionistes aposten pel pessimisme com a estratègia, tot i que les dividirem en tres grans postures. La primera són els partits unionistes més conservadors, fins fa poc hegemònics dins el ventall unionista, que han jugat a portar la contra com a estratègia per no cedir un pam en la resolució del conflicte polític. La segona són els unionistes liberals que amb representació creixent han volgut jugar un fals paper d’ambigüitat identitaria. I, la tercera i última és un subgrup a tenir en compte aquests dies, ja que ha estat qui ha tingut la capacitat de mobilització dels barris unionistes més deprimits econòmicament, sota una possible direcció de grups paramilitars.
Els partits més conservadors que espremen aquesta estratègia negativista són els fundadors de l’Estat protestant d’Irlanda del Nord als anys 20, que tot i que amb la pacificació del nord d’Irlanda mantenien el poder econòmic i en primera instància s’oposaven al procés de pau perquè no volien compartir el poder polític. Any rere any per això, han anat rebaixant el discurs passant per diferents fases: la inicial, la creació d’un apartheid social als catòlics, negant-los feina, casa i vot; després, buscant un enfrontament entre comunitats; seguit per la negació del conflicte i per tant, d’un procés de pau; i finalment, ara no accepten les regles del joc britàniques si aquestes no els donen la raó.
L’oposició als Acords de Pau dels més conservadors va deixar espai pel creixement al partit liberal unionista, Alliance Party. Un partit que se sent molt còmode amb l’aposta per aquest estat més liberal, i que les seves polítiques sembla que han atret a un sector de l’unionisme, ja que tot i l’ambigüitat en el discurs nacional la seva proposta és no canviar les fronteres perquè no és un tema prioritari.
La representació d’aquests partits l’obtenen proposant uns models econòmics no tant distants: mentre els conservadors treballen per mantenir el poder econòmic a mans de qui han estat sempre, els liberals intenten facilitar les coses per l’enriquiment de la malanomenada classe mitja. Però ambdues polítiques practiquen el clientelisme com a garantia per mantenir-se al poder i condemnen a la marginalitat els barris més deprimits econòmicament parlant.
Durant aquest conflicte amb la bandera però, es pot marcar un tercer grup format per la classe treballadora protestant oblidada o perjudicada per les polítiques abans esmentades dels partits majoritaris unionistes. Aquests, orfes de referents polítics, molts ja abstencionistes, estan evidenciant el seu malestar a través de les protestes recents, sota el direcció o influència de grups paramilitars lleialistes. Ara es podrien distingir com una entitat pròpia que, per la seva radicalitat, es podrien establir com un grup a tenir en compte per analitzar els futurs moviments de partits unionistes. Orquestrats per uns grups lleialistes sense representació institucional radicalitzen el seu discurs quan veuen que les aliances democràtiques dins del parlament, la majoria per interessos econòmics dels grans capitals, desmunten el bloc històric “protestant” que els situava en tot per sobre els “catòlics”.
Els principal focus dels atacs d’aquests dies ha estat la democràcia establerta amb el procés de pau, els partits unionistes i els mitjans, en aquest ordre. Els atacs a l’ajuntament deixen molt a pensar, un exemple seria una pancarta vista durant les protestes amb la frase “Aquesta democràcia no funciona, que torni l’exèrcit”. És d’esperar que aquest conflicte passi factura a la unitat unionista, però sobretot als partits més liberals per l’aposta per la retirada de la bandera de l’ajuntament de Belfast, tot i que es podrien reforçar entre els que aposten per aquest estat més liberal, fins i tot atraient vot nacionalista. Finalment, el paper dels mitjans criminalitzant les protestes i de la policia reprimint-les, també van ser molt atacats per aquest sector de la població, que veia com la màxima preocupació d’aquests era si “el caos que es generava al centre permetria fer les compres de Nadal”.
Les dades del cens per la conclusió
En la participació a les protestes podem identificar un grup bastant homogeni, format per una classe treballadora protestant a la que fa 40 anys que se’ls ven una unitat identitaria amb la classe dirigent. Aquesta gent que amb el procés de pau han perdut privilegis a l’hora d’accedir a un lloc de treball, que veuen depressió econòmica, atur i marginalitat social se’ls ha negat tota la vida un interès propi més enllà de mantenir la britanitat per continuar gaudint de privilegis per sobre dels catòlics. Els números diuen que el fracàs escolar i que els nivells d’educació deixen molt que desitjar en aquestes comunitats, però intentar-hi posar una solució podria esbocinar una majoria unionista.
En uns recents resultats del cens parlaven d’un encara fort sentiment de britanitat entre la població d’origen protestant, i en canvi, una acceptació més elevada del nou estat i la nova identitat nord-irlandesa entre la població de tradició catòlica.
### A tall d’anècdota; les dades del cens
El passat més de desembre, entre aldarulls passava gairebé desapercebuda la publicació de les dades recollides pel cens a principi de l’any 2011. Aquest ens revela que el número de població protestant se situa al 48% i de població catòlica al 45%, reduint 6 punts la diferència que hi havia el 2001 i deixant per primera vegada la població protestant per sota del 50%. En aquest cens s’introduïa una pregunta sobre la identitat nacional, en la qual gairebé el 40% s’identificava només amb la identitat britànica, poc més del 25% només amb la irlandesa i un 21% amb la nord-irlandesa. Les combinació d’identitats es composava per un 6% britànica i nord-irlandesa i al voltant del 1%, irlandesa i nord-irlandesa; britànica, nord-irlandesa i irlandesa; britànica i irlandesa i finalment, un 5% s’identificava amb altres identitats. Aquestes dades han provocat jocs matemàtics i mil combinacions que semblen acontentar les estratègies de tots els partits. Però una de les més sorprenents és que la suma de les identitats que contenen la britànica sumen un 47.74% mentre que les que no la conten sumen un 47.26%. Tenint en compte que la població britànica està molt envellida tothom es pregunta: “Quan falta perquè es capgiri la situació?”.
