**
Entrevista a en Pau Alabajos : filòleg, periodista i cantautor.**
Pau Alabajos (Torrent, 1982) és l’actual secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor (COM). Fou guardonat amb el premi Ovidi l’any 2006 (a la millor lletra per “Cançó explícita”) i l’any 2007 (al millor disc de cançó d’autor per Teoria del Caos).L’any 2008 fou doblement guardonat als premis Enderrock per votació popular (millor disc de cançó d’autor Teoria del Caos i millor artista de cançó d’autor).El proper 27 de gener inaugurarà el festival BARNASANTS, on estrenarà el seu nou treball Una amable, una trista,una petita pàtria a l’Auditori Nacional de Catalunya (Barcelona).
Què significa encentar un festival internacional com el Barnasants en un marc tan simbòlic com l’Auditori Nacional de Catalunya?
La veritat és que ens fa moltíssima il·lusió: estem molt agraïts a Pere Camps i a tot l’equip de Barnasants per haver-nos brindat aquesta oportunitat i per haver cregut i confiat en nosaltres com a espectacle inaugural. També és una gran responsabilitat: “Auditori Nacional de Catalunya” són paraules majors, i per això estem treballant de valent en els assajos i en la posada en escena. Desplegarem una formació bastant atípica damunt de l’escenari: dues guitarres, baix elèctric, bateria, percussions, piano, quartet de corda i veu. Supose que sorprendrem a tots aquells que estan acostumats a veure’ns amb la formació més minimalista, més de batalla… [riu].
La teua guitarra ha esdevingut el tema central de la cartelleria del Festival Barnasants d’enguany. Ens podries explicar quina relació mantens amb l’instrument que t’acompanya sempre?
El cartell d’enguany del festival Barnasants és un homenatge a una figura ineludible en la història de la cançó d’autor i de la música compromesa políticament: Woody Guthrie. Hi ha una foto molt famosa d’ell sostenint la seua guitarra, amb un missatge escrit a mà sobre la fusta, “this machine kills fascists”. El cartell del Barnasants 2011 intenta emular aquesta imatge. L’adaptació autòctona de la frase ha sigut “aquesta màquina combat el feixisme”. Em fa certa gràcia caminar pels carrers de Barcelona i comprovar que la ciutat està empaperada amb un missatge tan potent. I és la meua cal·ligrafia! Crec que és una de les coses que demostra que aquest festival no és un festival qualsevol, no es tracta d’un festival més.
Almenys, no és habitual que la cartelleria d’un cicle d’actuacions tinga un discurs explícit tan clar i sense complexos. Recordem que l’any passat la imatge era un mapa dels territoris de parla catalana amb el lema “Països Valencians” i l’any anterior un dibuix del rostre de Karl Marx i el lema “No estaba muerto… Estaba de parranda”. No podem fer una altra cosa que enorgullir-nos de participar d’aquesta iniciativa que aposta decididament per les idees i pel contingut, desmarcant-se de l’habitual model cultural d’allò políticament correcte, encadenat al photoshop i al maquillatge (molt de disseny, però poc de seny). Ah! Se m’oblidava: aquesta guitarra que apareix en el cartell, la utilitzarem durant el concert del dia 27 de gener, interpretarem amb ella una cançó dedicada a Guillem Agulló, a Carlos Palomino i a totes les víctimes del feixisme, amb la col·laboració de Cesk Freixas, que posarà la veu…
En la present edició del Barnasants intervenen molts músics valencians. Creus què la societat catalana valora més la música en català feta al País Valencià que els mateixos valencians?
Com et deia abans, el Barnasants això ho té molt clar i mai no ha posat pals a les rodes a la unitat lingüística i cultural: enguany inaugure jo el festival i el clou un altre cantautor valencià, Joan Amèric, que torna als escenaris després d’un temps sense prodigar-se excessivament. Potser Canal9 i les institucions valencianes, en mans del bipartidisme monocrom des de fa més de trenta anys, donen l’esquena a la feina que fan els músics i cantants de casa nostra, però no és cert que els propis valencians no ho valoren: la prova està en què aquestos darrers cinc anys el nombre de concerts, el nombre de festivals, la quantitat de vendes, les xifres de descàrregues no han deixat d’augmentar exponencialment. Això demostra que el públic de la música en valencià segueix creixent, a pesar de la mordassa institucional.
Com definiries el nou treball que estrenes ara? Quins aspectes musicals i/o formals destacaries? S’incorporen nous músics al teu projecte?
És un treball diferent. I musicalment més ric: aquesta vegada hem comptat amb una orquestra simfònica (vuitanta músics han participat en la gravació) per enregistrar tres temes del CD: “Una nit a Berlín”, “Inventari” i “Fosses del silenci”, aquest últim parla sobre les fosses republicanes del cementeri de València i sobre l’amnèsia històrica que vivim avui, ara i ací. Els temes més privats, més íntims, més personals, es barregen amb altres temes més col·lectius, més reivindicatius. Crec que això és una tònica en els anteriors discos també, i d’alguna manera s’ha convertit en el nostre segell personal.
Laura Navarro ha estat una companya inseparable en tota la teua carrera musical. La simbiosi armònica entre aquesta jove violinista i la teua música tindrà una continuitat en aquesta nova etapa?
Per descomptat, aquest projecte musical no s’entén sense Laura Navarro que, a més a més, aquesta vegada ha compost els arranjaments de quartet de corda i d’orquestra que podeu trobar en el disc. A mi em semblen brutals, però què puc dir jo?: haureu d’escoltar el CD i jutjar vosaltres mateixos… (riu). La veritat és que li he d’agrair a Laura el compromís que ha mantingut sempre, i tots els esforços i maldecaps que ha invertit en aquest disc (i des que actuem junts), perquè la veritat és que ha sigut una gravació bastant complicada. Engrescadora i molt satisfactòria, però complicada. Crec que ens hem sortit molt bé, estem contentíssims amb el resultat.
Què destacaries de l’evolució musical respecte dels dos darrers discs ja publicats, Futur en venda i Teoria del caos?
Es veu una evolució clara entre els tres treballs. Futur en venda, que és l’òpera prima, es nota que és la nostra primera experiència en un estudi de gravació. És un disc molt fresc i un punt de partida, del que vàrem aprendre moltíssim. El segon disc, Teoria de caos, ja té una altra mena d’acabat, més convincent, més professional. Vam comptar amb la producció artística de Toni Xuclà, que va deixar el seu segell personal i les cançons crec que estan millor escrites, musicalment i literària. En aquest tercer disc, Una amable, una trista, una petita pàtria també hem comptat amb Xuclà com a productor i hem posat tota la carn en el torrador: una orquestra simfònica, quartets de corda, temes amb baix i bateria més rock, combinats amb cançons més pròpies del gènere estricte de la cançó d’autor (amb la mínima expressió, guitarra i veu). És un treball més madur (només faltaria! Si no anàrem madurant al llarg dels anys, hauríem de començar a preocupar-nos). Jo sempre dic que un disc (igual que un llibre, un quadre o una obra de teatre) és la fotografia del moment: de la suma de tot allò que has aprés en els escenaris i en els estudis de gravació, allò que has viscut i experimentat en la pròpia pell, el que has llegit en premsa o en llibres, a qui has estimat, a qui has deixat d’estimar… Tot això apareix en la instantània final, que es produeix quan envies la barreja masteritzada a la impremta. Quan tornes a escoltar el disc dos o tres anys després, obligatòriament hi haurà coses amb les quals no t’identifiques, però és necessari posar un punt i seguit i passar pàgina…
I per acabar, un tema que està de molta actualitat ara mateix. Què opines del procés sobiranista encetat al Principat de Catalunya en els darrers mesos?
Seguint un poc en la línia del que comentàvem abans: els retalls de l’Estatut de Catalunya (que no són només retalls al text de 2006, sinó també a l’articulat de 1979!); la sentència del Tribunal Suprem que obliga a la Generalitat de Catalunya a modificar la Llei d’educació; i una llarga llista de greuges comparatius històrics: les balances fiscals injustes, les inversions insuficients, els serveis deficients, etcètera han convertit el govern espanyol i les institucions judicials en una autèntica fàbrica d’independentistes. A qui li pot sorprendre que s’encete un procés de consultes sobiranistes impulsat per la societat civil? No semblen lògiques les xifres de la manifestació del 10 de juliol? Per què, si no augmenta any rere any el percentatge d’idependentistes en tots els estudis sociològics? La gent es cansa i pren les regnes.
