[bar group="860×106"]

El Pujolisme i la invasió subtil

L’ombra del pujolisme és tant allargada que de vegades hom es pregunta si els atavismes que el fonamenten no els segrega naturalment l’estructura neuronal catalana. Aquesta lleu desviació morfològica del cervell català seria la que hauria permès que durant més de trenta anys les missions comercials a Madrid fossin venudes com una hàbil estratègia cap a la independència. Llegint l’Avui després de mesos he pogut comprovar que hi ha deliris que mai no ens abandonaran, com l’Anís del mono, el heavy metal i totes aquelles coses que mai no moren: “Darrerament hi ha molts analistes dedicats a especular sobre l’hipotètic pla B que té el president Mas per si li falla el pacte fiscal. El pla B d’Artur Mas seria llançar-se cap a l’estat propi. En realitat, però, això que en diuen el pla B és el pla A. L’únic. A CDC ja tenen clar que amb Espanya no hi ha res a fer. Si ara els convergents maregen la perdiu una mica més del compte és perquè no volen que no sigui dit que no han fet tot el possible per salvar la relació” (Carles Ribera, Avui, 14 de maig)

Al famós conte de Pere Calders “Invasió subtil” el narrador observa el fet intrigant d’haver compartit taula amb un japonès que, sospitosament, “no tenia els ulls oblics, ni la pell groguenca (…) em va sorprendre fent-se servir amanida – “amb força ceba”, digué–, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva (…) se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura (…) parlava el català com qualsevol de nosaltres, sense ni l’ombra de cap accent foraster (…) Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d’aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades… Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. “Venc sants d’Olot, jo”, digué”.

Com els japonesos d’en Calders, els polítics convergents desenvolupen una estratègia independentista amb la particularitat que ningú no ho diria. Per què es sosté, malgrat tot, aquestra ficció? Josep Maria Loste ens en dona una pista al mateix número de l’Avui: “La voracitat insaciable, la total manca de respecte envers Catalunya, dels qui manen actualment a l’altiplà, hauria de tenir una resposta contundent, unitària i rigorosa de la societat catalana (molt més enllà de l’anomenat pacte fiscal); i, lògicament, aquesta reacció cívica hauria d’estar encapçalada per l’executiu català (…) Cal avançar cap a una altra etapa, que impliqui la defensa de debò dels interessos de Catalunya. Caldrà, sobretot, per part del govern, d’una forma inequívocament democràtica, donar un cop de puny a la taula. Serà necessari, si la situació continua degradant-se, articular un acte col·lectiu de desobediència civil (amb l’executiu al capdamunt)”. Fins tres cops se’ns diu que la reacció cívica en qüestió “hauria d’estar encapçalada per l’executiu català”, que “ caldrà, sobretot, per part del govern, d’una forma inequívocament democràtica, donar un cop de puny a la taula” i que cal “un acte col·lectiu de desobediència civil (amb l’executiu al capdamunt)”. En definitiva, que en Ribera i en Loste volen creure que el govern està en la onda de fer tot això per estalvair-se de fer-ho ells solets. I així eternitzen la hipòtesi que si els japonesos de Calders parlen català sense accent, menjen cap i pota amb forquilla i ganivet i venen sants d’Olot, per què no podrien els independentistes catalans militar en partits regionalistes, redactar estatuts d’autonomia i cooperar amb entusiasme a la construcció jurídica de la “España una y no cincuenta y una”?

Vaig contar-li l’aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d’un espia.

I d’on ho has tret que és japonès? –em preguntà ella.

Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.

Els conec d’una hora lluny…–vaig contestar-li”.


[bar group="860×106"]