El confinament em preocupa poc, bastant poc, tirant a gens. La primera setmana se’m va fer més dura que la segona i la tercera encara la porto millor. Al meu entorn personal, poca gent s’ha vist afectat per la Covid-19. Al barri, però, hem sentit que han mort vuit avis d’una residència, la germana d’una companya i també vaig conèixer la mort d’un jove de 31 anys amb qui fa temps compartíem la lluita internacionalista: en Yoann, cors de naixement, residia a París on desenvolupava tasques de suport a preses i presos polítics corsos i bascos a la capital francesa. I patir, pateixo per la gent que tinc a prop però no puc ni anar a visitar, ni abraçar, però això no em preocupa.
Ara som tots i totes a casa, confinats, però d’aquella manera… algunes sortiu a treballar –molts ànims i tota la força!–, altres hem perdut la feina de manera temporal i altres fa temps que ni en tenen ni l’esperen, però poden sortir a passejar el gos, el carret de la compra o la bossa de la brossa.
Dins de casa tenim aigua calenta, llum, telèfon, internet, dispositius per connectar-nos al món, cuina i nevera, decidim el que mengem, quan dormim i què consumim. I malgrat que no sabem quan acabarà, sabem que és qüestió de temps.
El confinament no em preocupa. Em preocupa com hi hem arribat, que està passant mentrestant i què passarà l’endemà.
Les companyes sanitàries d’Endavant i de la COS ens diuen que entre el PP i Convergència van retallar 2.500 milions d’euros dels pressupostos sanitaris autonòmics als Països Catalans. Ens diuen que això ha fet tancar llits i quiròfans, que ha fet reduir les hores d’atenció i que, per tant, ha caigut la prevenció per fer pujar la medicalització. Fruit d’aquesta baixa despesa pública sanitària, als Països Catalans s’ha disparat el nombre de centres mèdics privats. Això sí que em preocupa.
En el mentrestant, molts ens hem quedat a l’atur temporalment, potser fins que ens hi quedem de manera definitiva, altres simplement han acabat contracte. Més de 800.000 persones als Països Catalans han vist afectades les seves condicions laborals i tantes altres segueixen treballant sense els equips de protecció individual que han de garantir la seva seguretat sanitària. Això sí que em preocupa.
Durant el període de confinament, el comandament policial de les rodes de premsa ministerials ens feia saber que les denúncies a comissaria per violència masclista havien caigut en picat, però en la mateixa franja de dies, els telèfons d’atenció a les dones per violència masclista s’han disparat els casos denunciats, i algunes dones han hagut de trencar el confinament per marxar de casa seva, lluny del seu agressor. Això sí que em preocupa.
Les cases són plenes de nenes i nens que han vist el curs estroncat, qui sap si ja finalitzat abans d’acabar el segon trimestre. A casa, podem repassar temari i fer volar la imaginació, però ni totes les llars tenen les capacitats ni la infraestructura per a seguir estudiant des de casa, sovint les mateixes llars que han vist com la beca menjador es convertia en una targeta per pagar àpats per encàrrec. Això sí que em preocupa.
I mentrestant als carrers, controls policials i militars per terra, mar i aire, comunicacions intervingudes, comandament únic estatal i abusos de poder. Fer sortir militars a la civilització és força més senzill que fer entrar la civilització a les casernes. Ja veurem fins quan els tenim pasturant els carrers. I és que l’exèrcit és una de les ruïnes econòmiques més grans que tenim al nostre haver. La seva despesa multimilionària és causada pels tractats internacionals. L’OTAN obliga a mantenir despesa, l’UME té la ràtio més baixa d’actuacions per efectiu mobilitzat de tots els cossos d’emergències i, malgrat tot, te més i millor equipament que els serveis d’emergències civils, i cap de les feines que està duent a terme justifiquen l’uniforme militar i els galons. Galons, els que mereixen les treballadores de la neteja a residències i hospitals, galons els que vull per a la caixera del supermercat, la pediatra que visitaré demà, i els treballadors que munten hospitals de campanya mentre els uniformes fan cadena per passar-se capses una a una, que podrien transportar amb carretons si descobrissin que tenen rodes. Això sí que em preocupa.
I ens en sortirem d’aquesta, no totes, però en conjunt i com a societat, ens en sortirem. I tornarem als carrers, passat l’1 de maig, no fos cas que tinguéssim cap demanda concreta a fer-li al Govern, i sortirem en dilluns, no fos cas que en dissabte la gent li donés per mobilitzar-se, necessitats d’estirar les cames. I per força en sortirem endeutats com a societat. I un cop més els interessos els pagarà la classe treballadora, els grans propietaris immobiliaris no volen a sentir parlar de moratòria de lloguers i la banca no deixarà de cobrar cap quota hipotecària, les multinacionals de l’IBEX es refaran del xoc a la mateixa velocitat que nosaltres perdrem drets i engrunes. Jornades laborals a recuperar, reducció de sous, hores extres no pagades, flexibilització d’horaris, i totes les retallades que de nou se’ns imposaran per poder fer front al pagament del deute estatal. Això sí que em preocupa.
I diuen que, tranquils, tot anirà bé! Certament anirà bé per a uns i no tant per a d’altres. Esperem que ens vagi bé a nosaltres i malament per a qui paga les portades dels grans mitjans de comunicació. I això implica organitzar-se, per ser fortes en el col·lectiu i defugir l’individualisme, en fer costat a les que lluiten més que nosaltres i les que ja ho han perdut tot.
S’obriran noves fissures en el sistema i en el règim, ambdós incapaços d’acontentar els poders fàctics i societat; cauran les caretes de progres d’esquerra militaritzada i autonomistes sense cap competència real de govern. Qui vulgui sortir-se’n que triï trinxera i front de lluita, que des dels confinaments dels búnquers no es guanyen les batalles.
