De la multitud de llibres, articles, podcasts i documentals que conformen l’àrea multidisciplinària en que s’han convertit els estudis sobre Trump, destaquen dues obres d’una visió i abast inusuals, ambdues del 2016: Hypernormalisation, d’Adam Curtis, i Trump, the Greatest Show on Earth, de Wayne Barrett.
El primer és un retrat càustic de la voràgine mundial desencadenada per allò que el documentalista anglès descriu com una usurpació devastadora causada per l’elevat finançament dedicat a les activitats i funcions pròpies de l’acció política, en el context de la globalització neoliberal. El segon és un estudi biogràfic exhaustiu de la família Trump, centrat en els paral·lelismes i contrastos entre l’evolució del pare Fred i la del fill Donald. En conjunt, les dues obres, un llarg documental de dues hores i un llibre de 525 pàgines, proporcionen pistes importants per entendre la sorprenent figura de Donald Trump i com va ser elegit el 45è president dels Estats Units d’Amèrica.
Es tracta de dues obres que revelen com n’és d’intel·lectualment reductiu retratar-lo com un simple sobresalt extemporani en la vida política nord-americana o com una manifestació proto-hitleriana dels fantasmes del nativisme, el racisme i l’aïllacionisme, un anunci de futurs perills cataclísmics. Demonitzar-lo pot oferir comoditat psicològica i un sentit del deure a aquells que veuen en la seva figura moralment menyspreable l’imant de les forces anti-liberals, xenòfobes i ultraconservadores que és urgent combatre, en nom de la dignitat humana i d’una creença indestructible en el progrés social. Ara bé, el risc que corren els qui fan això és el de perdre de vista la magnitud d’un fet històric com el de Trump ocupant la sala oval de la Casa Blanca, des d’on ha projectat el caos, ha fet descarrilar l’ordre establert, ha invertint les normes i els valors, ha alterant com un tifó el curs esperat de la història, ha mentint, enganyat, tergiversat, desesperançat, victimitzat.
Malgrat les diferències òbvies de personalitat i antecedents, Donald Trump és, com el seu pare, un home que va créixer i prosperar en la bogeria de la corrupció a Nova York, on els tentacles del crim organitzat abraçaven els de la política de partits, la judicatura, el món empresarial i les institucions financeres. Waine Barrett, el difunt periodista d’investigació de Village Voice, descobreix un extraordinari entramat de connexions íntimes de Trump amb màfies alemanyes, italianes i jueves, conglomerats impersonals, exèrcits d’advocats, administracions públiques i un eixam d’ambicions polítiques molt pròpies de la societat nord-americana d’aquell moment. El no menys extraordinari entramat de transformacions ideològiques i de progressiva mancança de control polític i econòmic mundial que presidia Bill Clinton és el tema del documental d’Adam Curtis per la BBC. Junts, ens projecten un Trump alhora més humà i més èpic.
Un Trump mimat, temerari, frenètic, cruel, reivindicatiu, colpidor, llaminer i mesquí. Però també un altre Trump més transcendent, que no volem reconèixer: la monstruosa personificació dels trops mitològics que té com a funció retornar-nos la nostra pròpia imatge reflectida al mirall, per veure allò que no volem ser, l’horror il·lògic que hi ha en nosaltres. Donald Trump, l’ésser híbrid on es confon la persona, l’actor i el malson, ocupa en el ritual mediàtic en què estem inevitablement submergits, la figura del mític personatge del “trampós”, el mentider l’energia creatia del qual produeix nous significats i dóna a conèixer noves realitats. Improbable mescla del nan Rumpelstiltskin, del gegant Pantagruel i de l’etern mestre Woland, Trump encarna en un esgarrifós registre kitsch la imatge del món a la inversa, l’absurditat deleuziana que desmunta les il·lusions de significat. De la immensa galeria de “tramposos” disfressats que al llarg dels segles ens ha ofert la literatura mundial, potser no hi ha cap caracterització que s’adapti millor a Donald Trump que la d’Alfred Jarry: la de l’horrós rei Ubu. I, davant del surrealista teatre en què ve regnant, som com el repugnant públic parisenc la nit d’obertura de l’obra de Jarry, el 1896: li tirem “memes” a la cara sense adonar-nos que l’anècdota som nosaltres, les nostres expectatives utòpiques i les nostres pors apocalíptiques.
