El retrat d’una època

Foto: Parlament de Catalunya (Job Vermeulen).2015

Vas a presumir del teu imperi,
Que has alçat tu soles amb les teues mans
No vas a resoldre’ns el misteri
De la pasta que no has declarat

Pujol Ferrussola va arribar a la comissió com un llop de Wall Street. Va optar per no emmascarar-se en els valors tradicionals de la prudència i la falsa modèstia i va desgranar un relat autobiogràfic sobre un home fet a sí mateix en un món de compra-venda. Va mostrar desimboltament les seves possessions de luxe i va acabar escampant una ombra de dubte sobre tothom, “qui més qui menys”. Escenificava així una metàfora quasi perfecta dels valors del capitalisme dels darrers trenta anys.

Pujol pare abans havia parlat per a la seva generació. La seva situació és fruit d’una expiació d’un acte que no va ser correcte. La seva actuació no ha estat mai per a enriquir-se, al contrari, ha avantposat sempre l’interès social. Austeritat, servei i discreció.

Pujol fill és d’una altra generació i es dirigia a una altra generació. Dilluns, amb la seva actitud desafiant i la seva recreació llistant tots els cotxes de luxe que posseeix, sabia que es guanyava les simpaties d’aquells per qui l’èxit i la riquesa és un trofeu que s’ha de lluir. Gràcies a ell ara tots sabem que el Ferrari F40 a finals dels 90 va baixar força de preu i que és un cotxe dur de conduir.

L’idioma del júnior és l’idioma d’una nova “ètica” de les elits. “Ja li he dit que jo tinc un tipus de llenguatge diferent ”. Res de to greu i transcendent, res d’honorabilitat vetusta de les velles generacions. És un idioma desimbolt, directe, sense traves. És el descarament del capitalisme fet verb.

La classe dirigent ha abraçat a aquest capitalisme descarat. Reconversió industrial i iniciatives derivades de la gestió dels fons europeus i dels serveis fraccionats que anava externalitzant unes administracions en expansió. “El negoci està a tenir l’abocador on Cardedeu i Sant Feliu han d’anar a tirar la brossa ”. Inserció d’una part dels diners liquidats de la indústria en els nous espais globalitzats que anava obrint el capitalisme financer. “Era molt interessant fer operacions a altres sectors que no fossin el pròpiament dit ”. Participació en l’assalt hispànic a les economies sud-americanes en venda a preu de saldo. “Un problema interessant de finançament ”. Participació en la bombolla immobiliària. “En les notaries a vegades hi havia cues de gent, i feien per cobrar les petites comissions ”.

En el capitalisme pairal, que tant havia usat Jordi Pujol per projectar valors cap a les classes de petits propietaris, idealment la fortuna es construeix treballant i fent treballar per a produir. Producció i comercialització. Fàbrica i botiga. En el relat de Pujol Ferrussola, tot això no hi era. On quedava el valor productiu de la seva “dinamització econòmica”? Totalment desdibuixat, perquè el benefici no es genera en el producte, sinó en el context del producte. Els 2 milions d’euros de benefici de l’abocador de Tivissa no es generaren per la seva activitat com a receptora de residus, sinó per l’habilitat en aconseguir el número de gestor.

Comprar, vendre, traspassar, liquidar, reconvertir… A l’Argentina, a Mèxic, a Gabon o a Tivissa. En tot aquest món de transaccions, on queden els treballadors? La paraula “treballador” no apareix ni una sola vegada en boca de Pujol Ferrussola al llarg del més d’un centenar de pàgines que té la transcripció de la seva compareixença. El gran absent en el judici a l’activitat del clan Pujol serà molt probablement la quantificació dels costos socials de la seva activitat.

És el dibuix d’un món on el benefici s’obté exclusivament del context en què compres i el context en què vens. Ni treball ni valor productiu. “Llavors, quan nosaltres agafem, fem un valor afegit a un terreny i li posem el llaç és quan allò val més, perquè un obsequi sense llaç no és un obsequi.”. 22 milions d’euros d’ingressos declarats en deu anys. Ell, la seva dona i una secretària.

Tot això que ens explicava Pujol Ferrussola era fruit d’un èxit treballat per ell mateix? Es tracta del resultat lògic de l’esforç d’un economista brillant que només té el seu coneixement i el seu instint per a emprendre? “El concepte segueix sent el mateix, és dinamitzador econòmic. En base de conceptes i idees que jo pugui tenir, anar a empresaris i plantejar-los un tema”. Malgrat les insistents preguntes sobre el pes dels cognoms, Pujol Ferrussola va mantenir-se en dibuixar un relat on el context de la seva classe social, el seu punt de partida econòmic o el seu pes familiar no fossin res -quan no una nosa- comparat amb l’autèntic motiu de l’èxit: la capacitat personal.

És molt probable que fins i tot Pujol Ferrussola i els que són com ell acabin creient-se la imatge d’un mercat lliure sotmès a la perícia i habilitat dels seus actors. Paradoxalment, això no els impedeix tenir totalment assumit que allò clau són els contactes, especialment en els organisme reguladors. Així se li va escapar unes quantes vegades durant la compareixença.

“Però si jo vaig a Paraguai, que és on estic ara anant a fer negocis, no hi vaig perquè no conec ningú, hi vaig perquè hi conec gent, perquè als llocs que no coneixes ningú és molt difícil fer negocis, pel carrer, «escolti, venc…» No, això no funciona així, funciona…, i vostè ho sap, això funciona a través dels contactes i de la gent”.

Això no és delicte. A priori. Tampoc és delicte anar a “cremar benzina per Catalunya”. La qüestió és qui és el teu amfitrió i què aconsegueixes gràcies al teu amfitrió. La qüestió és qui és aquest Lluís que et diu que a Rosario hi ha una oportunitat, i d’aquesta acabes de gestor del port d’aquesta ciutat argentina. Lluís Badia, president del port de Tarragona i senador de CiU. “El senyor Felip Puig és amic meu des que tenia cinc anys”. Aznar i Villalonga. Capitalisme de pupitre.

Demostrar el tràfic d’influències és molt complicat, però quan tot és immaculat, és sospitós. Per evitar-ho, sempre es pot recórrer als inofensius pecats col·lectius. “Que hi han quatre coses, com pot tenir vostè o un altre ”. Així justificava Pujol Ferrussola els seus problemes amb Hisenda. Prèviament s’havia comparat amb els diputats per justificar la seva capacitat per diversificar activitats, i també havia insinuat que podia haver fet com altres i muntar un gran bufet d’advocats. Intentar posar dins el sac del sistema a tothom. Comparar la factura sense IVA amb tenir milions a les Caiman. Distribuir les culpes, com quan ens diuen que hem viscut per damunt de les nostres possibilitats.

Els diners d’Andorra

Va ser l’únic element fora de control del seu relat. I davant la impossibilitat de controlar-lo, va remetre’s a una futura compareixença judicial el proper 26 de març. Pujol Ferrussola no controlava aquest element degut a la declaració inculpatòria del seu pare el passat 25 de juliol. Primera pregunta sense resposta: per què es va inculpar l’expresident Pujol?

Un dels arguments principals de la defensa és que aquests diners suposen frau fiscal, però no blanqueig de capitals, com molta gent sospita. Ahir Pujol Ferrussola va afirmar que aquests diners no havien estat mai a l’estat espanyol. Per tant, que s’havien generat a fora de manera lícita i havien restat sempre fora. Segona pregunta sense resposta: on i com es van generar?

La defensa dels Pujol també necessita d’un argument per a justificar-se davant la societat. La idea d’uns diners a l’estranger per si passava mai res a Jordi Pujols per motius polítics entronca tant amb els fets precedents com sobretot amb aquesta idea, transmesa de pares a fills durant el franquisme, del “nen, no et fiquis en política que tindràs problemes”. Aquest és l’argument que dilluns va esgrimir Pujol Ferrussola de forma vehement per a justificar el perquè dels fons a Andorra. Tercera pregunta sense resposta: per què un cop assentat el règim de 1978 no es van regularitzar aquests diners, acollint-se a les amnisties fiscals de 1984, 1991 o 2012?

Els darrers escàndols com la llista Falciani, Luxleaks o tots els casos de corrupció demostren que el frau fiscal està sistematitzat entre les elits econòmiques. És la cara B del contracte social. Si a la cara A hi figura l’adquisició de drets a canvi de pau social, a la cara B hi figura una zona grisa fiscal. Si les coses van bé, es mira cap a un altre costat. Quan van maldades, serveix per fer veure que s’exemplaritza, sense passar-se . Escoles per a tothom però sense escanyar.

Andorra ha estat un estatus entre la societat catalana. Si hi eres, estaves amb els de dalt. De fet, els inicis bancaris de Florenci Pujol estan molt lligats a trescar per aquesta zona grisa. Tràfic de divises a través de Tànger. Una explicació que Jordi Pujol va voler contextualitzar en la seva compareixença el passat setembre com un favor al desenvolupament industrial de Catalunya. Altra volta el relat, pragmàtic i idealista alhora, de l’escaqueig a la dictadura; la base sobre la qual el pujolisme ressituarà el conservadorisme regionalista en el fil de la història nacional.

Però Andorra com a estatus no s’acaba ni el 1975 ni el 1980. De fet, Andorra juga un paper clau en el procés dereconversió industrial dels 80 i 90, esdevenint part d’una seqüència que es va repetint a les antigues conques i planes industrials de la Catalunya Vella. Liquidació de l’empresa, reconversió del sòl industrial en sòl urbanitzable, una petita part per a pagar els acomiadaments i una gran part cap a Andorra.

El llegat històric

Com Moisès, Jordi Pujol era el profeta que havia guiat el seu poble durant la travessa del desert, però que moria abans d’arribar a la terra promesa. Aquesta terra promesa, estirant del fil de l’ambigüitat pujoliana, ben podia ser la independència o qualsevol altre estadi de “plenitud nacional”. El relat pujolià era adaptable a qualsevol contingència futura; allò important era que s’inserís en un graó fonamental de la història de la nació catalana. Tot estava preparat i dirigit cap a aquest epitafi.

És evident que, malgrat la polèmica dels darrers mesos entorn la seva figura, el balanç del pujolisme incorporarà altres elements de més pes que els delictes imputats, fins i tot si acaben en condemna. Per tant el balanç, no necessàriament positiu, s’haurà de fer en funció sobretot d’aquests altres elements. Però aquests darrers mesos han despullat el mite Pujol. La dissecció en viu del llegat, enmig d’una forta tempesta mediàtica, ha fet adonar a molta gent que l’emperador anava nu. Allà on la propaganda havia dibuixat un eficient dirigent de tall germànic, centreeuropeu, la dissecció actual ens retrata un padrone del sud italià. Mentre abans els mites pujolians tenien un toc de veracitat, ara sonen tan falsos com el lament de Marta Ferrussola quan diu que els seus fills “van amb una mà al davant i l’altra al darrera”.

És delictiva la conducta dels Pujol? Penalment ho decidirà un jutge conforme a un codi penal, una jurisprudència i un sistema judicial dissenyats per a minimitzar aquests tipus de delictes i maximitzar-ne d’altres. Condemnats per l’estafa bancària versus condemnats per delictes d’opinió o manifestació. La condemna penal dels Pujol es juga al terreny de les altes esferes: dependrà dels pactes polítics als que hagin tingut capacitat d’arribar i també de l’habilitat per haver emmerdat prèviament en el business persones importants de l’oligarquia madrilenya.

Altra cosa és la condemna social, i les seves implicacions en els interessos dels diversos sectors polítics. Cascar la família Pujol i de retruc Convergència és, en diversos graus, la intenció de la resta de forces polítiques. Però quina d’elles està interessada realment en disseccionar a fons el mode d’operar del turbocapitalisme al Principat? El PP i PSOE que hi tenen tant o més a perdre que CiU? L’independentisme majoritari que ha assumit que sense el centredreta viu no hi ha procés? O les opcions regeneracionistes que basen el seu discurs en una crítica formal que ataca les conductes però no qüestiona el sistema? Si l’afer Pujol és el relat d’una època recent, la gestió política que se’n faci de ben segur que serà el relat de l’època actual.