L’actual Rússia dista molt de l’estat homogeni que sovint se’ns vol presentar. La dissolució de la URSS i la independència de les antigues 15 repúbliques soviètiques ens llegaren la imatge que els estats sorgits de l’antiga Unió Soviètica tendien a ser nacionalment homogenis. Res més lluny de la realitat en el cas de la Federació Russa, que està formada per 83 subjectes federals dels quals 21 són repúbliques autònomes que compten amb un parlament i un president propis. D’aquestes repúbliques, Txetxènia és segurament la més coneguda a nivell internacional i la que més maldecaps ha donat a Moscou amb les seves ànsies independentistes. Entre la resta, hi trobem la república del Tatarstan, un territori poblat majoritàriament per tàtars musulmans situat a la ribera del Volga.
El Tatarstan, amb capital a Kazan, i el poble tàtar, que s’estén més enllà de les fronteres de l’actual república, ha estat al llarg de la seva història sota diferents sobiranies des que s’hi constituí la primera forma d’organització estatal, el Volga Bulgaria (el segle IX). L’ocupació mongol (el segle XIII) i, posteriorment, la invasió russa (el segle XVI), suposaren pel Tatarstan l’establiment d’una dominació forana que s’allargà fins al segle XX. De fet, no fou fins el 1917, en plena revolució russa, que el Tatarstan esdevingué de facto independent. De conviccions, en general, profundament anticomunistes, els nacionalistes tàtars impulsaren la creació de l’estat Idel-Ural, aprofitant el clima de guerra entre comunistes i tsaristes que es vivia a Rússia després de la revolució. La victòria final de l’exèrcit roig evaporà el somni d’un estat tàtar i deixà pas, el 1920, al naixement de la República Socialista Soviètica Autònoma del Tatarstan, part integrant de la RSS de Rússia, que era al seu temps part de la URSS.
Durant la dècada següent, les autoritats soviètiques, fidels a la seva forma d’organitzar l’esport, crearen un nou club de futbol a la fàbrica de Gorbunov, una de les més importants de Kazan, la capital tàtar. Ben aviat, l’equip de la Gorbunov esdevingué un dels principals referents esportius de la ciutat i es convertí en el principal club de Kazan i del Tatarstan. Els habituals canvis de nom en els clubs soviètics provocaren que l’equip de la Gorbunov adoptés les denominacions d’equip del districte Lenin, Krylia Sovetov i Iskra, en refundar-se formalment el 1958, abans d’adoptar, definitivament el nom de Rubin, amb el qual el coneixem avui en dia.
Durant el període soviètic, el Rubin Kazan sobrevisqué amb més pena que glòria en diferents categories inferiors del futbol de la URSS. Certament, el Rubin representava el futbol tàtar però el seu nivell distava molt del dels grans clubs soviètics, un fet que impossibilitava que competís en les principals categories de la Unió.
El procés de desintegració de la Unió Soviètica, que va acabar derivant en la independència de les 15 repúbliques que la integraven, va anar acompanyada d’una declaració de sobirania de la república del Tatarstan, el 1990, que va acabar, però, integrada en la nova Federació Russa. Tot i el règim de república del qual el Tatarstan gaudeix dins la federació, on és un dels territoris més desenvolupats, en bona part gràcies al petroli que brolla del seu subsòl, una part significativa del poble tàtar reclama la seva plena independència.
El debat independentista ha revifat darrerament al Tatarstan si bé aquest no ha transcendit a l’escena internacional. De fet, si actualment per alguna cosa és conegut el país tàtar és pel seu principal equip de futbol, el Rubin, que enguany juga per primer cop la Lliga de Campions després d’haver-se proclamat campió de la lliga russa la temporada 2008-2009, tot un èxit si tenim en compte que no ascendí a la primera divisió fins el 2003. La victòria del Rubin, que es convertia així en el tercer equip de fora de Moscou a guanyar el campionat rus (després de l’Alaniya de Vladikavkaz i del Zenit de Sant Petesburg), va suscitar l’orgull de tot el Tatarstan que va rebre com a herois als seus jugadors. El Rubin, feia honor al seu sobrenom de Tatarstantsi, l’equip del Tatarstan, i lluïa durant la seva celebració una de les divises que identifiquen al poble tàtar, “Bez Buldırabız!” (Podem!), un lema engendrat força abans que Obama fixés la seva mirada a la Casa Blanca i que avui encara serveix de referència pels nacionalistes tàtars que ambicionen una república del Tatarstan veritablement independent. No és estrany, doncs, que en referir-se al Rubin Kazan i al Tatarstan hi ha qui parli dels “catalans de Rússia”.