Des que vaig començar a militar, encara no recorde una definició del nostre moviment polític que fóra plenament funcional. Mai he tingut clar del tot qui formava part d’allò anomenàvem MCAN i que ara es coneix com esquerra independentista. Supose que la precarietat del moviment -la seua joventut, potser- ha dificultat que mai haja hagut un acord al respecte; potser ni tan sols haja sigut necessari mentre ens reconstruíem durant els difícils anys noranta i creixíem poc a poc amb el canvi de segle
Tanmateix, la manca d’una estructuració orgànica o d’una definició política era suplida per una feina al carrer comuna i un llenguatge compartit. És així com hem anat tirant durant els últims anys, reconeixent-nos en el dia a dia, en el carrer i en les proclames, al marge de les inevitables divergències ideològiques.
A partir del Procés de Vinarós el moviment va encetar un camí de reconstrucció i redefinició que va servir per assentar les bases d’unes futures organitzacions unitàries. La unitat -la consecució i preservació de la unitat- ha sigut el discurs organitzatiu hegemònic dins l’esquerra independentista des d’aleshores. I sembla que ha donat els seus fruits.
Així, hem arribat a un punt en què dins de l’esquerra independentista el concepte de moviment està més consolidat que mai: totes les organitzacions que en formen part es reconeixen les unes a les altres. I n’hi ha d’altres que s’han deixat fora o s’han autoexclós.
La meua impressió és que s’ha avançat molt orgànicament, però en canvi, políticament, les divergències s’han agreujat. Tenim organitzacions unitàries, estructures de coordinació i campanyes compartides, però en canvi, hem deixat de parlar el mateix llenguatge.
Així, darrerament, comprove que hi ha una part important de l’esquerra independentista amb qui no compartisc el significat dels mots; i és obvi que no entenem el mateix per unitat popular si uns opten per assumir objectius -i estratègies- interclassistes; que no entenem el mateix per independència si uns pensen que ara hem de treballar per crear un nou estat burgès; que no entenem el mateix per Països Catalans, si alguns volen dir primer Catalunya -que no Principat- i la resta ja veurem.
Potser és la meua perspectiva la que ha canviat o potser la successió d’esdeveniments al Principat ha despullat d’innocència les proclames tants anys repetides. Siga com siga, no puc entendre com una part de l’esquerra independentista ha donat suport a la Via Catalana, com tampoc vaig entendre que en el seu moment s’acceptarà concórrer a les autonòmiques del Principat. I em sorprèn la facilitat amb què tot plegat s’ha defensat políticament amb el vocabulari propi de l’esquerra independentista.
El preu de la unitat ha sigut buidar de sentit els mots i les proclames; i, la conseqüència, oblidar-se d’allò perquè hem lluitat tants anys. Potser la meua incomprensió siga només un defecte personal, però pense que l’esquerra independentista faria bé de repassar el seu llibre d’estil i concretar significats abans d’endinsar-se encara més en el camí que ha encetat. I si ho fa, potser hauria de començar per un senzill enunciat que tots hem cridat alguna vegada arreu del país: “sense València no hi ha independència!”