**
Ainhoa Etxaide Amorrortu** (Hondarribia, 1972) és llicenciada en dret i sindicalista, secretària general del sindicat Comissions d’Obrers Patriotes (LAB, per les sigles en basc). Etxaide va ser triada com a secretària l’any 2008 al VII congrés del sindicat, a Barakaldo. Prenent així el relleu a Rafa Díez, l’anterior secretari i empresonat per l’Audiència Nacional des de l’octubre de 2009. Etxaide va parlar amb L’ACCENT sobre el sindicat abertzale i sobre la nova etapa del conflicte basc que s’ha obert els darrers mesos, aquesta és l’entrevista completa.
Com va nàixer LAB, la realitat sociolaboral i productiva del País Basc hi van ajudar?
Nasqué a la dècada dels 70 d’una decisió del Moviment d’alliberament basc de lligar la lluita per l’alliberament nacional a l’alliberament social. Es buscava donar una alternativa social a la classe treballadora. En aquell moment hi havia tres opcions: UGT, CCOO i ELA i enteníem que cap duia a terme una lluita social en claus d’alliberament nacional.
La situació sociolaboral era favorable perquè existien valors com la necessitat de la lluita col·lectiva, la necessitat d’organitzar-se i de fer de la classe obrera un subjecte de transformació. Tanmateix, el naixement també va tenir una dificultat, ja que sorgí en un mapa sindical establert i això és molt difícil de transformar. Però la feina empresa a empresa va ser efectiva i el decurs del temps ens ha demostrat que la decisió va ser encertada, ja que la lluita sindical i social ha esdevingut un dels pilars de l’Esquerra abertzale i de l’independentisme.
Quin era el paper de LAB al si de l’Esquerra abertzale i quin és ara?
És el mateix. Les estratègies i les formes d’actuar s’actualitzen, però l’objectiu és molt concret: organitzar als treballadors i treballadores per a fer una defensa dels interessos de classe que nosaltres entenem ha d’estar sempre vinculada a un projecte de país. Més enllà de ser un instrument per aglutinar al poble treballador al si de l’Esquerra abertzale o de ser una mera corretja de transmissió entre el moviment abertzale i els treballadors, LAB té una funció pròpia la qual ja he esmentat abans.
Com s’afrontà el final del franquisme sense el dictador?
L’anomenada Transició va ser tan formal i va quedar tan esgotada des de bon principi que lluitar contra un model polític que nega l’existència del nostre poble, malgrat que fou molt complicat i costós, tenia total lògica política i la segueix tenint. Allò difícil és adaptar el model organitzatiu i les apostes polítiques a la realitat de cada moment, però jo crec que si encara som una força emergent com a plantejament independentista i d’esquerres és perquè eixe model d’assimilació ha estat rebutjat des de tots els sectors, amb o sense dictador.
LAB té més de 40.000 persones afiliades a tot el País Basc, però quina implantació té actualment el sindicat? Quines són les diferències entre els diversos territoris i sectors?
Actualment representem al 17% dels treballadors i treballadores del País Basc sota domini espanyol i al 12-13% al País Basc francès. Tenim implantació a tots els sectors i a tots els territoris, si bé hi ha diferències, com per exemple a Guipúscoa on tenim un 25% de representació i a Àlaba un 12% o també tenim més presència al sector de la industria que als demés (es nota el nostre punt de partida).
També ressaltaria el salt important que hem fet a les darreres eleccions en el sector públic on som la primera força a Navarra i a la Comunitat Autònoma Basca. Es degut a què LAB ha liderat la defensa del sector públic com pilar del model social que defensem. Per altra banda, el nostre sindicat té una característica que el diferència de la resta, seguim creixent de manera sostinguda en afiliació i en representació.
Malauradament en general el sindicalisme encara és un àmbit bastant masculí i masculinitzat. Quin percentatge de dones afiliades hi ha a LAB?
En aquests moments un 30-32% d’afiliades i el creixement s’està donant més entre el col·lectiu de dones que d’hòmens. Quant a estructures, eixe 30% és el mínim a l’hora de constituir-ne, és una norma del sindicat i als òrgans de direcció la presència de dones i hòmens és paritària, de fet a l’Executiva som més dones.
Aquest nivell d’afiliació femenina és el resultat de molta força i determinació, però sobretot de decisions polítiques. Al 1996 férem un congrés on es va fer una gran autocrítica davant la posició del sindicat respecte de certs col·lectius (joventut, dones, persones en atur…) que s’estaven quedant al marge del mercat laboral i del sindicalisme i decidirem que s’havia de donar una resposta estratègica, política i de tipus organitzatiu.
Al marge de tot açò, el camí que hem fet ens ha demostrat una cosa: que és imprescindible que hi haja dones implicades a totes les estructures si volem fer intervencions per a la realitat específica de les dones, però que no és suficient amb això, ha d’haver una política feminista i una perspectiva feminista. I creiem que és una aposta estratègica si vertaderament vols dur a terme una transformació de la societat, ja que no aconseguiràs una majoria social sense la meitat de la classe treballadora.
Al llarg dels 37 anys d’existència de LAB heu hagut d’anar a l’Estat espanyol a relacionar-vos amb els seus sindicats, quina ha estat la relació? Han sabut entendre la realitat basca?
Nosaltres hem intentat normalitzar relacions, però ha estat impossible, ja que no reconeixen la teua realitat, ni el teu paper, ni la teua representativitat. A més que des de CCOO i UGT hi ha hagut una total connivència amb l’estratègia de l’Estat contra l’Esquerra abertzale.
I ha sigut bona la relació amb els sindicats de la resta de nacions ocupades per l’Estat espanyol?
I tant! En molts casos jo crec que hem compartit reivindicacions nacionals, però a més, en general, també compartim el model sindical: l’organització de la classe treballadora, la gestió de la repressió estatal… Compartim un model d’Estat on es reconeguen els drets territorials, la qual cosa sí ens separa dels sindicats estatals. Com deia abans, en la lluita per trencar el mapa sindical establert (amb CCOO i UGT al capdavant) ens hem ajudat mútuament.
Els sindicats bascos nacionalistes o independentistes heu arribat a un nivell d’enteniment i de relació força bo. Com heu arribat fins ací?
Es va donar un context facilitador per buscar espais de col·laboració i la crisi capitalista hi va ajudar. Així es va determinar que allò que ens dividia no era prou gran com per a no fer un plantejament d’acumulació de forces i això fou possible perquè partíem d’uns eixos comuns: model sindical i la idea que sols s’eixirà de la crisi amb un model social alternatiu. Amb tot, cal dir que hi va haver una aposta clara des de les direccions per aplegar esforços atès el moment en què ens trobem.
Al País Basc com és la relació amb els sindicats espanyols?
Ens separa més el model sindical que la qüestió nacional. Per exemple, per a lluitar per un conveni digne al metall no és un obstacle infranquejable si un sindicat creu que el País Basc té uns drets nacionals que s’han de respectar i altre pensa que l’Estat espanyol és un i únic. Davant d’un cas així allò rellevant són les teues reivindicacions front la patronal i l’estratègia de confrontació, i és ací on no hi ha la possibilitat de fer una acció conjunta: nosaltres lluitem contra els governs i alhora hi ha sindicats que estan al costat dels governs fent polítiques d’acompanyament.
Des dels Països Catalans alguns sectors de l’independentisme envegen el concert econòmic basc. Com el veieu des del País Basc?
Ens sembla lògic que els pobles que han de fer un recorregut com a nació demanen eines en cadascuna de les matèries essencials pel seu futur, però nosaltres pensem, basant-nos en l’experiència, que un concert econòmic si no va acompanyat d’un model social alternatiu i d’una correlació de forces favorable als treballadors i treballadores esdevé un instrument que el capital usa per afavorir els seus interessos.
Hi ha diverses nacions sense Estat (Andalusia, Astúries…) on el sindicalisme és un dels pilars més potents (o de vegades l’únic) de la lluita independentista i socialista, quina tasca exerceix un sindicat en un moviment d’alliberament nacional?
Per a nosaltres un moviment d’alliberament nacional necessita àmbit polític, sindical i social. I a més, que cadascun d’aquests tres àmbits siguen capaços de realitzar les aliances necessàries per avançar, des de l’acció pròpia i autònoma de cadascun, en un projecte comú. La funció del sindicalisme és sobretot defensar els interessos de classe en eixe procés d’alliberament i enfrontar-se al capital que normalment dóna suport a marcs jurídico-polítics que no permeten a la majoria de la societat treballadora canviar i transformar la realitat. Així doncs, creiem que el sindicalisme és insubstituïble i que la lluita contra el capital i contra la patronal comença als centres de treball.
I aquesta funció no la pot realitzar una altra organització política o social?
No, perquè el sindicat a més de ser al carrer és l’únic que pot entrar als centres de treball per organitzar als treballadors i treballadores i disputar els seus interessos davant de la patronal. Açò no eximeix de la defensa política d’uns interessos, però cada organització des del seu àmbit i de manera autònoma. L’àmbit polític ha de tenir l’ambició d’acaparar més representació institucional per posar-la al servei de processos de canvi polític i social, però per a fer això ha d’haver un contrapunt en l’àmbit social i sindical.
Com es planteja un sindicat com el vostre, d’un país menut, l’acció en un món globalitzat?
Nosaltres treballem tres àmbits: en primer lloc, trobar suports internacionals per millorar la correlació de forces, per exemple, que una secció sindical nostra a Mercedes establisca contactes amb una secció sindical d’un sindicat de classe a la Mercedes d’altre país; segon, aplegar a tot el sindicalisme combatiu europeu per caminar cap allò que s’anomena l’Europa social dels pobles, la qual cosa ens du a tenir contacte amb altres sindicats i potser a establir línies tàctico-estratègiques comunes; i en tercer lloc, l’actuació internacional en clau de solidaritat internacionalista, que és un valor que s’ha d’implementar des de la pròpia pràctica político-sindical.
Per tant, encara que és veritat que som un país menut hi ha eines per usar a nivell internacional i al capdavall és la feina feta i el model sindical el que et dóna legitimitat per actuar de igual a igual amb altres sindicats d’arreu. A més, l’intercanvi internacional sempre és positiu perquè et mostra idees i realitats que a tu tal vegada mai se t’havien ocorregut i que no hauries conegut si no ixes de casa.
Vosaltres formeu part del Consell Presidencial de la Federació Sindical Mundial. Què és i què pretén la FSM?
Nosaltres participem a la FSM per establir contacte amb altres sindicats que comparteixen que l’única eixida de la crisi capitalista és la creació de models socials alternatius i que comparteixen el model sindical de confrontació amb el capital. A més pensem que els treballadors i treballadores també necessiten models i referents internacionals.
Des de la nostra posició al Consell Presidencial intentem aportar l’experiència d’un poble que lluita contra el capital sense tenir instruments polítics, sense tenir un àmbit per prendre les teues pròpies decisions i tenint una classe dirigent local que sempre optarà per ajuntar-se amb qui més i millor li permet desenvolupar el seu projecte, que és la classe dirigent espanyola o internacional. Encara que semble mentida no som un cas aïllat, ja que avui dia tots els processos d’alliberament social són processos d’alliberament nacional, i si no que li pregunten al poble grec.
També formeu part de la Plataforma de Sindicats de Nacions sense Estat (PSNE). Què és i què pretén?
En aquest cas l’objectiu és donar-li rellevància internacional a les nostres reivindicacions nacionals i generar aliances perquè tots els sindicats compartim un problema i un marc d’actuació que és Europa. Encara que cal puntualitzar que a hores d’ara hi ha sindicats de fora d’Europa, de bon principi eren sindicats del continent i la PSNE girava molt entorn de la idea de l’Europa social i dels pobles. Així doncs, tots lluitem des d’una perspectiva de classe per tenir un Estat i pel reconeixement de les nostres nacions.
Quant a política sociolaboral, quin espereu que siga el comportament del president espanyol, Mariano Rajoy?
Les mesures preses fins ara deixem poc espai al debat. Pensem que Rajoy seguirà per la mateixa línia que marcà el PSOE, però sense amagar-se ni limitar-se el més mínim, que per això és la dreta. Per una banda, pensem que engegarà un procés de centralisme brutal per homogeneïtzar tot l’Estat espanyol a base de decrets i de lleis bàsiques. De fet, Rajoy ja va dir que per a neutralitzar les autonomies no calia reformar els estatuts, que l’Estat ja teniu prou eines per fer-ho. I d’altra banda, el procés de centralització es farà sobre polítiques ultraneoliberals que ja s’estan duent a terme atacant tot el que tinga a veure amb el sector públic.
I el problema és que centralitzar i uniformitzar significa portar a totes les economies locals a la crisi de l’Estat espanyol, fet que no és ni bo ni necessari ni pels Països Catalans ni pel País Basc, ja que tenim altra realitat socioeconòmica i altres potencialitats que ens permeten construir la nostra pròpia eixida a la crisi. Davant d’això s’han de crear moviment independentistes reals que donen una resposta de construcció nacional i social alternativa.
Es podria qualificar aquesta actuació del govern del PSOE i del PP com una segona Transició i a més basada en el neoliberalisme més voraç (com el de Llationamèrica i Àfrica dels 80 i 90)?
No és que es pugui parlar d’això, és que s’hauria de fer. Si una cosa és constatable és que el model territorial, el model polític i el model de desenvolupament econòmic de l’Estat espanyol està totalment esgotat i per això la crisi té unes dimensions que no té a altres indrets. Una segona Transició és necessària i en aquest sentit té dos vies: donar una resposta a les nacionalitats, que no es va donar el 1978, preguntat democràticament als respectius pobles o fer una canvi sobre les mateixes bases antidemocràtiques del 78 i afegint el caràcter neoliberal que en cap cas permetrà a l’Estat espanyol eixir de la seua crisi.
I davant la nova etapa del conflicte basc, com creieu que actuarà l’executiu del PP?
L’actual govern espanyol, de la mateixa manera que l’anterior, té un problema i és que no té una oferta política per a les demandes del País Basc. I sense oferta el que farà serà romandre en una posició immobilista i de bloqueig. Per tant, nosaltres creiem que mentre més temps mantinga aquesta posició més suport tindrà l’opció independentista i major serà la capacitat d’aglutinar forces que reclamen l’autodeterminació.
Haurà sigut molt difícil arribar a aquesta nova etapa. Com es gestionen les possibles escissions, els trencaments interns, etc.?
S’ha de valorar una qüestió: que els últims anys el sindicat ha estat totalment centrat en la resposta a la crisi i açò ha determinat el debat intern, i encara que no s’ha deixat de banda el debat polític sí que s’ha viscut amb altra intensitat. Però per damunt d’això LAB, com la resta de l’Esquerra abertzale, no creu que siga necessari ni bo que hi haja una uniformitat en els plantejaments polítics i com a conseqüència totes les opinions tenen el seu lloc.
Ara bé, per damunt de tot impulsem la cohesió del sindicat i de tot el moviment abertzale. Per això, quan s’ha de prendre una decisió estratègica on hi ha diferents postures, es garanteix que hi haja un debat real, amb democràcia participativa i on allò important és el que es debat i no la resta, d’aquesta manera s’arriba a resultats que apleguen a la gran majoria. El resultat no només cohesiona més a l’Esquerra abertzale sinó que és capaç de generar adhesions de fora del moviment.
L’anterior secretari general de LAB, Rafa Díez, està empresonat així com moltes altres persones afiliades o simpatitzants. Què significa per a LAB la manifestació del 7 de gener?
Per a nosaltres és sobretot un exercici nacional que cada volta aplega més suports de diversos sectors polítics i socials. És l’assumpte que més mobilització ha generat i per tant, queda clar que és una prioritat pels agents d’aquests país. Pensem que és la mobilització que generarà una nova situació en la lluita dels presos i les preses, que serà un revulsió per a la societat basca i pel col·lectiu de presos. Aquesta manifestació mostra que la societat basca vol que les persones empresonades participen d’aquest procés polític.
Quin consell podria donar LAB al sindicalisme dels Països Catalans?
A tots els sindicats que han assumit el compromís de facilitar una oferta als treballadors i treballadores per defensar de forma col·lectiva els seus drets el consell que donem és que, basant-nos en l’experiència, situe en la pròpia militància el desenvolupament i el futur del projecte i que li done molt i molt valor el treball diari a cada centre treball.
