Si existeix l’amenaça que esclate la guerra, és obligació de la classe obrera i dels representants parlamentaris dels països afectats (…) fer tota classe d’esforços per a evitar la guerra per tots els mitjans que semblen efectius (…). En cas que, malgrat tot, esclate la guerra, és la seua obligació intervenir a fi de posar-hi final de seguida, i amb tota la seva força aprofitar la crisi econòmica i política creada per la guerra per a agitar els estrats més profunds del poble i precipitar la caiguda de la dominació capitalista.
Amb aquesta contundència s’expressava la II Internacional en la seua resolució sobre el militarisme, en el marc del Congrés de Stuttgart, l’agost del 1907. Sota la premissa bàsica que no hi havia possibilitat de separar la lluita contra l’imperialisme de la lluita de classes pel socialisme, el Congrés de la II Internacional situava la necessitat d’aquesta estratègia, que podia emprendre dos camins diferents en funció de la fase d’agudització del conflicte de classe. Si s’havia produït una penetració prou profunda de les posicions xovinistes entre les masses obreres que dificultara plantejar una oposició frontal a l’inici de la guerra, el que calia a partir d’aquell moment era utilitzar els seus efectes (econòmics, polítics, socials) devastadors per aprofundir en l’embat al capitalisme.
Dues experiències històriques havien validat una tesi que seria posteriorment desenvolupada per Lenin l’any 1915 i, a partir d’aquell moment, s’havia de lluitar per convertir les guerres imperialistes en guerres civils, en esclats revolucionaris en contra dels estats burgesos. La relació entre la guerra francoprussiana (1870) i la Comuna de París (1871) d’una banda, i entre la guerra russojaponesa (1904) i la primera Revolució Russa (1905), de l’altra, representaven la millor constatació d’unes tesis polítiques que s’emparaven en la realitat concreta.
La Comuna de París i la Guerra Civil a França
El 16 de maig de 1871 la Comuna de París enderrocà la columna Vendome, símbol de l’imperi.
Seria el mateix Karl Marx l’encarregat d’oferir una crònica antagònica a la historiografia burgesa i analitzar l’evolució dels fets que conduirien a la Comuna de París, des de l’agitació política, primer, fins a la redacció posterior de La Guerra Civil a França (1871), com a conjunt de declaracions oficials dels congressos de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que es publicarien un cop derrotada la Comuna.
Amb només un any de diferència, l’Estat francès passava de dirigir les seues tropes contra els invasors prussians comandats per Otto Von Bismarck, sota la forma encara d’un imperi governat per Napoleó III, a constituir una República que va dirigir tots els seus esforços a impedir el triomf proletari de l’alçament a París, amb el col·laboracionisme entusiasta de les potències europees. Efectivament, la invasió de Prússia iniciada el juliol del 1870 sota les regions del nord-est de França va provocar la capitulació de Napoleó III el setembre del mateix any. I aquesta rendició no va ser acceptada pel poble de París, que va continuar alçat en armes i va provocar que el dia 4 de setembre es constituïra un Govern de Defensa Nacional de la Tercera República comandat pel General Trochu, que va signar un armistici definitiu el gener del 1871.
Tal com afirmava el mateix Marx, la constitució de la nova Assemblea Nacional no representava res més que un altre episodi emmarcat en el procés revolucionari que s’expressava amb el poble de París en armes enfront del setge, la fam, la mort i la devastació provocades per la guerra. A partir d’aquest moment, hi havia únicament dos possibles camins: o acceptar la capitulació que consumava un traspàs de poders o continuar lluitant per una salvació que només podria arribar si “es derrocaven revolucionàriament les condicions polítiques i socials que havien engendrat el Segon Imperi.” (K. Marx, La Guerra Civil a França, 1871)
Delegats al Congrés de Suttgart de la II internacional. 1907
“L’alba del 18 de març de 1871, París va despertar entre un clam de crits de ‘Vive la Commune!’ ¿Què és la Comuna, eixa esfinx que tant turmenta els esperits burgesos?” La comuna eren moltes coses. Era la negativa dels proletaris de París a entregar les armes, la dissolució de la Guàrdia Nacional i l’exèrcit i l’armament posterior del poble. Era la racionalització i l’estalvi, que trobava en la reducció de la despesa militar i l’eliminació de l’aparell burocràtic de l’estat un mecanisme per fer front a l’encariment de la vida que havien provocat els nous impostos i els enormes sous dels funcionaris de l’estat, que a partir d’aquell moment no podrien cobrar més que qualsevol altre treballador. Però era també molt més que tot aquest sistema de reformes de les quals es dotava el proletariat organitzat per la seua salvaguarda. Heus aquí el seu veritable secret: “la Comuna era, essencialment, un govern de la classe obrera, fruit de la lluita de la classe productora contra la classe propietària, la forma política a la fi descoberta que permetia realitzar l’emancipació econòmica del treball.” (K. Marx, La Guerra Civil a França, 1871)
Si l’esclat d’una crisi social, econòmica i política provocada per la guerra imperialista havia estat el desencadenant de la Comuna de París, va ser novament la conspiració internacional de la classe dominant la que va restituir el poder de la burgesia, en aquesta ocasió a través d’una guerra civil. Tot i els intents de resistència heroica del poble de París enfront de l’avenç de les tropes de Versalles, la guerra dels esclavitzats contra els esclavitzadors –”l’única guerra justificada de la història”, en paraules de Marx– es va resoldre a favor dels segons gràcies a la confraternització entre els exèrcits inicialment vencedor i vençut per a l’assassinat de milers de proletaris el maig del 1871. Era la decadència de la societat de classes que es dibuixava amb la sang dels obrers parisencs.
De l’AIT a la bancarrota de la II Internacional: Lenin i la posició del POSDR enfront de la guerra
150.000 treballadors es reuniren al Prat de Sant Gervais, a París, el 25 de maig de 1913 en un aplec històric contra el militarisme i la guerra. (Obra de Gaston Prunier).
El fenomen que els propietaris capitalistes i els governants dels estats no arribaven a entendre és que l’AIT no expressava cap tipus de conspiració a la manera com les grans potències imperialistes s’aliaven contra la revolució. Acostumats com estaven a llegir-ho tot des del prisma de les seues pròpies pràctiques, no entenien que la vinculació entre la Comuna de París (o altres expressions internacionals de la lluita de classes) i l’AIT era la conseqüència d’una aliança oberta, no oculta, que unia els obrers més avançats de diversos països situats lògicament a l’avantguarda dels diferents esclats de lluita.
Si amb la I Internacional (1864-1876) es consolidava definitivament el trencament entre el socialisme científic i l’anarcosindicalisme, la II Internacional (1889-1914) vindria a materialitzar la ruptura entre comunisme i socialdemocràcia, conseqüència inequívoca de la posició que prenien els diferents partits i dirigents polítics de la socialdemocràcia enfront de la guerra. Aquell plantejament antiimperialista que es desprenia del Congrés de Stuttgart l’any 1907 va ser validat posteriorment als Congressos de Copenhaguen (1910) i a l’extraordinari de Basilea (1912).
En aquestes ocasions, la II Internacional tornava a recordar que entre el proletariat internacional existia un profund malestar causat per la despesa armamentística i la carestia de la vida, que va fer planejar l’amenaça revolucionària novament sobre Europa, com ja havia succeït amb les guerres francoprussiana i russojaponesa. Els proletaris no estaven en disposició d’assassinar-se els uns als altres en benefici de la burgesia o les grans dinasties que encara restaven en peu. La crida era, per tant, a l’internacionalisme, a la fraternitat entre els pobles i a la lluita pel socialisme com a únic garant d’una de la pau.
Però aquesta pau no podia arribar mai des de la conciliació amb els interessos de la burgesia que, malgrat la retòrica, materialitzaven els líders de la socialdemocràcia (Kautsky i Plejanov, entre d’altres), amb el seu suport a la despesa militar, i les posicions socialxovinistes per a la defensa dels “interessos nacionals” dels estats. Perquè no es tractava de prendre partit per una burgesia nacional o l’altra, sinó d’afeblir els estats capitalistes des de l’organització internacional del proletariat. Així mateix, les posicions en relació amb la interacció entre el proletariat de la metròpoli i els sectors populars a les colònies mai no van superar l’estreta visió que es reduïa bé a una certa missió civilitzatòria precondició d’un posterior esclat revolucionari, bé a la progressiva conquesta de drets per igualar-se amb els obrers de les potències colonitzadores.
Amb la publicació, l’any 1915, d’El socialisme i la guerra (actitud del POSDR enfront de la guerra), Lenin va trencar amb el socialxovinisme, fenomen que va denunciar com una aliança entre els oportunistes i la burgesia a través de la defensa dels interessos nacionals dels estats. El dirigent bolxevic distingia entre guerres ofensives (imperialistes) i defensives (de resistència enfront de les potències), única posició bèl·lica a la qual els socialistes havien de donar suport. Si la guerra era, en paraules de Clausewitz, “la prolongació de la política per altres mitjans”, la I Guerra Mundial (1914-1918) era, per tant, la forma de prolongar el colonialisme i l’esclavisme amb una guerra imperialista on les burgesies pugnaven per superar els límits dels estats-nació. Uns estats inicialment instrumentals per a la superació dels models feudals, però que ara es demostraven insuficients davant l’elevat grau de desenvolupament de les forces productives.
Lenin a la conferència de Zimmerwald contra la guerra. Setembre 1915
La bancarrota de la II Internacional era, per tant, la conseqüència lògica del trencament amb una socialdemocràcia que a partir d’aquell moment jugaria sempre la mateixa missió històrica. Enfront d’això, l’estratègia revolucionària havia de pugnar per transformar la guerra imperialista en guerra civil. Per a fer-ho, els partits havien de dotar-se d’una estructura que operara des de la clandestinitat per a l’organització del proletariat en lluita, defensar i reconèixer el dret de les nacions a l’autodeterminació i a la seua separació política, i confrontar el fals pacifisme burgès amb una aposta per una pau duradora que trencara amb l’explotació com a germen de la violència. Una pau que amb ocasió revolucionària podia esdevenir prèviament guerra, si era necessari.
“La humanitat es troba actualment davant el dilema de passar al socialisme o de sofrir durant anys, durant decennis, fins i tot, la lluita armada entre les ‘grans’ potències per a la conservació artificial del capitalisme mitjançant les colònies, els monopolis, els privilegis i l’opressió nacional de tot gènere.” (Lenin, El socialisme i la guerra, 1915). La bancarrota de la II Internacional, a conseqüència de la guerra i el trencament amb la socialdemocràcia a través de les tesis leninistes, van quedar validats, així, per la via dels fets. Uns fets que en la revolució bolxevic del 1917 i la creació de la Komintern o Internacional Comunista el 1919 van tenir els millors exemples.
Foto capçalera: L’aixecament dels mariners de Kiel de 1918 (Obra de Franz Reiß)
*Article de Borja Garcia , militant d’Endavant (OSAN), publicat a la revista Tanyada número 2. Estiu-tardor de 2022.
