Els dies 23, 24 i 25 d’abril desenes d’estudiants d’arreu els Països Catalans es reuniren a Celrà (el Gironès) per tal de discutir els problemes que afecten l’ensenyament en el marc de les retallades. La setena edició de la Trobada d’Estudiants dels Països Catalans, convocada pel SEPC, ha servit també per començar a dibuixar alternatives al model sorgit a partir de la implementació del Procés de Bolonya. Per informar de tot això parlem amb Lluís Pascual i Vidal, estudiant de la Universitat de València i militant del SEPC, organització en la qual ocupa el càrrec de secretari tècnic de Política Educativa.
En què han consistit la setena Trobada d’Estudiants dels Països Catalans?
La trobada d’enguany cal contextualitzar-les en el procés d’elaboració de la Carta Catalana dels Estudiants, la nostra alternativa contra el model neoliberal que s’està implantant a l’ensenyament arreu de la nació. Volem passar de la protesta a la proposta, plantejar-nos, com deia Joan Fuster “quan dic que no a què dic que sí?”. Es tractaria doncs de donar contingut concret als nostres eixos tradicionals: ensenyament públic, popular, de qualitat, antipatriarcal i català. En el full de ruta que ens hem plantejat per a donar forma a la proposta les trobades són importants perquè ens permeten formar-nos i debatre sobre tot això. La idea és que les conclusions d’aquests debats ens servisquen per posar negre sobre blanc. En aquest sentit a la trobada de Celrà hem abordat els eixos públic, popular i de qualitat. S’ha presentat l’anàlisi del SEPC de l’Agenda 2015 del Ministeri d’Educació espanyol, s’han donat xerrades i dinàmiques de grup sobre finançament, pedagogia,… Les conferències han comptat amb la presència de gent del món acadèmic, com ara Raimundo Viejo, Cèsar Cascante, o Xavier Besalú, i també d’estudiants vinculats al moviment assembleari sorgit arran de la lluita contra Bolonya.
Podries avançar-nos com han anat aquests debats?
Nosaltres entenem que un ensenyament de qualitat és aquell que es realitza dins els conflictes d’interessos que es viuen socialment. Així doncs, si el model neoliberal tracta de convertir l’ensenyament en un mercat competitiu de titulacions per a la promoció individual, per a nosaltres l’objectiu és la formació de persones conscients i crítiques que al seu temps puguen retornar a la societat la inversió que aquesta ha fet en la seua educació. Tinguérem un debat molt interessant sobre models pedagògics, en el qual plantejarem la necessitat d’una relació d’igual a igual entre educador i estudiant, i a més, contraposarem a l’individualisme actual el model d’ensenyament cooperatiu -en el qual cadascú aporte al col·lectiu des de les seues capacitats.
En el tema del finançament creiem que ha de ser pública i totalment gratuïta, incloent l’habitatge, el transport, i el material. Aquesta és l’única manera per garantir la igualtat d’oportunitats. Valorem que en el moment actual l’ensenyament les titulacions estan perdent valor de canvi, la formació ja no és garantia de quasi res pel que fa al món del treball. Probablement formem part d’una generació de les més preparades però alhora som la que menys perspectiva de futur tenim.
D’altra banda es va plantejar molt el paper del moviment estudiantil en la lluita contra Bolonya i les retallades.
El discurs neoliberal també parla de qualitat en l’ensenyament. Què en penseu d’això?
Ara ja no parlen de qualitat sinó d’excel·lència! El seu concepte de qualitat està basat en el benefici econòmic privat i no el social. Des de la nostra perspectiva un ensenyament serà de qualitat quant més emancipador siga, quant més responga als interessos de les classes populars, quant més servisca per acabar amb les desigualtats de gènere, quan més inserisca a les persones en els seus col·lectius històrics, ja siga en l’àmbit social o nacional,… Són concepcions antagòniques del concepte qualitat, tanmateix, hem de lluitar aquesta batalla per l’hegemonia del llenguatge, la batalla dels conceptes. Per exemple, la reforma de Bolonya parla de democràcia, innovació educativa, reforma pedagògica,… i perverteix totalment el seu significat. Mai trobarem en els seus textos públics paraules com privatització, perquè ells saben que la connotació social d’aquest concepte és negativa.
Quan podrem vore publicat el programa alternatiu sobre el que esteu treballant?
Segons la nostra planificació el procés de debat s’allargarà durant tot aquest curs i el que ve. D’aquesta manera, la Carta Catalana dels Estudiants voria la llum novembre de 2012 després de la nostra assemblea nacional. A partir d’ací es presentaria i es començaria a treballar per portar a la pràctica la proposta.
La implantació de Bolonya es troba ja avançada. S’acompleixen les prediccions del SEPC sobre els seus efectes?
Als que portàvem molt de temps criticant la reforma, la institució universitària sempre ens havia titllat de pessimistes. El temps, però, ens ha donat la raó. La innovació educativa que ells plantejaven no s’ha donat perquè, tal i com nosaltres advertíem, no hi ha hagut finançament. A més, l’aplicació de la reforma coincideix amb totes les retallades en educació amb què el problema s’agreuja. L’actual reforma imposa un tipus d’educació molt més reglada i dirigida, es carrega als estudiants de treballs que després, en no existir grups reduïts, no es poden avaluar en condicions. Així, no es valora tant la formació de l’estudiant com la seua “productivitat”. Amb Bolonya ha augmentat la quantitat d’hores de treball de l’estudiant, arribem a les 40 hores. Això ens obliga a buscar noves formes d’organitzar-nos.
A part d’això, el grau s’ha encarit front la llicenciatura ja que, tot i que el preu total es manté, en reduir-se de cinc a quatre anys la despesa per any augmenta. A més, preveiem un increment de taxes significatiu, tal i com ha ocorregut a Anglaterra. D’altra banda, ara el màster per capacitar-te com a professor, si bé a priori és més complet, costa quatre vegades més que l’antic CAP.
Pel que fa a la llengua catalana ha retrocedit en l’ensenyament universitari, com a mostra, l’any passat dels més de cent màsters que oferia la UVEG la immensa majoria eren en castellà, dèsset en anglès i només catorze en català -incloent el màster en filologia catalana.
Podem dir que han culminat les reformes que s’encetaren amb Bolonya?
En absolut, a nivell europeu s’han acordat noves mesures que aprofundiran tot el procés, i que a l’estat espanyol s’han recollit en l’anomenada Agenda 2015. Aquesta estratègia per l’ensenyament universitari pretén reduir el poder de decisió dels claustres i que les universitats passen a ser regides com una empresa privada, a partir d’una junta de govern amb menys representació del món acadèmic i on entraria el sector empresarial. També preveu un augment del poder del rector i es planteja que el càrrec no tinga per què ocupar-lo algú del món acadèmic.
D’altra banda, l’Agenda 2015 es fonamenta en la competitivitat entre universitats, amb el plantejament de campus d’excel·lència. Ras i clar: aquella universitat que siga capaç de generar més recursos obtindrà un major finançament públic. Això accelerarà la penetració del capital privat en la universitat. De fet, l’avaluació de l’excel·lència (en plans d’estudis i investigacions) resta en mans de l’ANECA, teòricament basada en criteris acadèmics, però no en la pràctica. Ara mateix, les filials autonòmiques d’ANECA són públiques, però en l’Agenda 2015 es preveu que aquestes puguen ser de caire concertat. Tot això no és sinó l’aprofundiment del model de Bolonya.
Aquestes reformes, unides a les retallades en educació, obriran en breu un nou cicle de grans mobilitzacions estudiantils. Per això des del SEPC ens plantegem la necessitat d’articular espais democràtics on els i les estudiants puguen tindre autonomia al marge de la institució universitària. En previsió d’aquest nou cicle de mobilitzacions hem encetat el projecte de Carta Catalana dels Estudiants, com a via per a contrarestar discursivament les reformes neoliberals amb un programa concret per l’educació basat en els interessos dels estudiants i de les classes populars.
