El tercer home

Hermann Tertsch fou agredit dilluns 7 de desembre. O potser la matinada de dimarts. Potser la vacil·lació entre les fonts informatives sobre aquest particular es deu a que no se’n recorda ni ell. Ja se sap que la nit és llarga i, a voltes, confusa.

Hi havia molt bons motius. L’home és membre del Foro Ermua, treballa per l’ABC i TeleMadrid, abans per El País. Havia parlat prou darrerament. I el seu clam va ressonar com aquell llegendari: “con seis hombres como éstos se habría conquistado América del Sur”. Concretament va dir: “si jo pogués matar quinze o vint membres d’Al-Qaeda per alliberar els nostres tres compatriotes ho faria”.

Doncs caldrà que s’entreni. De moment un desconegut el va enganxar per l’esquena, a altes hores de la nit, fatalment desprevingut. Li ha fotut enlaire un parell de costelles i li ha fet un toll als pulmons. Un baptisme de foc discret si més no.

Però suficient per integrar-se al martirologi cañí dels intrèpids informadors-demòcrates-independents-perseguits. Un tipus Fernando Savater, però; més que no pas en la línia d’en Lluís Canut quan fou agredit per uns afeccionats pericos per motius fàcilment identificables.

És tal la idoneïtat de Tertsch com a màrtir del pensament lliure-democràtic-constitucional-espanyol -és a dir: ells- que la seva mare és guipuscoana. El procés de beatificació el va encetar Esperanza Aguirre aprofitant que el Wyoming havia fet escarni de les declaracions esmentades (ja se sap: Wyoming apunta, al-Qaeda dispara). Però tant se val. El que interessa és la substància. L’home deia el que deia amb aquella gesticulació testosterònica tant pròpia dels entorns periodístics de Madrid. Vicenç Villatoro, per exemple, ho diria d’una altra manera. Diria que el terrorisme islamista “no el podem llegir amb criteris racionalistes” (“Segrestats. Objectius. Negociar”, Avui, 10 desembre).

La resta de fenomens de l’univers, com tothom sap excepte els catòlics de debò, està subjecte a unes lleis racionals. Però es veu que aquest no. Diu en Villatoro que “el terrorisme islamista no neix d’aquest procés racionalista de connexió entre causa i efecte”. És una bona manera de no buscar les causes a certs efectes. Segons Villatoro el terrorisme islamista “no s’equivoca en els seus objectius: tothom és el seu objectiu. Musulmans o no musulmans. occidentals o orientals. Ho són els turistes. Ho són els qui agafen el metro. Ho són també els qui van als seus països a ajudar la gent”.

Tampoc els usos dels exèrcits imperialistes són exquisits en la selecció d’objectius. I en canvi l’exèrcit d’Israel provoca en Villatoro una estranya excitació. Estarà patint l’atracció irresistible de l’irracional? Estaria disposat a matar quinze o vint membres -més- d’al-Qaeda per alliberar tres compatriotes? I si és així: quina estesa hauria de fer per alliberar tot un poble?

Però potser Villatoro és simplement la versió jesuïtica de Hermann Tertsch. Al cap i a la fi, Tertsch no va caure en la terrible temptació de llegir el terrorisme islamista “amb criteris racionalistes”. Segurament no deu ser capaç ni de llegir-lo amb criteris racionals. Particularment a les hores en que fou agredit.

Però molt més fascinant que Tertsch i que Villatoro és el tercer home. El nostre heroi: era un home mogut per l’ebrietat? Tertsch l’havia mirat malament? Era un musulmà que s’havia donat per al·ludit? S’havia equivocat de persona? O potser era un incondicional del Wyoming? El que és més important: estaria disposat a fer el mateix amb en Villatoro? .