Un contagiós efecte dominó sembla amenaçar tots els règims àrabs des de la fugida de Ben Ali. Serà Algèria la propera fitxa a caure ?
Un crit ressona més fort que mai als carrers sempre bulliciosos de les principals ciutats àrabs : “Chaâb yourid esqat ennidham”. “El poble vol que caigui el règim” criden els manifestants des de Tunis fins a Manama. I la seva voluntat ja s’ha fet efectiva a Tunísia i a Egipte, generant un efecte dominó que fa que, avui en dia, no es pugui garantir l’estabilitat de pràcticament cap govern del món àrab.
>> Un convulsa història recent >> Els actors de l’oposició al règim
Quan al gener esclatà la revolució del gessamí tunisiana, el carrer algerià també s’alçà contra la pujada de preus que afectava productes bàsics i de primera necessitat. Orà i Alger foren ocupades durant tres dies per joves descontents que s’enfrontaren a la policia en una revolta que recordava, i molt, la coneguda com a revolta del cuscús que tingué lloc el 1986 i que significà el preludi d’uns anys enormement convulsos per a la història recent algeriana.
Octubre 88
La crisi desencadenada per la situació econòmica, força crítica malgrat les riqueses naturals del país, i per l’immobilisme polític del Front d’Alliberament Nacional (FLN), el partit únic des de la proclamació de la independència el 1962, esclatà en forma de gran revolta el 5 d’octubre de 1988. Els joves hittistes, literalment “els qui aguanten els murs”, com ho farien també el gener de 2011, abandonaren les seves jornades ocioses a l’atur recolzats contra els murs per passar a esdevenir protagonistes d’una revolta que atacà els principals símbols del poder.
En la rebel·lió de 1988 hi confluïren dos sectors políticament oposats. D’una banda el Partit de l’Avant-Guarda Socialista, el PAGS, un partit comunista tàcitament autoritzat que pretenia exercir de lobby polític per dur el FLN cap a posicions marxistes. De l’altra, un incipient islamisme polític que també havia estat tolerat pel règim precisament per contraposar la influència del PAGS. Aquests dos corrents confluïren als carrers juntament amb els joves hittistes i donaren una dimensió política a una revolta que acabà amb el sistema vigent fins aleshores i instaurà a Algèria el pluripartidisme.
L’hora del FIS
La revolta de 1988 deixà pas a la creació del Front Islàmic de Salvació (FIS) que guanyà àmpliament les eleccions municipals de 1990 i que es disposava a repetir el seu èxit a les eleccions legislatives de 1991-1992. De fet, el 26 de desembre els islamistes guanyaren àmpliament la primera volta i es preparaven a fer el mateix amb la segona quan, l’11 de gener de 1992, l’exèrcit va interrompre el procés electoral i va instaurar un president i un govern al servei dels poders tradicionals del país.
Aquest cop d’estat va donar inici a una veritable guerra civil entre islamistes i poder amb la població civil presa entre dos focs. El balanç del conflicte arriba a les cent cinquanta mil víctimes, una circumstància que explica, en bona part, els temors de la població actual a que les revoltes contemporànies siguin el preludi a una nova fase d’inestabilitat a tots els nivells.
Bouteflika i la concòrdia civil
El 1999, amb l’accés d’Abdelaziz Bouteflika, un vell representant del poder tradicional del FLN que en els darrers anys s’havia mantingut allunyant dels principals cercles del poder, s’obrí un procés de concòrdia civil impulsat pel règim que pretenia passar pàgina als anys de sang sense depurar però responsabilitats al si de les estructures de l’estat i que culminà, el 2005, amb un referèndum que, a parer de Bouteflika tancava la guerra civil sense poder, però, respondre a la pregunta de “qui havia matat a qui?”.
Les primaveres amazigues
A les revoltes de 1986 i 1988, cal afegir-hi dues rebel·lions específicament berbers que tingueren lloc a la Cabília el 1980 i el 2001. La Primavera Berber (1980) i la Primavera Negra (2001) certificaren l’existència d’una oposició específicament amaziga que reclamava el reconeixement de l’aportació berber a la construcció d’Algèria. La reivindicació berber, però, transcendia l’àmbit estrictament cultural per convertir-se en un important vector d’oposició al règim, en primer lloc del FLN i, posteriorment, del president Bouteflika.
És possible un canvi?
La complexitat interna d’Algèria, amb un passat recent extremadament violent, explica els recels i les pors que manifesta bona part de la societat algeriana davant d’un escenari de revolta que recorda massa el 1988. La por no ve tant perquè l’Octubre del 88 representés un cert caos sinó perquè fou l’inici d’uns conflictes que s’allargaren més d’una dècada i que provocaren una guerra civil amb un cost humà elevadíssim.
El fet que Ali Belhadj, dirigent del FIS, estigues present tant a la revolta a Bab el Oued, el gener de 2011, com a la marxa reprimida del 12 de febrer a la Plaça 1 de Maig d’Alger (on fou, per cert, escridassat per bona part dels presents, vinculats al moviment laic i democràtic) genera no poques pors entre sectors importants de la població.
Malgrat tot, Algèria té condicions objectives que justificarien una revolta a l’estil de la dels seus veïns àrabs. Tot i les riqueses naturals del país, té un elevat índex d’atur juvenil, un problema estructural amb l’habitatge i un règim de desigualtat que consolida una important fractura entre les elits econòmiques i el gruix del poble. Tot amanit amb un règim autoritari que manté des de fa gairebé dues dècades un estat d’emergència que evita les manifestacions d’oposició. Les condicions objectives hi són, certament, però els algerians i les algerianes han de vèncer la por que el passat recent fa planar sobre una revolta popular que té massa semblances amb les seves predecessores.
### Els actors de l’oposició al règim
L’oposició al règim de Bouteflika no és, ni molt menys, homogènia. Si bé les manifestacions recents han estat convocades per la Coordinadora Nacional pel Canvi i la Democràcia, són molts els actors que conviuen a les trinxeres de l’oposició al règim. Vegem-ne tot seguit una petita guia. Coordinadora Nacional pel Canvi i la Democràcia (CNCD): Agrupació d’associacions de la societat civil algeriana responsable de la convocatòria de les manifestacions de febrer de 2011 en solidaritat amb Tunísia i Egipte i reclamant la fi de l’estat d’emergència i del règim de Bouteflika. Aplega, entre d’altres, la Lliga Algeriana dels Drets Humans, l’associació SOS Desapareguts, diversos partits opositors, i múltiples sindicats estudiantils, dels quals molts procedeixen de la Cabília. Front de Forces Socialistes (FFS): El tercer “front”, a més del FLN i el FIS, que liderat per Hocine Ait Ahmed, un dels històrics de la independència algeriana, ha representat tradicionalment el moviment laic i socialista, especialment a la Cabília. Tot i les discrepàncies del FFS amb els líders de la Primavera Negra de 2001, el FFS ha boicotejat les darreres eleccions seguint les directrius de l’oposició berberista. Reagrupament per a la Cultura i la Democràcia (RCD): Partit laic liderat per Said Saadi sorgit a partir del Moviment Cultural Berber, un dels protagonistes de la primavera de 1980. Malgrat presentar-se com un partit d’abast nacional favorable a la democràcia, té implantació essencialment a la Cabília. Partit dels Treballadors (PT): Partit obrer d’orientació trotskista, molt popular gràcies a la figura de Louisa Hanoune, la primera dona candidata a les eleccions presidencials algerianes. Té actualment 26 diputats a l’Assemblea Popular Nacional, tot i que el fet de no boicotejar les eleccions de 2007 li valgué no poques crítiques de certs sectors opositors. Moviment Democràtic i Social (MDS): Hereu del Partit de l’Avant-Guarda Socialista (PAGS), reconvertit primer en Ettehadi i després en MDS. Va recolzar incialment la interrupció del procés electoral, el 1992, per la seva oposició a l’islamisme. Actualment manté una política d’orientació social-liberal inspirada per la doctrina del nou laborisme de Tony Blair. Partit Algerià per la Democràcia i el Socialisme (PADS): Escissió comunista del MDS que es manté fidel als principis del marxisme-leninisme. Amb escassa implantació, es reivindica com el partit comunista algerià, hereu del PAGS. Front Islàmic de Salvació (FIS): El FIS està formalment dissolt però els seus antics dirigents, principalment Ali Belhadj, mantenen una certa activitat opositora i intenten afegir-se a les revoltes populars malgrat ser-hi, en alguns casos, rebutjats. Moviments socials: Al marge de les organitzacions polítiques opositores, el veritable motor de les mobilitzacions rau en moviments socials estructurats al marge dels partits clàssics, molts dels quals s’han integrat a la CNCD. En són exemple el moviment juvenil i estudiantil que, a l’igual que a Tunísia i a Egipte, ha agafat la causa de la democràcia per bandera amb internet i les seves xarxes socials com a nous instruments de lluita
