S’ha escrit molt sobre el TTIP, el tractat de lliure comerç que s’està negociant en secret entres les elits polítiques i empresarials de la Unió Europea i els Estats Units d’Amèrica. I s’ha escrit molt perquè l’acord és un projecte que va més enllà del comerç. És un projecte polític, ideològic i social del capitalisme que supera l’àmbit de l’economia.
No farem èmfasi en els seus orígens, de més llunyans a més propers, del l’OMC (Organització Mundial del Comerç), creada en la dècada dels 80 amb la finalitat de liberalitzar el comerç i les inversions, al discurs del líder del nou món, altrament dit President dels EUA, Barack Obama al febrer de 2013 on anunciava l’inici de les negociacions.
Des de llavors opacitat i pressa, moltes reunions secretes, més de 100 entre el grup de treball de la comissió europea i determinades companyies i defensors dels interessos empresarials, i un degoteig de declaracions i filtracions a la premsa.
El TTIP no és més que el triomf definitiu del paper de les Multinacionals, que com a actor internacional, han acumulat un poder econòmic que es converteix també en poder polític i jurídic sense precedents, dins d’una estratègia d’hegemonia global per als seus negocis. En aquest sentit, han aconseguit la implementació d’una Lex mercatorià, que no s’atura amb el TTIP, que compta amb un embolic de contractes, convenis, tractats i normes de comerç i inversions -multilaterales, regionals i/o estatals- que se situen per sobre de la legislació internacional i de les prerrogatives de les institucions públiques.
Un entramat normatiu que té ja moltes conseqüències nefastes per la classe treballadora i les classes populars i que el TTIP acabarà d’empitjorar. Fonamentalment per l’obertura definitiva dels serveis a la inversió privada amb gravíssimes conseqüències en la sanitat pública, les energies, la sobirania alimentària, el medi ambient, els pocs controls existents als serveis financers. I perquè per dur a terme aquesta obertura, l’operació de fer atractius els serveis als possibles inversors serà eliminant tota “barrera”, entesa barrera com tot allò que pugui desincentivar o afegir costos a qualsevol inversió de qualsevol empresa transnacional. Per exemple pot ser una barrera els sous dignes de les treballadores i treballadors perquè poden desincentivar i les multinacionals deslocalitzarien els seus centres a llocs on la mà d’obra els resulti més barata. Per exemple pot ser una barrera l’existència de convenis col·lectius, o l’organització sindical -figures d’heretgia pels EEUU que no van ratificar aquesta normativa laboral bàsica de l’OIT (Organització Internacional del Treball)-.
El TTIP tracta d’explotació, de voler créixer econòmicament a costa de les rendes de treball, a costa del nostre treball. I per fer-ho, el capital transnacional s’equipara als estats nació i es situa de manera preeminent dictant normes, negociant-les i establint mecanismes d’execució i sanció en cas d’incompliment o en cas que hi hagi qualsevol “perjudici” a allò que haguessin pogut guanyar.
El TTIP és un atemptat contra la sobirania dels pobles (i també dels estats) i contra la sobirania econòmica i popular ja que aquest acord marcarà quines polítiques públiques es podran fer o no. I és que, tot poble sense estat que aspiri a ser independent, com el nostre, els PPCC, ha de tenir present que sense sobirania econòmica no hi ha independència, que sobirà vol dir lliure per determinar què vols ser, per tant, independent de cap altre poder fàctic que decideixi.
La veritable sobirania econòmica és la capacitat de decidir plenament i de forma radicalment democràtica sobre l’ordenació econòmica que necessitem per garantir una vida a les classes populars que pague la pena viure i que d’arrel haurà de basar-se en l’economia productiva, no en l’especulativa.
La sobirania econòmica és el dret de triar la nostra pròpia ordenació del territori, respectant el medi ambient i l’equilibri territorial i cultural. Que quedarà anul·lada pel TTIP ja que la major escomesa de les desregulacions a favor de les multinacionals serà respecte el Medi Ambient, atacant amb especial èmfasi el Principi de Precaució sobre el qual es basen diverses directives ambientals (com la que regula les substàncies químiques perilloses o les normes de seguretat alimentària, etc).
La sobirania econòmica és poder decidir, com a poble, sobre la planificació i intervenció del sector públic en l’economia, per garantir el control popular dels sectors estratègics de l’economia i assegurar uns bons serveis públics. El TTIP suposarà el contrari, la progressiva retirada del sector públic dels serveis bàsics. Al sector públic se li reserva el paper de subvencionador a un sector privat parasitari que viu dels nostres impostos. I el més greu serà que totes aquelles operacions d’externalització, de privatitzacions encobertes, d’ens instrumentals per beneficiar el capital privat que ja s’han dut a terme no es podran revertir, o serà molt complicat revertir-les, donat que això pot ser susceptible de generar un dret a les empreses a ser indemnitzades milionàriament per allò que deixaran de guanyar amb les privatitzacions.
La sobirania econòmica és disposar d’una plena sobirania Fiscal, però no només per recaptar i distribuir els impostos, sinó per decidir realment quines polítiques fiscals de distribució de la riquesa cal desenvolupar. EL TTIP és redistribució de riquesa de baix a dalt ja que els nostres impostos aniran a assegurar els beneficis de les empreses transnacionals: via privatització dels serveis públics on els pagarem cànons d’utilització, on les subsidiarem; i via pagament d’indemnitzacions a causa dels tribunals d’arbitratge, ISDS, on els que menys tenim pagarem indemnitzacions als que acumulen la riquesa, les multinacionals.
La sobirania econòmica és tenir control sobre la pròpia política monetària i deixar d’estar sotmesos a un BCE que de forma sistemàtica utilitza els diners de tots per salvar la banca i els interessos dels més poderosos. Lluny d’haver aprés la lliçó, el TTIP, també liberalitzarà els serveis financers i bancaris, i això a petició de la Comissió Europea, que vol debilitar les minses regulacions en matèria de finances que es van introduir arran de la crisi. Malgrat el reconeixement unànime que la “regulació mínima” va ser una de les causes principals de la fallida econòmica del 2008, la Comissió intenta ara aprofundir en la desregulació exigint que l’assumpte s’inclogui en les converses del TTIP. El govern nord-americà ja s’ha mostrat d’acord en negociar una rebaixa de les normes que regulen l’accés als mercats de serveis financers, inclosa l’eliminació dels controls de capitals.
La sobirania econòmica i la sobirania popular en definitiva és poder decidir-ho tot, com a poble, i decidir-ho de manera lliure. Amb el TTIP, poques coses es podran decidir de manera lliure, cap que pugui ser vista com una afectació negativa als possibles interessos econòmics de les multinacionals. I en cas que algú s’atrevisca a desafiar el capital internacional, o simplement per necessitat adopte qualsevol política perjudicial per ells actuarà l’ISDS.
L’ISDS és un tribunal d’arbitratge per la resolució de disputes entre inversors i estats. Aquests tribunals que ja funcionen en alguns tractats han pres decisions tan aberrants com obligar a Alemanya a indemnitzar en 3.700 milions d’euros a la companyia energètica sueca Vattenfall que els va demandar per la seva decisió d’abandonar gradualment la producció d’energia. O el cas de la gegant tabaquera nord-americana Philip Morris que reclama al govern australià milers de milions de dòlars com a indemnització per prendre una mesura política en matèria de salut pública que obliga a vendre els cigarrets en paquets sense publicitat. No són casos aïllats ja que es sap que s’han presentat més de 500 casos contra almenys 95 països, 400 només en els últims 10 anys.
I encara que no es parla tant com dels ISDS una altra de les limitacions a la democràcia, a la sobirania dels pobles, és la creació del Consell de Cooperació Regulatòria format pels responsables que estableixin les agències dels EUA i la Comissió de la UE. Un ens que vol harmonitzar la legislació europea amb la dels EUA. Un filtre regulador de totes les normes comunitàries – passades, presents i futures- que col·lisionen amb el Tractat i que implica la presència directa i indirecta dels lobbies transnacionals en els processos normatius.
Podem pensar que això del TTIP ens toca molt de lluny, que hi ha altres prioritats, que s’allunya de les nostres possibilitats de jugar-li un pols. Allà, en la grisor del Parlament Europeu, vaig tindre clar que de tot el que s’ha escrit algunes coses ja estan negociades i tancades, i d’altres són globus sonda i dependran del rebuig social que generen. Convertim aquesta distància en esforç, expliquem-nos, mobilitzem-nos; i advertim també que el TTIP no sols és el TTIP. El TTIP és la Unió Europea, és la Comissió Europea, és l’Organització Mundial del Comerç, són els tractats de lliure comerç ja ratificats, és tot allò que ens lliga les mans com a dones, com a classe i com a poble. Tot allò que siga la nostra “barrera” per construïr els PPCC que volem.
