El TTIP, una maniobra de distracció per aprovar el TISA?

No són minoritàries les veus que asseguren que el TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership), amb totes les seves crítiques, sols és una maniobra de distracció mentre es negocia de manera paral•lela, en absolut secret, i quasi pacífica, el TISA (Trade in Services Agreement), un acord per a la liberalització dels serveis, inclosos els públics.

I és que, sovint, el TISA queda en un segon pla quan totes les crítiques que adrecem al TTIP les podem formular al TISA i encara n’hem de sumar més. El TISA és un acord entre 50 països que s’autoanomenen “els molt bons amics dels Serveis”( Austràlia, Canadà, Xile, EUA, Japó, Mèxic, Noruega, Suïssa, Turquia i els 28 estats membres de la Unió Europea)i que tracta de reactivar les negociacions per a la liberalització dels serveis, estancades després del fracàs en 2001 de la Ronda de Doha, celebrada al sí de l’OMC (Organització Mundial del Comerç).

Ara bé, aquestes negociacions es porten al marge de l’OMC i van fins i tot més enllà en tant que inclouen educació i sanitat, que dins de l’OMC estaven relativament blindades.  Això sí, en les negociacions que Wikileaks filtrava queda clar que els negociadors del tractat tenen en compte totes i cadascuna de les exigències de la indústria financera de Wall Street i la City londinenca, així com els interessos de les grans corporacions multinacionals, per a les què el tractat no només no és secret sinó el seu propi monstre.

El TISA té com mandat aconseguir una liberalització “altament ambiciosa” del comerç dels serveis. Pretén dur a terme una liberalització radical dels pocs serveis o parts dels serveis que han resistit i busca que progressivament es vagi prescindint del paper de l’estat i les administracions públiques en la prestació de tots els serveis, eliminar les reglamentacions i donar curs a les empreses transnacionals.
Igual que el TTIP el TISA és un atemptat contra la sobirania dels pobles, contra la sobirania econòmica, contra els serveis públics, contra els drets de treballadores i treballadors i contra els drets de les dones.

El TISA: un atemptat a la sobirania dels pobles i també dels estats

L’última filtració ens dóna una idea sobre com pretenen lligar les mans dels estats signants de l’acord i com, per tant, apostar per la signatura del TISA elimina tota possibilitat de sobirania dels pobles o nacional. Així preveuen l’exigència de transparència total a les autoritats nacionals, que hauran d’anunciar per endavant i obrir a discussió prèvia totes les regulacions i normatives que es disposin a aplicar, assegurant així que les grans corporacions i els lobbies comercials internacionals tinguin temps i recursos per contrarestar, modificar o fins i tot impedir aquestes decisions sobiranes en funció dels seus interessos.

Una imposició als poders públics que no operarà de cara als negociadors del tractat ja que pretenen que els seus acords, encara que entrin en vigor, romanguin durant 5 anys en secret, negant als estats i als pobles el coneixement de les regles que s’han pactat.

A aquesta cooperació regulatòria permanent o, millor dit, al fet que totes les normatives hagin de rebre el vist i plau i la negociació per part de les multinacionals i lobbies en funció de si afavoreixen o no els seus interessos queden a més blindades per dos aspectes que estableix el propi tractat: la clàusula d’irrevocabilitat i el mecanisme de resolució de controvèrsies.

El TISA estableix una clàusula nefasta pel que fa a la possibilitat de revertir qualsevol regulació, externalitzacions o privatitzacions ja fetes sobre els serveis i sobre els serveis públics que s’anomena Ratchet clause o efecte cremallera, stato quo, clàusula trinquet. És un principi aplicat a tots els tractats de lliure comerç.

Segons aquesta clàusula, un cop eliminada una regulació d’un servei, o externalitzat o privatitzat un servei públic, ja no es podrà tornar a regular o a recuperar per mans públiques. Una clàusula d’aquest tipus en un acord comercial implica que un país no pot reintroduir un obstacle al comerç si l’ha eliminat de forma unilateral en un àmbit en què hagi assumit un compromís. D’altra banda, qualsevol modificació legal que faci menys restrictiva la mesura, consolidarà automàticament el nou nivell d’obertura. D’aquesta manera, s’estableix un principi de liberalització futura automàtica i autònoma denominat principi de “cremallera” o ratchet clause.

Aquesta clàusula donaria lloc a que les empreses transnacionals tinguin el dret a demandar, a personar-se, en cas de la revocabilitat d’algun servei davant dels ISDS (mecanisme de resolució de conflictes del Tractat). Aquesta mesura de protecció als inversors permetria a les empreses reclamar als països on inverteixin per les pèrdues de beneficis que pugui ocasionar la reversió de privatitzacions ja fetes. I això no és una ficció, ja s’ha aplicat en altres casos on han intervingut aquests mecanismes de solució de conflictes d’altres tractats. Un cas exemplificatiu es va donar quan en 2006 la ciutadania va votar per un govern d’esquerres a Eslovàquia com a reacció a la impopular privatització dels serveis sanitaris. Una de les primeres mesures preses pel nou govern va ser limitar la capacitat de les empreses d’assegurances privades d’obtenir beneficis a costa del sistema de sanitat públic. En resposta, diverses companyies d’assegurances mèdiques van demandar al govern eslovac per perjudicis; l’empresa holandesa Achmea va acabar embutxacant-se 29,5 milions d’euros en actius públics a manera d’”indemnització”.
Increïblement, o de manera molt previsible ja que ve de qui ve, després de la crisi financera mundial, el TISA també pretén desregular encara més els mercats financers.

On hem de mirar per explicar què està passant, qui ens està lligant al neoliberalisme de per vida? La Unió Europea, que negocia per nosaltres, els PPCC, la política sobre els serveis que s’ha de dur a terme en el present i en el futur per a que la nostra vida sigui sempre la seva mercaderia.
Un primer estadi de la nostra lluita ha de ser la socialització, la difusió i sobretot nodrir-nos d’arguments que vagin al moll de l’os, més enllà d’un tractat o un altre, i el moll de l’os és “el lliure comerç”. Diuen que “quan el dit assenyala la lluna, els tontos miren el dit”. Ni els que estan a favor ni els que defensen que “uns altres tractats de lliure comerç són possibles” mai veuran la lluna, no la volen veure.