Els darrers dies ha esclatat a València una notícia que no per esperada ha deixat de causar un gran impacte a l’opinió pública. Es tracta de l’assumpció per part del govern de la Generalitat del deute que el València CF arrossegava des de la darrera ampliació de capital.
Aquests dies assistim al darrer i esperpèntic episodi d’una situació que arranca a principis dels 2000, en plena bombolla immobiliària, quan el club de Mestalla, avalat per la requalificació i presumpta lucrativa venda dels terrenys de Mestalla, començà la construcció d’un nou estadi a l’Avinguda de les Corts, una infraestructura encara avui inacabada i amb les obres aturades des de fa anys.
Com ja s’ha explicat en articles anteriors de l’Accent, per tal de poder fer front a l’ampliació de capital necessària per a la seua supervivència, el club de Mestalla i el govern valencià arribaren a una solució que, com s’ha demostrat, no era més que un pedaç per guanyar temps. La majoria del paquet accionarial del València, passaria a mans d’una fundació, creada per a l’ocasió amb participació del club, les institucions i els creditors. El valor del paquet es valorà inicialment en 85 milions d’euros, una taxació, com s’ha pogut comprovar, enormement inflada.
Aquesta fundació, teòricament desvinculada a nivell jurídic del València CF i, per tant, sense poder rebre ingressos directes per part del club, s’ha mostrat incapaç de generar beneficis pel seu compte, arribant-se a la situació actual, en la que es veu incapaç de fer front, ni tan sols als interessos del deute.
En aquest context, Bancaixa (ara Bankia) com a entitat creditora, s’ha vist obligada a executar a l’avalador de l’operació, el govern valencià. Un cop s’han exhaurit els terminis, l’Institut Valencià de Finances anuncià que es faria càrrec del paquet accionarial del València CF pertanyent a la Fundació i que suposa el 74 % de les accions totals.
Ara el govern valencià, té al seu poder un paquet d’accions que la fundació va comprar a través d’un préstec per 85 milions d’euros i que a l’actualitat, com s’ha reconegut a través de l’IVF té menys del 50% d’aquest valor. Des del govern valencià s’afirma tenir vàries ofertes per a la compra del paquet d’accions, unes ofertes que en cap cas superarien els 40 milions d’euros.
Així doncs, en el millor dels casos, en el cas de tenir comprador, la Generalitat a penes ingressaria una xifra inferior a la meitat del deute que ara té amb Bankia, mentre que res s’ha dit al voltant de la qüestió de la resta dels milions del deute, uns quaranta-cinc aproximadament, que presumiblement eixiran de les arques públiques.
Es dona la paradoxa doncs que una entitat, Bankia, rescatada per l’estat gràcies a una injecció milionària, executa a un govern autonòmic pel deute d’un club de futbol, quan aquesta administració es troba ofegada per l’impagament a farmàcies i proveïdors.
Quan es rescatà Bankia s’argumentà que es feia perquè es tractava d’una entitat que tenia una importància sistèmica, un argument que va ser molt qüestionat. En aquest moment costa pensar que es vagen a utilitzar arguments semblants per justificar el rescat financer d’una administració pública a una societat anònima esportiva. De la mateixa manera resulta difícil de creure com es permet a una entitat financera rescatada per l’estat executar a una administració pública.
Amb aquest panorama s’obren unes quantes interrogants pel que fa al futur del València CF i de la gestió que el govern autònom valencià farà d’aquesta situació. Acudirà al rescat l’administració pública d’altres clubs esportius amb situacions financeres complicades? Trobarà la Generalitat un comprador fiable per al paquet accionarial que ara té al seu poder? Aquesta venda, en el cas de fer-se, es farà pel preu marcat? O encara es vendran més a la baixa? Com es cobriran els 45 milions restants del préstec? Quina intervenció tindrà l’administració pública en la futura gestió de l’entitat? Fiscalitzarà els comptes d’alguna manera o deixarà fer als actuals gestors? De quina manera repercutirà aquesta nova partida de despeses en la butxaca dels ciutadans?
Moltes més preguntes ens podríem fer sobre aquest darrer i lamentable episodi, en el qual, un cop més, la banca gaudeix d’una absoluta impunitat per a continuar esquilmant unes arques públiques que han impedit el seu enfonsament, mentre els polítics de torn, gestionen de forma irresponsable uns diners públics que cada cop s’inverteixen menys en política i protecció social i més en interessos de crèdits, davant la passivitat d’amplis sectors de la societat.
