“Assaltar els cels”, o dit de manera més modesta, guanyar les eleccions espanyoles amb suficient autoritat per a poder aplicar canvis. Aquest és l’objectiu de Podemos. Per a poder aplegar el nombre de vots suficients per aconseguir-ho, la direcció del partit ha aplicat una estratègia de moderació que l’ha portat a evitar el debat república/monarquia i a la indefinició sobre tots aquells aspectes relacionats amb la UE i la política econòmica, a banda d’una posició cada vegada més contrària i bel·ligerant contra el dret d’autodeterminació.
El partit de Pablo Iglesias necessita al voltant de 10 milions de vots per a poder aplicar el seu programa més concret amb una majoria suficient. És la mitjana de vots que han obtingut PSOE i PP quan han esdevingut primera força. Per a la reforma constitucional, però, o bé necessitaria un resultat que cap partit ha assolit mai -entre 15 i 17 milions de vots-, o necessitaria l’improbable concurs d’altres forces polítiques del règim.
És molt probable, però, que degut a la fragmentació del vot es pugui ser el partit més votat a l’estat amb 6 o 7 milions de vots. Si aquest fos el cas de Podemos, Iglesias necessitaria de PSOE i Cs per a articular una majoria, fet que, en comptes d’“assaltar els cels”, el conduiria a esdevenir un puntal de la reforma del règim.
Un dels principals esculls que té Iglesias per assolir aquests resultats és el sistema de partits dels Països Catalans. L’opció de Podemos d’escombrar i no pactar amb el que queda a l’esquerra del PSOE ha funcionat força bé a les zones de l’estat on aquesta esquerra era bàsicament IU. L’opció de penetrar el vot del PSOE s’ha acomplert només parcialment, i no ha aconseguit fer-li el “sorpasso” a cap elecció autonòmica de les celebrades fins ara.
Als Països Catalans, però, les diverses opcions d’esquerra i centre-esquerra diferents al PSOE mantenen en general una posició electoral força sòlida. A les passades eleccions autonòmiques al País Valencià i les Illes, Compromís i Més van avantatjar en vots a Podemos. És especialment significativa per dolenta la cinquena posició dels podemites al País Valencià, on la suma del vot d’EU i Compromís doblava els vots de Podemos. A Catalunya, els escenaris només estan dibuixats en forma d’enquesta. Els bons resultats per a Podemos només han vingut o es preveu que vinguin en forma de “candidatura de confluència”, una fórmula mal vista pels dirigents de Podemos però que sembla l’única capaç de fer reeixir els resultats electorals d’aquesta formació als Països Catalans.
Tots els partits que han guanyat unes eleccions estatals han hagut d’obtenir almenys 1 de cada 5 vots als Països Catalans. Amb aquest 20% la dreta n’ha tingut prou per a guanyar eleccions. En canvi, l’esquerra té als Països Catalans un graner de vots més destacat que a la resta de l’estat. Per això, el PSOE ha necessitat sempre obtenir almenys 1 de cada 4 vots als Països Catalans per a poder guanyar les eleccions. Traduït a nombre de vots, i obviant les dues primeres conteses de 1977 i 1979, el PP ha necessitat sempre obtenir almenys més de 2 milions de vots al nostre país, mentre que el PSOE ha necessitat obtenir-ne més de 2,5 milions.
Pot Podemos igualar aquests registres? És cert que aquesta formació té en les estatals el seu camp de joc predilecte, i que molt probablement als Països Catalans concentrarà vots que habitualment opten per altres opcions d’esquerres. Tot i així, els seus registres disten molt encara d’acostar-se a una posició guanyadora.
Podemos, eleccions estatals i Països Catalans Create infographics
