Aquest 22 de maig, milions de catalans i catalanes estan cridats a les urnes a les eleccions municipals i autonòmiques. En aquestes eleccions, marcades per la crisi econòmica, els atacs als drets democràtics i el manteniment de la conflictivitat nacional, s’observa com es fan grans les esquerdes en el mur de consensos de la transició. Tots aquests factors, i la pròpia evolució social, estan propiciant el sorgiment de moviments polítics que malden per influir en el debat públic i fins i tot marcar agenda política, propiciant canvis en la cultura política predominant en els darrers 30 anys.
D’una banda, l’extrema dreta està fent esforços força reeixits per a eixir del binomi satel·lització/marginalitat en què estava immersa des de 1977. Sobretot l’alarmant creixement electoral de candidatures com PxC, o en menor mesura España 2000, estan significant la penetració d’una cultura política ultradretana completament modernitzada i homologada a nivell europeu, deixant enrere els lligams culturals i simbòlics amb el franquisme i entroncant amb el nou populisme dretà que actualment està condicionant la política europea.
En el camp de l’esquerra, alguns analistes vaticinen que s’està a l’inici de la fi de l’hegemonia del PSOE com a partit d’esquerres, hegemonia constituïda amb el suport alemany en 1977 sota els paràmetres polítics de la guerra freda. La política erràtica d’aquest partit i l’abandonament de qualsevol posició socialdemòcrata ofensiva estan fent fugir part de la seva base electoral cap a l’abstenció, tal i com apunten diverses enquestes. Per la seva banda, la resta dels naufragis dels PC oficials han acabat abraçant un progressisme verd de classe mitja i abandonant la retòrica roja dels grans barris de treballadors industrials.
Paral·lelament a tot aquest moviment de plaques cap a un espai progressista força desideologitzat, sorgeix des de l’esquerra social una nova proposta rupturista que, bàsicament l’esquerra independentista ha sabut articular en candidatures electorals, que també han entroncat amb moviments de reivindicació de democràcia radical enmig de l’efervescència independentista dels darrers anys al Principat.
En canvi, al País Valencià i a les Illes aquest espai d’esquerres és encara captiu del mal menor d’uns nacionalismes progressistes que batallen contra lleis electorals fetes exprofesso. Amb tot, la mobilització social, sobretot al País Valencià, albira moviments similars als que al Principat han cristal·litzat en una visibilització d’un projecte d’esquerres i nacional alternatiu al plantejat dins les coordenades del pacte constitucional.
La fragmentació del sobiranisme liberal
No ha passat ni un any des del pompós anunci de creació del que havia de ser la mare de totes les coalicions, Solidaritat Catalana per la Independència, que aquesta ja ni compta amb el seu reclam electoral, Joan Laporta. SCI lluita ara per ressituar López Tena com a líder indiscutit i carismàtic del partit que substitueixi Laporta. És en aquesta clau que cal interpretar episodis com el del Parc de la Ciutadella. A nivell municipal, SCI es marcà l’objectiu d’estendre la seva organització territorial i obtenir quotes de poder als ajuntaments. Tot i presentar o estar presents en prop d’un centenar de llistes, les seves perspectives electorals són més aviat escasses, ja que moltes d’aquestes llistes són “fantasmes”.
Reagrupament, per la seva banda, després del fracàs electoral del 28N ha viscut una desbandada que ha provocat les sortides més diverses de les seves seccions locals en matèria municipal. Majoritàriament s’ha optat per coalicions amb ERC que a la pràctica suposen una absorció, però també per presentar-se sota les sigles de CiU, i en comptadíssimes ocasions per pactes amb SCI.
Finalment, Laporta i el seu cercle han optat pel salvavides d’integrarse a la candidatura de Portabella i poder governar o influir directament en el proper govern municipal. Això significa pràcticament la fi de les aspiracions de Laporta d’esdevenir líder d’un moviment independentista de masses (els 300.000 seguidors que va prometre’s després del 10J) per passar a ser una figura més o menys independent dins l’òrbita del sobiranisme. La jugada de Portabella amb la candidatura UxB, si li surt bé -que vol dir que no perd vots-, pot ser el primer graó d’un assalt al poder dins d’ERC de cara al congrés de la tardor on s’ha de substituir Puigcercós. ERC, tot i ser la força majoritària que es reclama independentista, en aquestes eleccions el seu objectiu és aturar la constant pèrdua de vots que ha patit des de la formació del tripartit autonòmic. El seu primer indici negatiu és que enguany al Principat presenten prop de dues-centes candidatures menys que fa quatre anys. Al País Valencià i a les Illes mantenen la mateixa estratègia de presentar-se a totes les conteses malgrat saber que l’objectiu d’entrar a les institucions autonòmiques els resta molt llunyà.
El nacionalisme moderat se la juga al País Valencià i a les Illes
Després d’una legislatura marcada per una presència plena a les institucions i també per conflictes interns i escissions, les organitzacions polítiques del nacionalisme moderat del País Valencià i les Illes es juguen la seva presència electoral.
Al País Valencià, la coalició Compromís afronta per enèsima vegada el repte de portar el nacionalisme moderat en solitari a les Corts. La darrera experiència d’aliança amb Esquerra Unida només va durar 4 mesos.
A les Illes, si bé totes les enquestes diuen que el nacionalisme progressista del PSM mantindrà la representació institucional, el centre dreta mallorquinista ho té més pelut. La nova Convergència sembla que no aconseguirà remuntar la desbandada de la seva organització precedent, Unió Mallorquina, que ha vist com els seus principals dirigents visitaven amb freqüència els jutjats. També sembla tenir moltes dificultats per reeixir la Lliga Regionalista, una escissió de sectors tradicionals del PP esverats davant la deriva castellanitzadora de Bauzá.