El 21 d’octubre se celebren eleccions autonòmiques a la CAPB (Àlaba, Biscaia i Guipúscoa), i amb totes les prevencions que cal prendre cada vegada que s’escriu sobre uns comicis abans que se celebren i, per tant, sense conéixer-ne els resultats, és un fet inqüestionable que aquests canviaran l’escenari polític i institucional d’aquesta part d’Euskal Herria. Encara que només siga perquè a diferència de fa tres anys i mig aquesta vegada totes les expressions polítiques hi podran concórrer. L’esquerra abertzale, il·legalitzada i exclosa el 2009, es presenta ara dins de la coalició Euskal Herria Bildu (EH Bildu), al costat d’Eusko Alkartasuna, Aralar i Alternatiba, formacions amb què també va compartir la candidatura d’Amaiur a les eleccions al Congrés espanyol. Aleshores, l’aliança sobiranista d’esquerres va ser la primera força a Hego Euskal Herria, amb set diputats, i va aconseguir una fita en la història recent d’aquest país.
Amb les mateixes expectatives acudeix EH Bildu a aquesta nova cita amb les urnes, encara que en unes eleccions a tres territoris, sense Nafarroa, on l’esquerra abertzale té una força major que el PNB, aquest últim ix com a favorit. Les enquestes, almenys, situen la formació d’Iñigo Urkullu, amb el seu president com a candidat, com a primera opció per accedir al Govern. En canvi, per primera vegada una força política que representa la gent abertzale i d’esquerres té opcions serioses d’aconseguir la victòria. Aquest article està escrit tot just unes hores després que la coalició independentista abarrotara el BEC-més de 12.000 persones-, on els jeltzales no van aconseguir omplir el recinte, i es pot dir que ara per ara les espases estan empunyades ben alt.
En aquest sentit, també cal apuntar que en aquestes eleccions el PNB s’ha erigit en la força representativa del sistema, més enllà de matisos ideològics. Amb el PSE i PP apuntant clarament a la baixa i sense opcions –curiosament, són els dos partits que han ostentat la majoria parlamentària en l’última legislatura gràcies a l’exclusió de l’esquerra abertzale–, el partit d’Urkullu s’ha convertit clarament en l’opció de tots aquells sectors que temen una irrupció d’EH Bildu a l’Executiu autonòmic. Mitjans propers a l’unionisme sociològic (el Grup Vocento, “El País” …) estan fent campanya a favor del PNB de forma oberta, a fi d’impedir que els independentistes d’esquerra assolisquen la majoria. Propostes com fusionar les conselleries d’Interior i Justícia en un sol departament de Llibertats Ciutadanes, al capdavant del qual se situaria Julen Arzuaga, advocat lligat a l’Observatori de Drets Humans, Behatokia, i jutjat a l’Audiència Nacional per la seua vinculació amb el moviment pro amnistia, per exemple, han fet grinyolar molts ressorts del poder establert a Euskal Herria. Per això el PNB es nodrirà de vots procedents d’altres partits com el PP –segons les enquestes, al voltant d’un 25% dels seus votants a les eleccions al Congrés espanyol votaran ara el PNB– i en menor mesura, el PSE.
En qualsevol cas, i més enllà de qui obtingui el major nombre d’escons, el Parlament de Gasteiz reflectirà en la pròxima legislatura una imatge molt més d’acord amb la realitat social i política d’aquest país, amb quatre grans blocs: la dreta basca lligada al PNB, l’esquerra basca que representa EH Bildu, la dreta espanyola del PP i un PSE-PSOE, a qui costa molt qualificar com a esquerra, però que per descomptat sí que representa l’unionisme espanyol tant com el PP. Però aquestes quatre forces no estaran representades de forma equilibrada, tal com sosté el mite unionista que aquesta societat (en aquest cas, la de la CAPB) està dividida en parts iguals, sinó que els partits d’obediència nacional basca seran clarament majoritaris davant dels d’obediència espanyola. De fet, es preveu que entre PNB i EH Bildu es facen amb dos terços de la Cambra, una correlació de forces molt favorable per als abertzales.
Context especial
Així mateix, les pròximes eleccions són també importants pel context en què es produeixen, just quan Euskal Herria es troba immersa en ple procés per arribar a un escenari de pau i democràcia. Així, la campanya electoral coincideix amb dos esdeveniments molt significatius: el primer aniversari de l’anunci per part d’ETA del cessament definitiu de les seues accions armades (20 d’octubre, jornada de reflexió), i el tercer aniversari de l’operació policial desenvolupada a la seu nacional del sindicat LAB, que es va saldar amb l’arrest de diversos militants significatius de l’esquerra abertzale (Arnaldo Otegi i Rafa Díez, entre ells) i que pretenia avortar el debat emprés per aquest sector polític per implementar una nova estratègia en el procés d’alliberament nacional i social.
Només han passat tres anys des que desenes d’uniformats, amb Baltasar Garzón al comandament i la mà d’Alfredo Pérez Rubalcaba en l’ombra, van intentar fer descarrilar un projecte que venia gestant-se des de temps enrere i que buscava dotar l’esquerra independentista d’un full de ruta que li permetés superar el bloqueig en què estava instal·lada la política basca des de feia anys. Un bloqueig que beneficiava els interessos dels estats. Afortunadament, van arribar tard i els esdeveniments s’han succeït amb gran rapidesa, per a esperança de la gran majoria de la societat basca i desolació dels que es movien còmodament en l’anterior escenari. L’enrabiada de l’Estat després de la intervenció gravada d’Arnaldo Otegi –que ha estat incomunicat immediatament– en l’acte citat del BEC és només un exemple de la desorientació en què es mouen en aquest moment els mandataris espanyols.
En aquests tres anys l’esquerra abertzale ha sabut teixir noves aliances i ha recuperat la confiança de bona part de la ciutadania, mentre que, al costat oposat, les forces que representen l’Estat estan més desacreditades que mai. Ara per ara, l’Estat espanyol, sense oferta i sense credibilitat davant la societat basca, ha perdut la batalla política a Euskal Herria, i les urnes en seran també reflex. Entre altres coses, perquè EH Bildu representa, més que la unió de quatre sigles diferents, una aposta política molt concreta, tant en l’àmbit nacional, com social i en favor de la resolució del conflicte. Una proposta diametralment oposada a la que promouen des de Madrid.
Amb els poders econòmics i mediàtics bolcats amb Urkullu, no serà fàcil que la candidatura que encapçala la professora i escriptora Laura Mintegi aconseguisca la victòria, i serà més complicat que fins i tot guanyant puga governar. El PP ja ha anunciat que si es donara el cas donarà els seus vots al PNB perquè EH Bildu no accedisca al Govern. Però aquest fet no deixa de ser secundari per als qui conformen l’àmplia aliança abertzale d’esquerres, que veuen en aquests comicis una nova oportunitat de consolidar i impulsar el procés de solucions i avançar cap a un nou marc polític. I en aquest objectiu, el que sí que és segur és que la seua oferta serà ratificada amb una força desconeguda fins ara. Com succeirà també a Nafarroa, on previsiblement el Govern d’UPN es veurà obligat a avançar les eleccions en poc temps.
Tres anys després, l’esquerra abertzale torna reforçada i amb la mirada posada en una independència que apunta ja com a opció real a curt termini.
*Iker Bizkarguenaga és periodista basc
