El proper 28 de novembre es celebren eleccions al parlament de la CAC enmig de la crisi econòmica, l’efervescència independentista i un primer lloc que tothom atorga a CiU. L’ACCENT fem un anàlisi de les principals claus electorals.
La conjuntura de crisi econòmica i social i les conseqüències que se’n deriven d’aquesta (retallades socials, ERO en els darrers dos anys, tancament d’empreses, reducció de les ajudes, imposició de polítiques neoliberals, persecució de la immigració…) és previsible que provoqui un augment de l’abstenció als barris més populars (on aquesta al 2006 ja va superar el 50%). La fallida de la socialdemocràcia com a alternativa reformista ha deixat despullat i desconcertat un sector important que associava els valors d’esquerres a l’estat del benestar. No només pels fets de la passada primavera -en què Zapatero va demostrar que la independència d’Espanya en matèria econòmica era inexistent-, sinó també per la política del tripartit dels darrers set anys, que ha pretès construir un estat del benestar a partir del copagament i la gestió indirecta, que no ha suposat cap canvi en matèria mediambiental ni ha estat capaç de canviar el paradigma de desenvolupament en plena festa del totxo. Costaria trobar a dia d’avui algú que encara cregui en el somni del zapaterisme-maragallisme, d’avançar cap a una Espanya federal tot reprenent les polítiques de reforma profunda de l’antiga socialdemocràcia.
Jordi Sevilla va afirmar fa quatre anys que “encara era massa aviat per a presentar un xarnego a president de la Generalitat”. Pocs mesos després, els resultats de la candidatura de Montilla evidenciaven que ja era massa tard. El simple fet de l’origen andalús del candidat no va fer forat en els barris populars de l’àrea metropolitana, tal i com creia molta gent que passaria, sinó que fins i tot va obtenir uns resultats inferiors als de Pasqual Maragall. I les enquestes actuals auguren que aquest resultat encara serà pitjor.
El desarmament ideològic de l’esquerra ha propiciat que el discurs neoliberal penetri en sectors populars”
Les polítiques de renúncia de la socialdemocràcia de les darreres dècades han abocat el PSC a una situació que ningú pronosticava deu anys enrera. El seu electorat més fidel envelleix mentre bona part de la població dels seus vivers electorals abona el terreny de l’abstenció i de la ja famosa desafecció, o abraça plantejaments obertament dretanitzats.
El desarmament ideològic de l’esquerra ha possibilitat que el discurs neoliberal, barrejat amb ingredients populistes, penetri en sectors socials que vint anys enrere eren ortodoxos defensors del model d’estat del benestar.
Aquesta és la partida que vol disputar el PP, entestat en pescar vots a les àrees metropolitanes davant la impossibilitat de disputar el centre-dreta tradicional a CiU. D’altra banda, l’aparició del discurs lepenista de la mà de Plataforma per Catalunya probablement no obtingui recompensa en escons (almenys les enquestes el situen encara lluny d’aquest objectiu), però ja ha provocat l’escorament cap a postures xenòfobes del PP i l’enduriment del discurs antiimmigració de CiU i el PSC. De fet, la campanya del PP centrada en la immigració no es pot entendre si no és en aquesta clau de voler protegir el seu espai electoral impedint la fuga del seu vot més ultradretà, en un moment en què les dades reporten un flux migratori negatiu.
La qüestió independentista entra en campanya
Paral·lelament a la crisi econòmica, s’ha viscut un augment de la conflictivitat nacional per diversos motius: la traïció del zapaterisme a les aspiracions autonomistes i la sentència de l’estatut, la constant ofensiva espanyolista a nivell mediàtic i l’augment natural d’aquesta consciència en les noves generacions. Això s’ha traduït en un moviment popular únic -les consultes independentistes- i en una mobilització històrica -la manifestació del 10J-.
“queda per veure si amb l’actual correlació de forces socials i polítiques és possible reproduir una “pax pujoliana” per vint anys més o la descomposició de l’autonomisme seguirà endavant”
Les ideologies i estratègies que s’amalgamen en tot aquest moviment són força complexes i contradictòries, fet que ha adobat el terreny a l’aparició de noves candidatures amb tres característiques força marcades. D’una banda, l’oportunisme dels seus plantejaments, en el sentit que apareixen cuita-corrents per a capitalitzar unes mobilitzacions que creuen orfes de dirigents. També es tracta de candidatures fortament personalitzades entorn d’un líder, fins al punt que es fa pràcticament impossible imaginar aquestes organitzacions sense el seu cap de cartell. Finalment, ideològicament recullen un seguit de sectors diferents i fins i tot contradictoris -des de gent d’esquerres a neoliberals-, però la columna vertebral del seu discurs es basa en el “sobiranisme liberal i atlantista”.
Malgrat la sensació de majoria social i la centralitat política del debat independentista, s’albira un escenari, més que probable, en què ERC patirà un sever retrocés i la possible entrada al parlament de SCI o RCAT és una incògnita. De fet, les expectatives d’aquests dos darrers grups s’han anat rebaixant a passes agegantades setmana rere setmana. D’aspirar a robar el vot independentista de CiU i d’escombrar a ERC han passat a treure la llengua fent un darrer esprint per intentar col·locar 3 diputats al parlament i acostar-se als 100.000 vots. Segurament, només la seva presència al Parlament garantirà la supervivència d’aquests projectes, però si no hi ha sorpresa de darrera hora, hauran estat derrotats en l’objectiu de substituir ERC com a referent independentista parlamentari.
Aquest escenari probablement suposi un refredament i una frustració en aquells sectors que havien cregut que, pel simple fet que l’olla bullís, es produirien canvis importants a nivell de poder polític. Això no vol dir, però, que es reforcin aquells sectors independentistes que tenen com a estratègia central el treball de base, sinó que més aviat tot apunta a una desmobilització.
La previsible victòria de CiU
Qui previsiblement sortirà més reforçat de tota aquesta cojuntura serà CiU, que tornarà a esdevenir “el pal de paller” de la política principatina. Haurà recollit els vots tant dels independentistes cansats de la tebior nacional del tripartit com dels regionalistes reacis a cap aventura, i haurà situat els debats sobre el sortir de la crisi i el concert econòmic com a alternativa al debat independentista. Només queda per veure si amb l’actual correlació de forces socials i polítiques és possible reproduir una “pax pujoliana” per vint anys més o la descomposició de l’autonomisme seguirà endavant.
### El Paper de l’Esquerra Independentista
A ningú se li escapa que l’esquerra independentista, tot i no participar d’aquestes eleccions, sí que és present a la campanya electoral, ni que sigui per passiva. L’aposta de no concórrer a les eleccions ha provocat que de forma gens dissimulada altres organitzacions posessin els seus ulls sobre una suposada bossa de votants de la CUP. La postura del “wait and see” de la CUP només ha estat trencada per desmentir algun dels intents d’apropiació de les seves sigles. L’aposta estratègica, si bé comptava amb el suport de quasi totes les organitzacions de l’esquerra independentista, només va ser referendada per una majoria ajustada de la militància de la CUP. Això fa que l’avenç decidit del moviment depengui en part d’un encert en aquesta decisió. Cert és que es fa difícil d’analitzar si l’aposta de l’esquerra independentista fou l’encertada o no només amb el resultat d’aquestes eleccions, però sí que redibuixaran bona part del panorama polític. Els resultats electorals d’organitzacions com ERC, SCI o RCAT poden determinar diversos escenaris, com noves ofertes a les eleccions municipals o una descomposició accelerada del moviment de les consultes, que sí que canviarien certes coordenades de la lluita política.
