La lluita interna del PP entre les conegudes faccions zaplanista i campsista, que a Gandia es remuntava a l’anterior legislatura, es va resoldre fa quatre anys amb l’expulsió de F. Mut, antic candidat a l’alcaldia pel PP, en favor del conegut empresari A. Torró. F. Mut, que al seu torn ja havia escapçat l’antiga candidata R. Fuster (actual GIVAL-Grupo Independiente Valenciano, partit furibundament anticatalà), es veié forçat a abandonar el PP i fundar una efímera Plataforma de Gandia.
Fa vuit anys, el pacte de govern tripartit entre PSOE-PSPV, el BNV i Esquerra Verda de J. F. Peris, normalitzava una fórmula política que a nivell local semblava eternitzar un escenari polític amb certs tints socialdemòcrates i que ja començava a projectar-se de cara a l’exterior com una identitat pròpiament gandiana, en tant que ciutat, almenys en aparença, “progressista”, “oberta” i “catalanista”, sobretot en comparació a l’entorn i a ciutats de semblant grandària (80.000 habitants).
L’ajustada majoria absoluta que ha assolit el PP en les darreres eleccions va aparèixer com un fet nou en els mitjans de comunicació del País Valencià, com una mena de metàfora de bastió gal per fi conquerit, però el miratge del govern progressista de la ciutat ja feia quatre anys que s’havia fet estantís. Així, en les eleccions locals del 2007, l’escissió zaplanista Plataforma de Gandia comandada per F. Mut, amb l’obtenció de dos regidors, aconseguí interposar-se entre el BNV i PSOE-PSPV, i oferir una agenda política molt més conservadora i megalòmana encara a J. M. Orengo, candidat del PSOE-PSPV, que acceptà un govern de coalició sense dubtar-ho, tot enviant a l’oposició el BNV i oblidant les querelles que havia intercanviat amb Mut durant l’oposició d’aquest en el PP.
Aquest govern feia palès un canvi de polítiques de l’ajuntament de Gandia, amb el definitiu pacte entre dos partits clarament capitalistes i contraris als interessos dels valencians: PSOE-PSPV i ex-PP. Les conseqüències no es feren notar: PAI en marxa com el de les Foies, altres nous com el de Santa Anna, nous centres comercials, projectes faraònics com el de Renzo Piano al Grau, destrucció del patrimoni, celebració de grans esdeveniments més propis d’altres temps com l’Any Borja, etc., tot adobat amb una despesa pública i una escalada inflacionista de càrrecs de confiança i assessors que qualsevol auditoria fiable haguera dut immediatament als jutjats.
Aparentment, el doble discurs del PSOE-PSPV continuava sent igual de confusionista que sempre, però al capdavall l’electorat gandià ha estat més intel·ligent, i posat a triar un govern de dretes, ha escurçat el camí votant directament el PP. Però la situació que es presenta per a l’esdevenidor és, si cap, encara més desesperançadora. El nou govern de majoria del PP, amb l’alcaldia de l’especulador A. Torró, amb un passat fosc d’empresari triomfador a costa de la classe treballadora, s’albira dur, amb un més que segur arraconament del valencià i una retallada profunda de les polítiques socials, procés ja iniciat per l’anterior govern. Tanmateix, no està del tot clar si aquest consistori es decantarà per una tecnocràcia asèptica o si adoptarà un caire ideològic més extremat.
Malauradament, el gir polític en els darrers anys no ha estat cap a regeneració democràtica, segrestada en el seu moment pel PSOE-PSPV. L’estancament de l’ultradreta (España 2000, GIVAL i CV), que ha Gandia ha fracassat a diferència d’altres models com el de Silla, i el desmantellament de la xarxa clientelar muntada al voltant del PSOE-PSPV, són fenòmens que podem interpretar en clau positiva, ja que la davallada electoral que s’augura per a aquest darrer partit el 2015 podria obrir nous fronts de lluita, entre els quals creiem que l’esquerra independentista ha de jugar un paper preponderant en el procés de construcció d’una alternativa política sòlida.
*Carles Miret Estruch és membre del col·lectiu Independentistes de la Safor