Quim Monzó té una incapacitat congènita per dir res d’intel·ligent en els seus articles. Alguns s’entesten a lloar-ne la lucidesa i no se quantes coses més. Sempre serà un misteri per a mi. No he entès mai les virtuts il·luminadores d’uns articles que no diuen res… i quan ho diuen n’hi ha per apretar a córrer.
La “darrera atzagaiada de l’infame general” és un article publicat el 24 d’abril a La Vanguardia sobre la possessió d’armes als Estats Units: “s’equivoquen els que, un cop més, cauen en el tòpic i diuen que la impossibilitat d’acabar amb el sentiment que lliga armes amb dret personal és “una estupidesa típica dels americans”. No és el primer cop que Monzó hisa la bandera filoianqui. Coneix el país i li agrada, la qual cosa és perfectament legítima. Cal, però, classificar aquesta tendència dins la única línia que unifica els seus articles a banda de l’estupidesa que els amara: la crítica d’allò “políticament correcte”, que és la màscara mitjançant la qual alguns impugnen els valors progressistes.
Els enemics de la “correcció política” són legió i estan molt ben col·locats. Malgrat el mite que diu el contrari els discursos reaccionaris sempre han tingut bona sortida als mitjans de la burgesia. No cal ni entrar en detalls pel que fa a Quim Monzó, que treballa per un comte.
En l’article en qüestió Monzó mata, mai millor dit, dos ocells d’un tret. Fustiga l’estupidesa “progre” antiamericana i, a més, demostra com n’és de reaccionari: “Són molts assalts, massa. Divendres passat, a Llagostera uns lladres van assaltar un mas aïllat, van apallissar i van ferir l’home de 70 anys que hi viu i se’n van anar amb tot el que van poder robar, cotxe inclòs. De casos com aquest n’hi ha a dotzenes, cada mes, i molts acaben amb la víctima assassinada i el delinqüent fugit. Els ciutadans n’estan tips”. Quants són “molts assalts”? Quina importància té la dada sentimental que l’home tingués 70 anys? Quants són aquests “molts” casos d’assassinat? Un elevat percentatge de les “dotzenes” de casos setmanals de robatori amb violència? Quins ciutadans n’estan tips?
Els campions de la “incorrecció política” dibuixen un panorama paranoide amb un punt al·lucinogen en el qual ells serien uns “outsiders” enmig de la infiltració massiva de comunistes i pedagogs de Rosa Sensat als mitjans de comunicació. Aixequen testimoni de la veritat trepitjada, “que tothom pensa però ningú no diu”, en un acte d’heroica valentia. “Conec un home de l’Alt Empordà, caçaire, que –tip que els hagin robat una vegada i una altra, i els hagin pres tot i més– cada vespre treu el fusell de l’armari i el deixa a terra, al costat del llit on dorm amb la dona. Per si de cas. ¿Quants n’hi ha com ell, a tot el país, ara mateix?”
Monzó podria haver parlat d’algun cas d’agressió o, per què no?, assassinat perpetrat per un mosso d’esquadra. De tortures a les comissaries, batusses a les manifestacions o intimidacions humiliants. Podria haver carregat el llenguatge dient que són “molts” els assassinats i les tortures, recordat el cas d’aquell senyor de setanta anys atonyinat brutalment en alguna manifestació i de les “dotzenes” de bornis víctimes de les piloteres.
I d’aquella noia que coneix, al Baix Llobregat, que és caixera al Cónsum (dit així, amb accent). Farta d’intimidacions, s’ha llençat al mercat negre i ha obtingut una pistola amb la il·lusió entre cella i cella de trobar un dia l’ocasió i volar-li el cap a un Mosso d’Esquadra: “Quants n’hi ha com ella, a tot el país, ara mateix?”. Això sí que seria políticament incorrecte. I valent. Què dic valent? Temerari! Per això no ho escriu. Treballa per a un comte.