Elogi del maximalisme friqui

No és casual, encara que sigui sorprenent. Hi ha una línia argumental en comú entre l’editorial d’aquest Accent que tens a les mans i l’article que en Jordi Barbeta va publicar el 29 de novembre a La Vanguardia amb el títol “L’imperi no és la llei”. Segons Barbeta la famosa editorial conjunta dels diaris catalans no pretén “saltar-se l’imperi de la llei”, sinó defensar “les dues lleis supremes, com són la Constitució i l’Estatut”.

Això és tant rigorosament cert com que “les advertencies sorgeixen dels sectors més moderats o conservadors de la societat catalana que, com sempre, prefereixen evitar mals majors”. La resposta sobre quins són aquests mals la donà l’Avui, recentment adquirit per l’editorial d’El Punt. Mentre posem un ciri a la Moreneta tot esperant un cop de lucidesa dels mous amos que ens estalvii l’horrenda visió del rostre de Salvador Sostres i d’altres subproductes del neoliberalisme i el sionisme, podem gaudir de la prosa florida d’en David González, que el mateix dia aclaria el misteri: el perill està en que la reivindicació catalanista quedi en mans del “maximalisme friqui”. I no ens enganyem: el maximalisme friqui som nosaltres. Que l’editorial de l’Avui confiï en “les bases per a una resposta unitària de les institucions i la societat catalans a una sentència adversa” és un exercici de fe meritori, però té poca credibilitat enmig de tanta apel·lació a la prudència: “amb serenitat, però amb exigència” (Avui, 29-XI-09), “la resposta no pot passar pel radicalisme estèril” (Duran i Lleida al mateix exemplar).

Es diria que la vida política catalana dels darrers anys es caracteritza per incontrolables explosions de violència desaforada que cal abandonar ara, en el moment de la lluita darrera. Queda clar que “els sectors moderats” que han de salvar el poble del “maximalisme friqui” no han resolt encara el dilema entre “sentir-nos estimats o aprendre a viure en el conflicte” (Albert Om, Avui, 28-XI). Els maximalistes friquis fa molts anys que vam optar pel conflicte i hem superat amb èxit les carències afectives que castiguen Duran i Lleida. Hem entès perfectament el dilema que expressa Duran i Lleida a l’entrevista esmentada: “la independència o seguir treballant defensant els interessos del país des d’un govern que faci valer el seu pes a la política espanyola”. I hem decidit que entre un objectiu difícil i un d’impossible cal optar pel primer.