“Jo faig el pollastre amb naps” (Antoni Puigverd, “Elogi del pollastre”, La Vanguardia, 2 de gener).
La seva àvia, en canvi, feia estofats de pollastre amb caluixos de bleda, que avui tothom llença. “La gent del seu temps havia passat moltes privacions. S’escalfaven amb brasers i treballaven de sol a sol per guanys de misèria”. “La gent del seu temps” inclou Francesc Cambó o Joan March, però és àmpliament sabut que Cambó i March vivien en la més ostentosa de les abundàncies mentre, efectivament, un munt de gent treballava de sol a sol per guanys de misèria. És a dir que “la gent del seu temps”, com a categoria analítica, és completament inútil i el que veritablement interessa és saber qui guanyava sous de misèria i qui no i per què. Però això és una perspectiva que no interessa Puigverd ni als ideòlegs del règim.
L’altre dia, vaig sentir una informació narrada per la locutora en un to gairebé fúnebre. Es veu que, en les compres de menjar nadalenc, els catalans hem tornat al pollastre. La informació es presentava com un exemple de la profunditat de la crisi”. Finalment el problema de la crisi no és que milers de persones s’hagin quedat sense habitatge, ni lloc de treball ni subsidi de cap tipus. El problema és que acostumats al “dolce far niente”, les ostres amb cava i l’esquí als Alps, no som capaços de conformar-nos amb un pollastre per Nadal. I això afecta a “tots”, per què “tots” hem menjat el mateix durant aquests anys -foie, llagostins, ostres, pernil de “pata negra”- i “tots” ens hem passat al pollastre enguany.
Els darrers anys es veu que el sarau i la disbauxa han estat d’unes dimensions que, simplement, no es podien mantenir. I a diferència de la generació de la postguerra, que va trobar la llum del pollastre al final d’un túnel de pa adulterat, “nosaltres fem el camí a la inversa, sortim d’un jardí ple de roses i entrem al camí de les espines”. Roses com la pèrdua de poder adquisitiu, la precarització del mercat de treball, els desnonaments i les deslocalitzacions. Però l’experiència d’Antoni Puigverd ha estat una altra i és molt difícil empatitzar amb el que no s’ha viscut.
Si malgrat tot no ens deixem enganyar i protestem, Puigverd ja ha trobat la resposta en la psicologia: “Sortim de la fase infantil (en que la vida té forma de conte i tota fantasia és exigible). I ens endinsem als boscos de la realitat amb l’ànim sorrut, com l’adolescent ressentit amb el món”. I així, mentre Felip Puig respongui els adolescents sorruts a cop de porra, el senyor Puigverd, que prefereix la poesia, els dedicarà un lleu somriure de condescendència o fins i tot un moderat rictus de desaprovació. Però de germà a germà, car “a la meva família extensa hi ha aturats i emigrats a Alemanya, jubilats i funcionaris, instal·lats, precaris i marginals. Hi ha de tot, com a totes les famílies”. Pot ser que aquesta família sigui un producte de la seva fantasia irrefrenable, o pot ser que sigui tant extensa que abasti el conjunt de la humanitat. Però el que Puigverd ignora voluntàriament és que als temps de la seva àvia ja hi havia qui no es conformava amb el pollastre, i hi havia qui treballava de sol a sol per satisfer els capricis del senyor. Que en els darrers anys alguns han viscut en un jardí de roses i altres no, i que justament aquests últims ara s’han d’arremangar per què els altres continuïn la festa. Que, en definitiva, ell i els seus amics menjaran per Nadal i tot l’any el que els doni la gana. No existeix cap “nosaltres” i el seu elogi del pollastre és, en realitat, un elogi del xoriço. De la colla de xoriços pels quals treballa.