***
Sèrie: Tornen els franquistes* ** No hi ha hagut en els darrers 20 anys una regressió tan gran en els drets i les llibertats individuals i col·lectius com la que els governs del CiU i el PP han estan proposant i aplicant el darrer any. Per altra banda, tampoc ens deixem enganyar, les tendències regressives legals en les llibertats individuals i col·lectives comencen amb major claredat en la reforma penal de 2003, ja fruit del principi d’implantació del populisme punitiu i sota el consens dels principals partits polítics. I encara ens hem de remuntar més ja que les tendències regressives en les llibertats en la pràctica començaren ja en 1996 en la era “García-Valdecasas”.
El dret de castigar expressa la ideologia, i en conseqüència les conviccions o falta de conviccions jurídiques d’una societat. El dret penal i el dret administratiu sancionador són l’expressió més concreta del control que vol exercir el poder polític, i sobretot són una eina de dominació de classe. Aquest control és un mecanisme de defensa o de blindatge del sistema: el sistema es protegeix de tot allò que el pugui pertorbar.
En aquestes últimes setmanes, diferents instàncies han coincidit en que l’onada repressiva que s’està implantant, i que es pretén ampliar i legalitzar, recorda al sistema jurídic que va construir el franquisme. Aquesta afirmació no és pas agosarada ja que amb detall veurem que totes les mesures que s’estan aplicant i les que es proposen tenen les seves equivalents franquistes.
La política criminal
La política criminal del franquisme era ben clara, tot el sistema jurídic es va construir per aconseguir “l’extermini físic i moral del rival polític”, tots els comportaments contraris al Movimiento Nacional serien considerats contraris al sistema. Aquesta política es va caracteritzar per una major severitat en el sistema de sancions penals. També per la utilització de la legislació penal per a la imposició d’un determinat ordre ètic (la moral catòlica) i la restauració dels valors de la societat tradicional sota els principis de propietat, família, jerarquia i ordre.
La política criminal d’aquesta neorepressió s’està configurant de la mateixa manera, per a aconseguir el control, la neutralització i l’eliminació dels “enemics socials” del sistema. Tots els comportaments contraris a preservar l’ordre social neoliberal són considerats contraris al sistema. De la mateixa manera, s’està usant la legislació penal i l’administrativa per imposar un ordre ètic, per preservar i per restaurar determinats valors: propietat (dins de la lògica del capitalisme), jerarquia i ordre (passivitat i submissió a les polítiques d’espoli de les classes populars).
L’entramat legal del franquisme i les noves mesures
No resulta fàcil aproximar-se a l’entramat legal de la repressió franquista, ens adonem que hi ha alguna cosa que se’ns escapa. Així a més de l’allau de normes, tribunals i jurisdiccions, la repressió s’ordia també fora del sistema legal.
Com ja hem assenyalat, les mesures repressives que s’estan implantant, que van des de les diferents ordenances de civisme fins les propostes de modificació del Codi penal, troben les seves equivalents franquistes. En alguns casos són calcades, en altres casos són l’embrió que previsiblement degenerarà en l’equivalent franquista. (vegeu quadre adjunt)
La idea de sacrifici: la faceta més subtil de la repressió
La repressió és un fenomen complex que no únicament s’exerceix per l’aplicació de les normes habilitants o de les pràctiques policials i judicials; també suposa una juxtaposició de processos en la mateixa persona.
El règim va aconseguir que producte de la por, la fam, les malalties, l’escassetat, etcètera, les persones fossin adoctrinades en la idea d’assumir la seva “sort” com a requisit imprescindible per aconseguir un futur millor que, fins i tot, podria arribar en una altra vida o en la vida dels seus fills. Això contribuiria, entre altres coses, a justificar l’escassetat típica dels tres primers lustres de la dictadura i la condemna a l’extrema pobresa de les classes populars. Era en conseqüència una forma més de control de la població.
Així, les mesures que es proposen a nivell legal, juntament amb la pràctica policial i de govern s’acompanyen de missatges destinats a transmetre una sensació de por i la idea de sacrifici. És necessari que “tots” ens sacrifiquem davant d’aquesta crisi capitalista per aconseguir un futur millor. Entesos “tots” com “tots nosaltres”, les classes populars, a ells però no els calen sacrificis tenen tot el sistema per aconseguir un futur encara millor, tenen tot el sistema per deixar-ho tot lligat i ben lligat.
MESURES APLICADES/PROPOSTES ACTUALS MESURES APLICADES PEL RÈGIM FRANQUISTA
Ampliació dels supòsits de delictes contra l’ordre públic al Codi Penal. Regulats a la Llei de seguretat de l’Estat de 19 de març de 1941 i Codi Penal de 1944. Els delictes contra l’ordre públic, eren tan extensos com per preveure els danys en les propietats “per mòbils polítics” fos quin fos el resultat de l’acció. També era considerat delicte la simple possessió d’articles susceptibles de ser usats per a actes violents. Es van equiparar a la rebel·lió militar activitats com ara les vagues, manifestacions, conferències públiques i, en general, qualsevol aspecte que es considerés per les autoritats “subversió social”. Enduriment de les penes dels delictes contra l’ordre públic. La Llei de seguretat de l’Estat 1941 i el Codi Penal de 1944 establien penes que oscil·laven arbitràriament entre reclusió menor i la pena de mort, fixant tipus molt heterogenis i oberts que permetien una interpretació molt àmplia de les normes. Modificacions en la llei 9/1993 per restringir el dret de reunió. La Llei de 30 de juliol de 1959 considerava actes contraris a l’odre públic les manifestacions i les reunions polítiques. Pàgina web de col·laboració ciutadana per a la indentificació. Decret Franquista de 2 de setembre de 1941 sobre la regulació de presentació de denúncies. Establia l’obligació de delatar basada en mòbils de justícia i d’exaltació patriòtica. Modificacions en la legislació autonòmica en matèria de seguretat ciutadana. Regulació amb prohibicions i sancions de la mendicitat, prostitució, immigració i dissidència política, entre altres. Llei de perillositat social de 1970 que va derogar la “Ley Vagos y Maleantes” de 1933, establia com estats perillosos, entre altres, els captaires, homosexuals, prostitutes, ebris i toxicòmans. I també es considerava estat perillós “aquells que amb notori menyspreu de les normes de convivència social i bons costums o del respecte degut a persones i llocs es comportin de manera insolent, brutal o cínic, amb perjudici per a la comunitat o dany als animals, les plantes o les coses”. Proposta de detencions preventives anteriors a esdeveniments perillosos. La Llei de perillositat social de 1970 deixava obert a l’arbitri dels jutges la facultat de declarar l’estat perillós segons les disposicions d’aquesta llei i d’imposar les mesures de seguretat corresponents. Creació de la Unitat central d’Informació de l’Ordre Públic. Grup de mossos dedicats a investigar i informar sobre l’ordre públic. O.I.P.A. Oficina d’Investigació i Propaganda Anticomunista. Dedicació de Fiscals de manera exclusiva a investigar els desordres. Fiscals del Tribunal de Responsabilitats Polítiques, i/o fiscals del TERMC (Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme). Tribunal d’excepció de naturalesa penal.
*Isabel Vallet és jurista, militant d’Endavant-OSAN i de la CUP de Barcelona
