El passat mes de març la pregunta formulada per un diputat d’Esquerra Unida al Congrés dels Diputats Espanyol, va destapar l’escàndol. La pregunta era, quants diners devien a hisenda els equips de futbol. El govern espanyol, a través del Consell Superior d’Esports (CSD) va fer públiques les xifres poc de temps després. El deute dels clubs de futbol professional amb hisenda ascendien a 752 milions d’euros. D’aquest deute, 150 milions d’euros s’han generat els darrers quatre anys. Al mateix temps també s’ha fet públic que els clubs professionals deuen en conjunt als seus creditors i proveïdors més de 3500 milions d’euros.
Ràpidament, en conèixer-se les xifres, s’han aixecant nombroses veus denunciant el tracte de favor cap a aquestes entitats esportives, un tracte que es deu a la capacitat que aquestes tenen per mobilitzar sentiments, cosa que fa als polítics tractar-les amb guants de seda.
El favoritisme en qüestió consistiria en concedir aplaçaments de deute i plans de sanejament que no es concedirien a cap altra empresa o entitat en les mateixes condicions, ja que es fan en previsió d’uns futurs ingressos ni molt menys segurs, pel fet que es basen en resultats esportius: classificació per a una competició europea, salvació, ascens…
El CSD vist l’escàndol, ràpidament ha presentat un projecte per crear un pla que elimine els deutes dels clubs amb l’erari públic l’any 2020. Aquest pla encara no ha concretat mesures, tot i que apunta algunes línies de treball. Una d’elles podria ser l’embargament dels ingressos, o una part d’aquests, que els clubs obtenen pels drets televisius, així com també pels obtinguts a partir del percentatge que els correspon en concepte d’apostes esportives (travesses).
Per a poder dur a terme aquest pla resulta imprescindible, la col·laboració de la Lliga de Futbol Professional (LFP), encarregada de gestionar la competició, així com el repartiment dels ingressos nomenats anteriorment. El paper de la LFP els darrers anys pel que fa a la creació d’aquesta bola de neu financera que representa el deute dels clubs amb hisenda, ha segut fosc. Aquesta entitat és l’encarregada de gestionar els traspassos i per tant de comunicar les retencions fiscals corresponents. Però segons sembla ha permès en aquestes operacions mecanismes financers per a l’evasió fiscal com és l’ús de testaferros, societats interposades, etc.
Així doncs, qualsevol mesura per reduir el deute fiscal dels clubs hauria d’anar acompanyada d’una fiscalització de les competències d’una associació que ha segut còmplice del procés. Una complicitat que s’entén si tenim en compte que la LFP no és més que la representació delegada de tots els clubs professionals de futbol i, per tant, una part interessada en el presumpte frau fiscal.
L’altra línia de treball que s’apunta des del CSD és un canvi en la llei de Concurs de Creditors, a la qual estan acollits 22 clubs de futbol i que els permet renegociar el seu deute sense que això tinga repercussions esportives, esquivant així la normativa que obligava al descens de categoria per impagaments als futbolistes. El canvi consistiria en que els clubs que s’acolliren a aquesta llei serien sancionats igualment amb el descens administratiu, per tal d’evitar picaresques ocorregudes en els darrers temps, basades en acollir-se voluntàriament a la llei per evitar pagar integrament els deutes.
Així i tot, des del CSD es voldrien evitar problemes deixant clar que en cas de modificar-se la llei, aquesta modificació no seria retroactiva, Ja que, en cas contrari això obligaria a descendir a 22 equips, alguns d’ells de primera divisió (Rayo, Racing, Zaragoza i Betis).
Entre els clubs més endeutats trobaríem a d’Atlètic de Madrid, amb un deute amb Hisenda que arriba als 215 milions d’euros, per la seua banda el Deportivo de la Corunya arribaria quasi als 100 milions, mentre que el deute del FC Barcelona ascendiria als 48 milions, un deute que contrasta amb l’enorme cost de la seua plantilla (la més cara de la lliga espanyola), que arriba fins als 257 milions d’euros. A l’altre extrem trobem el Reial Madrid, els directius del qual treuen pit pel fet de no tindre cap deute amb hisenda, afirmació que caldria deixar en quarantena tenint en compte l’antològica opacitat, així com la complexitat financera, dels comptes del club madrileny.
Caldrà veure si la declaració d’intencions del CSD és real o es queda en simples paraules que venen obligades per la publicitació dels comptes del futbol espanyol i la reacció que en Europa han produït aquests.
