“Els conflictes generats pel treball domèstic ens han explotat a la cara”

Com comença el teu conflicte laboral amb Coccinelle?

Tamy: Tot comença quan la família per la qual treballava se’n va de Sant Adrià de Besòs i es muda a Corbera de Llobregat. Això feia impossible que jo em pogués desplaçar fins al lloc de treball, perquè no tinc vehicle privat i no hi havia cap combinació de transport públic que em permetés arribar a les 8 del matí al lloc de treball.

Laura Rodríguez: El problema es basa en el fet que el seu contracte continuava reflectint que el seu lloc de treball era a Sant Adrià, tot i que la família ja no hi vivia.

T: Exacte. Jo vaig parlar amb l’empresa, però no van fer res per solucionar-ho

Davant d’aquest problema, tu et poses en contacte amb la COS, que comença a exercir de mitjancer amb l’empresa. Quina resposta obteniu?

T: Quan la COS va començar a intervenir en el conflicte, en el primer moment es van mostrar predisposats a dialogar. Però l’agència va parlar amb la família, i aquesta va canviar el seu tracte cap a mi. Des d’aquell moment, la mare de la nena no em deixava amb ella sinó que em deia que fes altres tasques de la llar. Des del moment que em vaig afiliar al sindicat, el tracte va canviar.

Des del moment que em vaig afiliar al sindicat, el tracte va canviar.

Així doncs, l’afiliació a la COS comporta, per una banda, que escoltin la teva demanda i, per altra, que la relació amb la família canviés.

T: Sí. Les coses cada cop anaven pitjor. La família em deia que com a treballadora la meva obligació era anar a Corbera, encara que el contracte no ho reflectís.

Quin va ser el següent pas?

T: Bé, en principi s’havien compromès a fer el canvi de contracte, però el sindicat va comprovar que no era així. Havien canviat l’horari, però no el canvi de domicili.

L:En aquest sentit, en aquest cas, a més a més del frau contractual que hi ha, trobem deixadesa. Coccinelle vol ser una empresa de col·locació sense saber exactament què implica això. Sense saber que han de tenir unes obligacions fiscals i de gestió pròpies de les empreses de col·locació, per exemple.

Quina explicació pot justificar això?

L: Una explicació política. El que feia la Tamy no es considera treball productiu. És un treball que fan les dones, que tota la vida l’han fet per amor… Ara, – pensen- a sobre que tenen una feina, que no es queixin. De tota manera, no només crec que hi hagués una intenció d’explotació laboral, sinó el que hi hà és un problema estructural. Estem parlant que la problemàtica laboral s’inicia arran d’un canvi de domicili només. La qüestió és que Coccinelle, quan va veure que la COS posava en qüestió repetidament els passos que l’empresa feia, va tenir por que fiscalitzéssim tot el que duien a terme i van voler anar amb compte.

El treball domèstic no es considera treball productiu.

Fins que el 21 d’octubre van comunicar l’acomiadament.

T: En un moment en què se suposava que tot s’havia arreglat, el pare de la família em va dir que m’acomiadaven, argumentant problemes econòmics i assegurant que seguia els passos que li havia dit l’agència. Però Coccinelle no es va dirigir en cap moment a mi per dir que m’acomiadaven. Jo l’endemà vaig tornar i la mare em va dir que ja me’n podia anar. Vaig trucar a l’agència i em van dir que l’acomiadament era imminent. Coccinelle anava marcant els passos, i a més em van dir que el meu error havia estat afiliar-me al sindicat.

Per què?

T: Em van dir que des que m’havia afiliat tant ells com la família havien perdut la seva confiança en mi. D’altra banda, van rectificar les causes de l’acomiadament i em van dir que era per causes disciplinàries.

Així doncs, creieu que l’empresa va pressionar la família perquè no volia treballadores afiliades a un sindicat?

T: L’agència ha estat darrere de tot el que ha passat.

L: Tampoc hem d’eximir la família de responsabilitat, però la responsable principal és l’empresa. Per començar, el seu NIF no correspon a la regulació que pertoca.

Tot i així, tu des del primer moment vas tenir clar que la millor opció per solucionar el conflicte era recórrer a un sindicat?

T: Sí, perquè desconeixia molts dels meus drets. Desconeixia que les treballadores en règim de treball domèstic no tenen atur ni dies d’assumptes personals, per exemple. En realitat era una esclava de la família, perquè estava a la seva total disposició.

Aquest cas pot ser considerat quelcom puntual o és una situació que pot ser sistemàtica tenint en compte la legislació del treball domèstic a l’estat espanyol?

L: Situacions com aquesta es produeixen cada dia, i hi ha molt poques persones que treballin en l’àmbit domèstic que tinguin la seva situació totalment en regla. Ens trobem amb dos problemes. EN primer lloc, el conflicte de classes va un pas més enllà.

Situacions com aquesta es produeixen cada dia, i hi ha molt poques persones que treballin en l’àmbit domèstic que tinguin la seva situació totalment en regla.

Quin?

L: Doncs que moltes persones que no són empresàries ni capitalistes es troben amb un impàs. No tots els ocupadors han de tenir un alt poder adquisitiu, com en el cas dels de la Tamy. Pots ser un mileurista que té el pare o la mare malalts a casa i no els pots cuidar. Aquí s’ajunten molts temes. Per començar no es considera aquestes dones com a dones treballadores. I aquí és on comença el conflicte capital-vida. Estem treballant fora de casa, produint uns diners amb un preu hora més elevat, contractant una persona amb un preu hora més baix perquè em substitueixi a mi. A banda, la majoria d’aquestes persones són dones i migrants. Per tant, el seu preu per hora és més baix que el nostre, com a persones nascudes aquí.

Empreses com Coccinelle busquen intencionadament persones amb aquest perfil?

L: És probable. Però també hi ha el problema del petit racista o capitalista que tenim tots dins. Moltes persones nascudes aquí no es plantegen fer aquestes feines, perquè són unes tasques estigmatitzades.

I quina responsabilitat tenen les famílies?

L: En aquest cas, es tracta d’una família burgesa que ha fet ús del seu poder a la societat per tenir persones assalariades a casa seva. Però la família és una proveïdora més, i per tant la responsabilitat és de Coccinelle. El contracte de la Tamy era amb la família, però en realitat qui la va contractar és l’agència.

Suposo que tot plegat fa difícil que les treballadores de la llar participin en algun tipus de sindicalisme.

L: Sí. El que fan aquestes empreses és aïllar les treballadores.

T: Per exemple, jo no coneixia les meves companyes. De fet, ni he trepitjat la seu de l’agència. La primera reunió amb ells, quan em van contractar, va ser en un bar.

Amanda Ortega: El problema principal és que se segueix sense considerar la feina domèstica com una feina. Moltes treballadores acaben sent l’últim esglaó de la classe obrera, vivint en una situació de por contínua.

Moltes treballadores acaben sent l’últim esglaó de la classe obrera, vivint en una situació de por contínua.

Recuperant el fil, quina estratègia esteu seguint des que van acomiadar la Tamy?

A: En primer lloc vam posar-nos en contacte amb l’empresa per demanar la recol·locació de la campanya i no obtenim resposta. Després vam fer una visita a l’empresa per demanar una reunió amb la Tamy i la seva recol·locació. En aquell moment van adquirir el compromís de posar-se en contacte amb la Tamy per convocar-la a una reunió.

T: Després vam rebre un correu en què deien que no hi hauria recol·locació. Argumentaven que la família havia entregat un informe negatiu sobre la meva conducta. Un informe que mai hem vist, per cert.

A: A més, quan vam fer la visita a l’empresa, van assegurar que la Tamy era una bona treballadora.

L: Més tard, l’empresa no va acudir a la conciliació convocada.

Per tant, passaven la responsabilitat a la família.

T: Sí, i demanaven que la COS deixés de difamar l’agència perquè no eren uns explotadors.

Quins fonaments legals teniu de part vostra per demanar la recol·locació de la Tamy?

L: En primer lloc, el reconeixement que la relació laboral de la Tamy no era amb la família, sinó amb Coccinelle. L’agència és una empresa i no es va limitar a seleccionar-la per la feina i desentendre-se’n. Si el problema no és que sigui una mala treballadora, com que són una empresa amb una cartera de clients, la poden recol·locar. Demanem la nul·litat de l’acomiadament per vulneració de drets fonamentals i la seva llibertat a sindicar-se. Per tant, demanem que se li paguin tots els salaris fins a la data del judici i que la recol·loquin.

T: De tota manera, jo això no ho faig per diners, sinó perquè penso que tinc dret a una feina digna.

Hi ha algun precedent judicial similar?

L: Sí, un jutjat de Barcelona va reconèixer la laboralitat d’una agència de col·locació que també estava en frau de llei. L’entramat jurídic, en la meva opinió personal, és de calaix. Si Coccinelle no té la seva situació en regla i ho podem demostrar, la resolució judicial hauria de ser favorable, però aquí és on entra la ideologia del jutge corresponent.

Com espereu que acabi el conflicte?

T: Tant de bo no haguéssim de passar pels tribunals i que l’empresa reconegui que era l’agència que em contractava. També m’agradaria que la família reconegués els seus errors. M’agradaria que altres persones que treballin per agències com aquesta s’informin dels seus drets i s’empoderin.

Analitzant la situació actual, et planteges tornar a treballar en una empresa d’aquest tipus?

T: No ho sé. Els teus drets depenen totalment de la voluntat de les famílies, has de fer hores extres si ells volen, que estiguis a una hora determinada al lloc de treball encara que et sigui impossible fer-ho… El poder polític hauria d’oferir solucions a la gent que està treballant en aquestes condicions.

En aquest sentit, els sindicats combatius també tenen un repte per afrontar

L: Les treballadores han de picar-nos la cresta a les persones d’esquerres, militants, llibertàries o comunistes. No hem pogut arribar mai al treball domèstic i els conflictes que genera ens han explotat a la cara com una dosi de realitat. Som conscients de la precarietat laboral, però en els nostres cercles hi ha poca gent que treballi en aquest sector.

A: Ara mateix estem donant prioritat a aquest tema, sobretot intentant teixir sinergies amb altres col·lectius. Hem d’intentar fer el màxim perquè aquest cas arribi a bon port i transmeti seguretat a altres persones, per tal que puguin organitzar-se i fer un pas endavant.