Els desafiaments geopolítics en el context de la Covid-19

En l’àmbit de la geopolítica, la crisi del Coronavirus se situa com un nou territori en la pugna imperialista entre els Estats Units i els seus monopolis empresarials, la Unió Europea, Rússia, Xina i la resta de potències emergents, i les diferents potències sub-regionals. El que s’esdevindrà, seguint la crisi econòmica de grans dimensions, segurament serà un aprofundiment d’una pugna geopolítica que fa dècades que es desenvolupa.

El «desafiament» de Rússia i la Xina.

El maig de 2016 el secretari de Defensa dels EUA, Ashton Carter, declarava que «en l’escenari mundial, els qui desafien als EUA són Rússia a Europa, amb la seva agressió i les seves conspiracions» així com «l’extensió de la influència xinesa a la regió del Pacífic». L’hegemonia militar dels EUA ja va quedar posada en qüestió per Rússia a partir de la guerra de Geòrgia (2008), però sobretot a partir de les guerres de Síria (2011) i d’Ucraïna (2014) quan ha condicionat de forma clara els plans dels nordamericans a l’exterior. Sense oblidar Veneçuela, on la flota de guerra russa va ser clau per dissuadir els EUA d’una agressió directa en el mateix continent americà. Per la seva banda, la Xina ha protagonitzat una guerra comercial amb els EUA. Ho exemplifiquen els continus conflictes d’aranzels, la voluntat d’excloure Huawei de les xarxes 5G als Estats Units i a Europa, i la resposta xinesa de deixar de subministrar les anomenades «terres rares» (minerals imprescindibles per l’elaboració de bateries de telefonia mòbil o vehicles elèctrics), de les quals en té gairebé el monopoli en el seu refinament.

El desafiament al dòlar

Un altre element, que sovint passa més inadvertit, és la guerra per la moneda. La preponderància del dòlar ha proporcionat als Estats Units enormes beneficis i un alt poder en la política financera global. Les línies obertes per la Reserva Federal dels Estats Units a altres bancs centrals després de la crisi financera de 2008, i que s’han repetit amb la crisi del coronavirus, n’han exclòs a la Xina. I a la vegada, Washington pot afrontar la crisi associada al COVID-19 amb l’emissió de més moneda per a injectar recursos a la seva economia. En paral·lel, el Banc Popular de la Xina ha exposat la seva intenció de posar en circulació la seva moneda virtual, anomenada e-RMB, per substituir el dòlar en les operacions internacionals. Hem de recordar que el plantejament d’utilitzar altres monedes pels intercanvis comercials ja fou un dels motius de la invasió a l’Iraq de 2003, quan el govern de Saddam Hussein va plantejar deixar d’utilitzar els petrodòlars i utilitzar l’euro per les transaccions petrolieres; o la de Líbia de 2011, quan el govern de Gadafi va plantejar la creació d’una moneda africana.

El desafiament de la divisió internacional del treball 

En l’àmbit de l’economia productiva, la crisi del Coronavirus ha tornat a posar en evidència les conseqüències de la dependència que genera pels pobles i els Estats haver-se endinsat en una divisió internacional del treball vinculada al poder dels monopolis internacionals. El conflicte de la Nissan a l’àrea metropolitana de Barcelona és paradigmàtic d’aquesta pugna entre els estats i la seva classe treballadora, que, de la mà d’uns sindicats mesells, s’han limitat a pidolar a les multinacionals que mantinguessin la producció o que traslladin la producció d’algun altre model que s’estigués fent a algun altre lloc. Enlloc de lluitar contra una multinacional que actua com una sangonera, es negocia amb ella en contra dels interessos dels i les treballadores de la Nissan d’altres latituds. I mentrestant, l’Organització Internacional del Treball alerta: «la forta disminució de les hores de treball a escala mundial a causa del virus significa que 1.600 milions de treballadors de l’economia informal, gairebé la meitat de la força laboral mundial, estan en perill immediat de perdre el seu sosteniment».

El desafiament de les organitzacions revolucionàries

Davant d’aquest panorama, les organitzacions que es presenten com a revolucionàries i internacionalistes, necessiten un discurs clar que es contraposi a les solucions de la dreta i la pseudoesquerra liberal. Si aquestes aposten per mantenir la competitivitat dels Estats sobre la base de les necessitats empresarials per assegurar-se un bon lloc en la confrontació imperialista, les treballadores necessitem reforçar el discurs i la pràctica de classe, lligant-les amb el discurs i la pràctica de l’exercici de la sobirania. I sobretot, necessitem teixir aliances internacionals per sobreviure sense esclafar el més dèbil enmig d’aquesta barbàrie anomenada capitalisme.

* Article publicat a l’Accent especial COVID-19, de setembre de 2020.