Hi ha hagut cert debat fraternal i semifraternal a les xarxes socials respecte al llibre sobre la Teoria de la Reproducció Social (TRS) que recentment he editat per a Pluto Press.
Tant les altres autores dels textos del llibre com jo mateixa esperem amb gran interès les respostes a aquest volum, ja que considerem que aquest debat és de gran importància.
Per a les qui, de manera perfectament comprensible, no disposen del temps (o de les ganes) per llegir respostes tan llargues, pròpies de revistes especialitzades, m’agradaria destacar algunes de les coses que es diuen sobre el que el llibre fa i deixa de fer:
**
Primera acusació: «Marx ja ho havia dit tot anteriorment, per què dieu que això és alguna cosa nova?»**
Les col·laboradores del volum mai han afirmat que la manera en què concebem la TRS sigui una innovació/invenció completament nova en la teoria marxista. Tot el contrari. La TRS, en la nostra versió, proclama reiteradament el seu compromís amb el prefix «re» pel que fa al marxisme, és a dir, aposta per recuperar, reviure i rejovenir aspectes crítics de la tradició marxista.
No es tracta d’un projecte per «agregar» coses al marxisme (el marxisme, afortunadament, no és una marmita a la qual hi puguem afegir coses noves), sinó un esforç per teoritzar i explorar els silencis de Marx i d’El capital.
Una idea marxista central que el volum pretén abordar és la manera en què es reprodueix la força de treball sota el capitalisme i la relació existent entre els processos i relacions socials que reprodueixen la força de treball, d’una banda, i els processos i relacions que produeixen mercaderies, de l’altra.
És clar que no es podria escriure un relat a l’estil d’Harry Braverman sobre els processos de «reproducció de la força de treball» tal com Braverman o Michael Burawoy han fet en relació amb els centres de treball, és a dir, sobre la producció de mercaderies. Els règims disciplinaris són molt diferents. És difícil sotmetre els múltiples aspectes vinculats amb la reproducció (de la força de treball) al rellotge d’un gerent. Què significa això? Per descomptat, no significa que el capital cedeixi tot el control sobre els processos de reproducció de la força de treball. Però, com és aquest control?, de quina manera modela la societat i als qui produeixen riquesa per al capital en el si d’aquesta?
Aquestes són les preguntes que abordem en el nostre volum.
Segona acusació: «La TRS afirma que el treball domèstic crea valor»
Nosaltres no diem tal cosa. I les feministes i activistes amb les quals hem treballat en aquest volum tampoc.
S’ha generat certa confusió respecte a la interpretació de Lise Vogel del concepte marxista del treball necessari. En l’edició de 1983 del seu llibre, Vogel, erròniament, inclou el treball domèstic com un component del treball necessari.
Susan Ferguson i David McNally (tots dos contribueixen al volum per mi editat) presenten una excel·lent introducció al llibre de Vogel, reimprès en 2014 per Haymarket Press, en la qual comenten i aclareixen aquest error. L’edició de Haymarket també inclou un assaig complementari de Vogel, on ella mateixa esmena el seu error.
Crec que això està permès i, de fet, un major reconeixement dels errors comesos probablement enriquiria el conjunt de la tradició revolucionària.
Tercera acusació: «Lise Vogel ridiculitza Engels»
Dins de poques setmanes publicaré un breu article en el qual em referiré tant al desenvolupament polític i intel·lectual de Vogel, com al seu suposat rebuig d’Engels. Això és el que dic en aquest article:
El fragment amb què Vogel va discrepar era un en el qual Engels escrigué sobre la vida humana assumint necessàriament un «doble caràcter: [tenim] d’una banda, la producció dels mitjans de subsistència, d’aliments, de roba i d’abric i de les eines necessàries per a aquesta producció, i, d’altra banda, la producció dels mateixos éssers humans, la propagació de l’espècie». Més endavant en aquest procés dual, Engels va puntualitzar que l’organització social d’una època o etapa particular de la història humana estava «determinada per tots dos tipus de producció: per l’etapa de desenvolupament de la mà d’obra, d’una banda, i de la família, de l’altra».
Vogel no està qüestionant el doble caràcter de la vida humana que Engels descriu en L’origen, o que Marx i Engels havien plantejat anteriorment en La ideologia alemanya. El que Vogel li retreu a Engels és que en L’origen no aclareix la relació entre la producció social i «la producció d’éssers humans». A falta d’un debat sobre la manera en què aquests dos processos es relacionen, sobre el pes relatiu de cadascun o sobre la possibilitat de determinar les conseqüències d’un sobre l’altre, sembla com si —escriu Vogel— «la producció d’éssers humans constituís un procés que no només té un caràcter autònom, sinó que també disposa d’un pes teòric igual al de la producció dels mitjans de subsistència» (Vogel 2013,33). El fet de concedir la mateixa importància a tots dos processos, com podria suggerir una lectura d’Engels, obre la porta, tal com Vogel adverteix correctament, a les teories del «sistema dual» que han infestat el moviment socialista feminista durant dècades. (Bhattacharya, propera publicació).
En la major part del seu treball, Vogel posa l’accent en la solidesa general de L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat d’Engels, però afirma que si certes coses s’haguessin formulat millor, Engels hauria estat millor protegit davant de les posteriors apropiacions errònies de la seva teoria.
Quarta acusació: «La TRS no és dialèctica»
Es tracta d’una crítica fonamental al nostre enfocament teòric, que ha de ser abordada amb rigor. Però una breu entrada en un bloc no és un lloc en el qual pugui abordar aquesta acusació de forma satisfactòria, per la qual cosa haureu de decidir per vosaltres mateixes. I espero que estigueu adequadament equipades amb els vostres textos de Marx i Bertell Ollman quan us disposeu a jutjar-nos.
Cinquena acusació: «Són un grapat catedràtiques amb marits feministes que comparteixen les tasques de la llar, de què es queixen?».
En altres paraules, no som «treballadores» industrials o del sector serveis que treballen dur sota el capitalisme (com van fer Karl Marx, Friedrich Engels, Vladímir Ilitx Uliànov i altres teòrics marxistes), per la qual cosa no tenim legitimitat per parlar del capitalisme o de futurs anticapitalistes.
Ens declarem culpables d’aquesta acusació. Si ben vàries de les nostres col·laboradores, lluny de ser «catedràtiques» amb aquest bonic accessori anomenat «marit», són estudiants de postgrau obertament marxistes que busquen treball en l’era Trump. No sembla una tasca gaire envejable, sobretot si tenim en compte la seva raça, el seu gènere i tot el que deuen en préstecs estudiantils.
Una última puntualització sobre el llibre
Si poguéssim resumir l’«ensenyament» del llibre, podríem tal vegada dir que ens presenta la manera en què la gran riquesa del marxisme com a teoria viva continua ajudant-nos a donar sentit al nostre món neoliberal i, per tant, a pensar en la forma de transformar-lo.
Vam decidir ajuntar-nos per preparar aquest llibre perquè portem temps treballant juntes no solament en seminaris, sinó també al carrer. Vam decidir ajuntar-nos per preparar aquest llibre perquè totes nosaltres, al marge de la manera en què el món se’ns presenta ara mateix, compartim una profunda esperança en el seu futur.
Així doncs, volem que utilitzeu el llibre i les idees en ell recollides no només a l’aula, sinó principalment als carrers.
En solidaritat,
**
Tithi Bhattacharya**
Text publicat el 28 de novembre de 2017. Traducció de Maria Colera Intxausti per a l’Accent
