Els límits de la Llei de consultes

Amb l’aprovació de la Llei de consultes quinze dies després de la darrera onada de referèndums sobre la independència, uns i altres han volgut confondre el personal i intentar emmarcar la seva actitud en un avenç cap a la independència o bé en un rebuig cap a aventures independentistes. El cert, però, és que vincular Llei de consultes amb possible referèndum independentista és com, per exemple, vincular nevada i MAT. Ni una ni l’altra tenen res a veure.   

La Llei de consultes és un instrument, limitat, d’aprofundiment democràtic. Però limitat-limitat. El que es regula és un mecanisme a través del qual la ciutadania pugui expressar opinions sobre temes prèviament autoritzats per l’estat, que no podran contravenir la Constitució ni les lleis orgàniques (com, per exemple, els estatuts d’autonomia). I el tema de la consulta serà exclusivament un tema que sigui de competència de la institució que convoqui el referèndum.

Precisament, les consultes es dividiran en dues tipologies, segons la institució que les convoqui, ja sigui la comunitat autònoma o les que es faran a nivell municipal.

Les que es facin a nivell autonòmic, es podran promoure a partir d’uns mecanismes de representativitat. Però la seva convocatòria haurà d’anar avalada per la majoria absoluta del Parlament de la Ciutadella, a banda de comptar amb l’autorització de l’Estat. I el resultat serà, en quasi tots els casos, consultiu, ja que l’aprovació final de les lleis que es puguin referendar continuarà subjecta als 135 vots parlamentaris.

En l’àmbit municipal, tres quarts del mateix. Bé, potser amb la diferència que aquestes consultes tindran més força vinculant per a l’ajuntament que no pas les que es facin a nivell autonòmic.

Aquesta Llei és un petitíssim passet en la direcció de la democratització, amb tots els peròs que es vulguin. I l’ha impulsat ERC. Fins aquí és de justícia reconèixer-ho. Però també hem de parlar clar i dir que això no té res a veure amb el dret a l’autodeterminació.
El referèndum per la independència és una altra cosa. En primer lloc, suposa ja d’entrada instaurar una nova sobirania: la de la nació catalana. En segon lloc, un referèndum d’aquestes característiques no pot dependre mai de l’autorització de l’estat, ja que parteix d’una sobirania sobre la qual l’estat no hi té cap autoritat. En tercer lloc, perquè aquesta sobirania s’haurà d’expressar en el marc d’unes institucions no subjectes a la legalitat espanyola, ja sigui perquè han estat creades al marge, ja sigui perquè s’han insubordinat.
Conscients d’aquestes incoherències, des d’ERC ja han començat a destil·lar un argumentari que permeti afirmar que aquesta Llei permetrà consultar sobre l’autodeterminació. El raonament és que més o menys es poden “colar” preguntes sobre l’autodeterminació que caminin pel límit de la legalitat espanyola.

Potser sí, però això requerirà l’aprovació de la majoria del parlament autonòmic, amb la qual cosa aquesta situació només es pot donar amb una majoria independentista en aquesta institució. I a més, cal comptar amb què l’estat autoritzi aquesta consulta, cosa tan poc probable que per a analitzar aquest escenari és imprescindible valorar la resposta d’un parlament amb majoria independentista a una negativa de l’estat.

És a dir, a la pràctica el procés del qual ens parla ERC passa per aconseguir una majoria independentista al parlament autonòmic, provocar una negativa de l’estat, que el parlament autonòmic tiri pel dret convocant igualment el referèndum. Exactament el mateix que podria fer un parlament sense aquesta llei si tingués una majoria independentista: aprovar la convocatòria d’un referèndum, provocar la negativa de l’estat, i tirar pel dret. Això sí, una majoria independentista disposada a jugar-se-la.

L’autodeterminació només es pot exercir al marge de la legalitat espanyola; qualsevol intent de buscar una escletxa per a introduir aquest dret en l’ordenament jurídic estatal és perdre el temps.