Sovint, com a moviment d’alliberament nacional, així com passa amb tots els moviments d’emancipació, pequem de centrar les nostres teories, anàlisis i propostes en el subjecte que volem alliberar, oblidant que les opressions es presenten sempre com a conflictes entre, almenys, dos bàndols. En el cas del Moviment Català d’Alliberament Nacional, sovint hem oblidat l’anàlisi dels nostres antagonistes nacionals. I si en el terreny sociològic tenim ben clar que aquests antagonistes són les burgesies espanyola i francesa, amb tots els seus agents, no tenim tan apamada la manera com s’elaboren i evolucionen el nostres enemics ideològics, els nacionalismes espanyol i francès. Ens centrarem, tot seguit, en els canvis que s’estan donant al si de l’espanyolisme i les seves enormes implicacions polítiques.
Començarem per caracteritzar les dues corrents principals de l’espanyolisme, de les quals es podrien fer, evidentment, una gran quantitat de subdivisions, per tot seguit apuntar com actualment tenen una dinàmica de convergència accelerada en pro de la defensa del règim polític present a l’estat espanyol.
El primer tipus d’espanyolisme és el liberal-progressista. Aquest nacionalisme espanyol enfonsa les seves arrels en la revolució liberal i té com a programa polític un procés de modernització democràtica-capitalista d’equiparació a les zones més desenvolupades d’Europa. Històricament ha estat capaç d’absorbir i sintetitzar moltes de les apostes de reforma social i, en aquest sentit, ha estat més un fre que un impulsor des d’una perspectiva revolucionària socialista. El seu projecte actual és indubtablement otanista i fervorosament pro UE i abasta posicions reformistes des dels socioliberals i els socialdemòcrates, fins a l’eurocomunisme. La seva retòrica ciutadanista, que de vegades pot disfressar-se de roig, és a dia d’avui el millor recurs de les classes dominants espanyoles per a la generació d’hegemonia. Això darrer explica com l’IBEX35, al marge de jugar a fer d’aprenent de mag en determinats moments per tensar la situació, aposta fermament pel PSOE com a partit alfa del règim, gestor de la burgesia i autèntic aparell d’estat.
El segon tipus d’espanyolisme és el nacional-catòlic. Aquest corrent, ja sigui en la seva versió conservadora, feixistoide o feixista, concep l’espanyolitat des del principi d’identitat estat-nació-tradició. Malgrat aquest darrer terme, no volem dir, en cap cas, que es tracti en bloc d’un espai d’herència carlina. Aquí s’hi barregen també elements del liberalisme doctrinari i les diferents famílies, moltes reciclades, del feixisme espanyol. El paper d’aquest bloc ha estat històricament doble, de fet no respon a un únic fil conductor, però actualment es troba compactat. La seva primera funció fou la de frenar l’avenç de la revolució liberal-burgesa i, quan aquesta ja es trobà prou ben assentada i es mostrava irrevocable, redirigí els seus esforços cap al manteniment de l’ordre establert, la contenció de les reformes socials i democràtiques i la repressió salvatge dels moviments revolucionaris. Al marge del seu ideari i història, la característica principal d’aquest espanyolisme és que té grans dificultats, pel seu caràcter uniformitzador i restrictiu, d’esdevenir plenament hegemònic. És per això que la seva aposta política no és assentar el domini de classe burgès i nacional espanyol per la via del consens o l’estat ètic sinó per la via de la repressió.
Ja és sabuda quina fou la funció de cadascun d’aquests corrents en l’opereta de «la Transició», jugant un estira-i-arronsa en què l’espanyolisme d’un i altre tipus tenien com a línia vermellíssima la sacrosanta unitat d’Espanya que, al marge del gestor de torn, és la clau de volta del domini de classe a l’estat espanyol.
Amb tot, cal que ens plantegem si la forma d’intervenció de l’espanyolisme s’adapta als temps polítics i busca passar a l’ofensiva en nous terrenys. Des d’aquest punt de vista, el neolerrouxisme de ciudadanos és un precedent important en el canvi d’estratègia de l’espanyolisme al Principat —tot i que autors com Xavier Romeu ja en parlaren als 70. I convé recalcar una primera cosa, la importància d’aquest partit sorgit sense base social, finançat pel gran capital i dinamitzat per barons del PSOE en contra del propi PSC; no rau en la seva utilitat conjuntural a mans del règim, quan va ser l’arma electoral contra l’independentisme el 21 de desembre del 2017, sinó en la seva funció de trencador dels consensos de la Transició. I per què haurien de promoure la classe dominant i els seus sectors dirigents la ruptura del consens sobre el qual s’assenta el règim? Doncs perquè davant l’increment de noves forces d’oposició consideraren que, atès que encara gaudien d’una força molt superior a la del contrari, era el moment de passar a l’ofensiva i debilitar-ne la rereguarda.
Un cop feta aquesta ofensiva pretenien desplaçar el centre polític principatí, que fins aleshores pivotava a l’entorn del catalanisme regionalista, cap a una posició més favorable a l’avenç sociològic d’un espanyolisme sense particularismes. Atacant posicions com la immersió lingüística a les escoles, que CiU tampoc havia protegit mai massa, volien tallar els fonaments d’una identitat col·lectiva alternativa a l’estatal i curtcircuitar l’acumulació de forces de propostes nacionals emancipadores. Ara alguns observadors, moderats de tota moderació, diuen que l’avenç de l’independentisme va «obligar» l’espanyolisme més dur a actuar en aquest sentit. Això no sembla massa plausible si ens fixem en la cronologia dels fets. A banda, fóra molt innocent creure que l’estat-nació espanyol no es rearmaria en algun moment passat l’impuls popular antifranquista que tan van saber parasitar els partits reformistes i el regionalisme nostrat. Fa ben bé dues dècades que a l’estat espanyol ja no li surt a compte l’indirect rule al Principat, ja no cal una CiU, poden matar en Pujol i deixar-hi actuar l’espanyolisme de manera autònoma, com ja ha fet històricament al País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses.
I quina ha estat la clau de la intervenció de ciudadanos? Combatre la famosa idea d’«un sol poble» que caracteritzava el discurs nacional de l’esquerra durant el tardofranquisme i postfranquisme. El que fa aquesta nova forma d’espanyolisme, perversament sota una retòrica ciutadanista, és trencar la nació catalana —sempre en referència al Principat— com a subjecte polític recalcant les diferents identitats i lleialtats ètniques de la població. I volem remarcar la qüestió de la lleialtat, ja que la principal trampa argumental d’aquest discurs és identificar l’adscripció a l’ètnia castellana amb l’adhesió a l’estat-nació espanyol en la seva dimensió estatal més que no en la nacional. Així, el castellà, sempre anomenat espanyol, és un ciutadà, mentre que qui té una identitat catalana és un nacionalista, un ciutadà disfuncional que distorsiona la vida cívica de la comunitat.
Aquest exercici de nacionalisme banal s’imbrica amb una no gens banal agressivitat contra l’altre grup ètnic en què s’inverteixen els rols fins a presentar l’ocupat-assimilat com a botxí-privilegiat i l’ocupant-assimilador com a víctima-oprimit. En aquest sentit, els mecanismes de govern indirecte dels quals ha participat el tàndem CiU-PSC durant dècades han ofert molta carnassa al neolerrouxisme, ja que han creat l’aparença d’un poder local controlat per catalans en perjudici d’una suposada massa no catalana —des de la seva concepció etno-lingüística— que no hauria vist prioritzades les seves necessitats. Aquest punt de vista anunciat per ciudadanos va ser explotat al màxim per l’aparell d’estat quan va decidir desbancar CiU del bloc del règim del 78 destapant selectivament la corrupció d’aquest soci menor.
Si anem a temps més recents, tots recordem la frase que digué José María Aznar el 2017 en ple auge independentista: «antes se romperá Catalunya que España». Poc després el mateix pesonatge afirmà: «Dije que antes se fracturaría Catalunya que se rompería España y ya se ha conseguido». Al cap de poc es celebrava el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre i al cap de dos dies es convocava una vaga general amb mobilitzacions massives contra l’estat. En aquell moment, molts independentistes ingenus es rigueren dels esgarips de l’expresident espanyol com a poc realistes. Però no eren conscients que el pope de la FAES estava parlant d’una estratègia de llarga durada que havia començat anys abans —l’estat i la patronal creen ciudadanos el 2006 mentre que les primeres manifestacions massives de l‘independentisme són el 2010— i que es notaria amb més força un cop passada la fase repressiva dura a l’entorn de l’aplicació de l’article «dissuasiu» del 155. Allò que alguns periodistes han anomenat la ulsterització de Catalunya no és una reacció al què coneixem com «El Procés», és una aposta a llarg termini de l’espanyolisme per assegurar el domini del Principat a mesura que es perdi l’efecte sedant dels pactes de la transició.
Però com es pot haver trencat el consens només amb la influència d’un espanyolisme de dreta que té una base social tan escarransida i escardalenca a Catalunya? La resposta és senzilla, entre els millors aprenents de la FAES s’hi troba un bon nombre de quadres de l’espanyolisme d’esquerra que sí que tenen punts de suport sòlids a casa nostra. Així, mentre al conjunt dels Països Catalans l’esquerra espanyolista juga majoritàriament la carta del regionalisme —amb objectius electorals i tàctics—, al Principat s’ha escindit del bloc catalanista i actua des de posicions cada cop més marcadament espanyolistes i amb un creixent deix ètnic. Els antics quadres d’ICV, que ara formen l’esquelet dels comuns són els màxims exponents polítics d’aquest fenomen, però també han sabut crear tot un entorn activista i pseudointel·lectual que en projecta el discurs cap a sectors de la població que fins ara vivien considerant la qüestió nacional com a secundària —nacionalistes espanyols banals o fins i tot regionalistes catalans també banals.
El súmmum d’aquest entorn ha estat l’elaboració d’idees com el «xarneguisme», una identitat de laboratori i anacrònica que ens regala la pseudointel·lectual Brigitte Vasallo a partir de la confusió permanent de percepcions individuals molt esbiaixades —ella en diu pensament situat— amb els coneixements que les anàlisis històrica i sociològica realment ens aporten. No volem entrar en el terreny de la memòria del patiment familiar i com configura les nostres identitats individuals; però pretendre donar validesa a una història de patiment, la de la immigració castellana dels anys 60-70, i negar-ne d’altres, com la magrebina dels 90 o un èxode rural que és molt més antic i encara dura, és trampós. I és trampós no només perquè exclou el patiment de molta altra gent, és trampós perquè hi barreja miners i llauradors amb guàrdies civils i funcionaris de l’estat franquista. I encara més, és trampós perquè, tres generacions després, quina és la diferència socioeconòmica entre el net d’un andalús, el besnét d’un aragonès, i el fill d’un pagès de la Segarra que busquen feina a Sabadell?
El problema del discurs de la Vasallo és que es basa en una hiperexcitació de les emocions que tenim a l’entorn de la identitat familiar —cosa que, curiosament, sempre identifica negativament en les nacions petites—, però no ens brinda un discurs nacional basat en fets ni amb un projecte de futur aplicable. És més, el seu objectiu amagat és presentar-se com a víctima per poder identificar els catalans —sota la seva caricaturització ètnica i l’antic tòpic del «fenicio»— com a privilegiats. És per això que tendeix a fer una identificació permanent entre catalanitat i aburgesament, cosa que podria fer pensar que a l’arrel del seu discurs nacional hi ha una concepció classista. Però res més lluny del que fa perquè, en primer lloc, obvia la forta castellanització de l’alta burgesia als Països Catalans; en segon, obvia l’heterogeneïtat de classe de la població arribada de zones castellanes —el «xarneguisme» és interclassista—; i, en tercer lloc, obvia que la línia política predominant entre els nouvinguts castellans al moviment obrer dels 70-80 respecte la qüestió nacional va ser d’unitat política de classe amb el proletariat autòcton i no de divisió ètnica.
El que fan aquesta mena de posicions és remarcar l‘element identitari ètnic per damunt de la nació política fonamentada en els trets culturals de l’ètnia autòctona, que era el consens històric de les organitzacions de classe per evitar que les rancúnies nacionals debilitessin la unitat dels treballadors. En darrer terme, allò que amaguen tots aquests nous discursos identitaris són objectius tàctics de tipus electoral i de creació de xarxa de clientela, però s’insereixen perfectament al si de l’estratègia a llarg termini de l’espanyolisme amb consciència estatal. En el fons, l’esperit de l’eurocomunisme, crossa necessària de la socialdemocràcia, ressorgeix sempre amb la supeditació del reformisme espanyolista de torn als partits alfa del règim —ICV-comuns respecte el PSOE.
Als Quaderns de la presó Gramsci hi digué:
«un element social homogeni és estat, representa l’estat, en tant que s’adhereix al seu programa, altrament es confon l’estat amb la burocràcia estatal (…) tot ciutadà és un funcionari (…) i més funcionari com més s’adhereix al programa estatal i l’elabora intel·ligentment»
Aquest és el paper dels activistes i intel·lectuals de l’esquerra reformista, i és perfectament aplicable a la supeditació de l’espanyolisme «crític» a l’espanyolisme «del règim». El camp de batalla principal d’aquest sector ha estat l’àrea metropolitana de Barcelona, on ha mobilitzat tants suports com ha pogut i ha anat més enllà del tradicional tàndem electoral PSC-ICV tant per l’esquerra, emprant com a eina de penetració social l’activisme més reformista, com per la dreta, aliant-se amb el racisme d’importació d’en Manuel Valls. La priorització absoluta del manteniment dels espais de poder institucional ha dut l’espanyolisme progressista a pactar amb la dreta més rància —ciudadanos i els regionalistes rebotats d’Unió— i a posar-se sota l’empara de la gran burgesia barcelonina. És per això que tot i que aquests reformistes fomenten relat segons el qual la qüestió nacional —sempre en referència a la catalana— i la social —mai explícitament de classe— són excloents, en realitat ells no dubten a subordinar la qüestió de classe als seus plantejaments espanyolistes.
La manca de contingut de classe no ens hauria de sorprendre d’un sector polític que fomenta ideals tant classistes —burgesos— com el cosmopolitisme urbà, del qual és campiona l’Ada Colau. Ideals que parlen d’una xarxa de ciutats interconnectades que han de ser els nous pols econòmics, polítics i culturals del món —aquí hi obvien dir món desenvolupat. Aquesta concepció, a banda de marginar els països dependents i subordinar el hinterland productiu a les grans ciutats com espais elitistes de decisió política, s’imbrica amb una divisió mental en què els trets etnolingüístics castellans són urbans-globals i els catalans són rurals-locals. Algú, molt encertadament, va anomenar aquesta actitud cosmopaletisme. I és que els cosmopolites nostrats, partint d’un projecte polític-social de profund menyspreu al proletariat i subproletariat urbans, no han dubtat ni un segon de tocar des d’una vessant emotiva l’aspecte ètnic quan els ha calgut mobilitzar determinades bosses de votants.
Val a dir, però, que l’evolució de l’espanyolisme d’esquerra de posicions regionalistes catalanes vers un discurs més unitarista espanyol amb deixos ètnics i lingüístics, no hagués pogut ser tant ràpid ni poc accidentat sense la inestimable col·laboració del regionalisme conservador d’obediència política catalana. Les antigues CiU i ICV, i amb elles tots els seus descendents i derivats, són complements perfectes l’un de l’altre. L’una reivindica la unitat nacional excloent-ne el conflicte de classe, l’altra proclama que el nacionalisme «excessiu» de la nació petita és un fre per a l’avenç social. Ambdós pretenen, de fons, una reforma del règim que els permeti participar en la direcció estatal amb un paper major que l’actual; i ambdós obvien i rebutgen fer una anàlisi realista de l’estructura social i política, que els conduiria a la conclusió terrible que només un procés d’alliberament nacional de classe pot superar els antagonismes més profunds de l’estat espanyol. En tot cas, fixant-nos en allò que ens ocupa ara, l’espanyolisme, els seus sectors més esquerrans han seguit sense vergonyes l’estela de ciudadanos en veure en l’afonament de CiU i el neolerrouxisme les mines del rei Salomó.
En definitiva, ens trobem davant un viratge etnicista de part del bloc PSOE-Podemos, representant de l’espanyolisme liberal-progressista, que avança a rebuf de les tesis pròpies de l’espanyolisme catòlic-conservador, feixistoide i feixista, segons les quals cal transformar un conflicte que s’havia plantejat en termes nacionals en un conflicte ètnic que pivoti sobretot a l’entorn de la qüestió lingüística. Al final les teories de «resignificació de la bandera [espanyola]» que l’Errejón va importar acríticament de l’Amèrica Llatina —volent-les aplicar a un estat imperialista amb nacions oprimides on el nacionalisme té un bagatge feixista recent— no han servit per crear un «patriotisme progressista», sinó que només han servit per blindar de nou el règim amb una ala esquerra obedient al servei del sistema. És més, l’increment de la retòrica patriòtica i l’agitació de la bandera —cada cop més la monàrquica— de part del PSOE-Podemos no ha fet més que encabritar l’espanyolisme de dreta i el seu sector feixista, en una competència per qui representa millor la «pàtria».
I com ens està afectant tot aquest moviment dins el camp espanyolista als Països Catalans? Doncs amb el trencament de determinats consensos que s’havien donat al si de l’esquerra, tant reformista com revolucionària, respecte el fet nacional. I on més s’està notant el trencament d’aquests consensos és al Principat, perquè en aquest territori la dreta regionalista també havia estat partícip d’aquests consensos, elevant-los fugaçment a hegemònics i institucionalitzant-los durant els seus anys de govern indirecte.
A més, tot i que ja hem explicat que el viratge etnicista de l’espanyolisme és anterior al boom de l’independentisme de masses, és innegable que el processisme, és a dir, l’independentisme governamental i interclassista, ha arribat a un cul de sac i això té un impacte nociu sobre la seva base social. Uns efectes negatius que es fan evidents en termes de desorientació estratègica, reculada programàtica, suavització de les formes de lluita i desmoralització de la base. La derrota del processisme —no de l’independentisme combatiu, que es mou en altres paràmetres— ha facilitat, d’una banda, la contraofensiva espanyolista, i de l’altra, l’estroncament de l’entrada de nova base social. En el primer aspecte, és especialment alarmant el boicot actiu-passiu de bona part de la població d’identitat preferentment o exclusiva espanyola a qüestions antigament de consens com la normalització lingüística. En el segon aspecte, és especialment preocupant l’aparent canvi sobtat d’actitud del jovent respecte la qüestió nacional, passant de ser el nucli dur de l’independentisme combatiu a un sector que rebutja, ja no un projecte polític nacional, sinó molts aspectes de la identitat catalana, com la llengua, en pro de paràmetres culturals més adequats al context imperialista.
Per no caure en discursos tremendistes, però, cal tenir en compte quines són els vies i maneres de politització de la gent jove, que sovint fa canvis importants de posicionament en començar a socialitzar-se com a adulta i ser reconeguda com a tal. És a dir, un plantejament polític intel·ligent pot generar una adhesió molt més ràpida a posicions radicals, com l’independentisme o el socialisme, entre els joves que entre població més envellida. Vegin-se com exemple les protestes de la tardor del 2019. Tot i així, cal tenir en compte que entre determinats sectors la tan caricaturitzada «rebel·lia juvenil» està sent canalitzada no en clau revolucionària sinó contra «la dictadura de lo políticamente correcto», és a dir, una part del jovent s’està feixistitzant. Això no és un fenomen nou però sí que és un canvi de tendència respecte els anys darrers i, tristament, la identitat ètnica i usos lingüístics té molt a veure amb cap on tomba políticament la gent més jove.
Arribats aquest punt cal que ens plantegem si lluites com la defensa de la llengua són lluites estrictament culturalistes o tenen implicacions polítiques fondes. El MCAN en general i l’Independentisme Revolucionari en concret només assoliran la força suficient convertint el projecte nacional en una proposta de classe al servei de la majoria que sigui capaç d’oposar-se als projectes nacionals-estatals de les burgesies espanyola i francesa. Això implica, entre d’altres, la difusió d’un programa propi al servei de les classes populars, i haurà de ser acompanyat, a més, d’un enorme treball polític de conscienciació, organització, i generació de noves formes de lluita. Però en la mesura que gran part de la nostra tasca política opera en el marc de la consciència i que, per tant, necessita no només continguts sinó canals per on difondre les nostres idees, cal que ens plantegem quins terrenys ens són més adobats i quins més eixorcs per fructificar.
En aquest sentit cal que valorem com les diferents polítiques i usos lingüístics afecten els marcs mentals de la gent. Als Països Catalans els estats francès i espanyol han dut a terme una política agressiva d’assimilació lingüística que s’emmarca dins un procés de nacionalització de la massa per adequar-la a les necessitats i interessos de les respectives burgesies. Després d’una ofensiva clara de l’espanyolisme en aquest aspecte durant el franquisme vingué una aparent situació d’equilibri que ara torna a esvair-se. I com dèiem, més enllà de la pròpia preservació d’un bé cultural, quin és l’interès de la llengua per a un projecte revolucionari? Doncs el fet que la llengua autòctona i espais de relació social en què s’usa es troben menys inserits en les dinàmiques del gran capital, estatal o internacional. Amb això no volem dir que els catalanoparlans estiguin naturalment o essencial inclinats a l’esquerra i els castellanoparlants a la dreta, però sí que el coneixement i l’ús del català permeten entrar a més espais de socialització i accedir a més fonts d’informació que s’escapen del discurs hegemònic, en part per tradició de lluita, en part perquè no tenen prou massa crítica per despertar l’interès depredador del gran capital.
A banda, la lluita per la llengua històrica d’un poble oprimit no només consciencia en termes nacionals, sinó que actua com un vaccí contra el discurs feixista i permet estendre ponts amb altres col·lectius oprimits o minoritzats —genera certa empatia entre subalterns. És probable que els propers anys el català sigui palanca de canvi de la lluita contra el feixisme i que aquesta segona sigui clau en l’acumulació de nous sectors a l’entorn del projecte independentista de classe.
Així doncs, contra el neolerrouxisme, el viratge ètnic i la dretanització de l’espanyolisme és cabdal que sapiguem plantejar una política lingüística que s’ajusti a un projecte nacional fonamentat en la classe i la lluita contra tota opressió i no en les herències culturals o les lleialtats ètniques de cada individu. No volem partir d’una visió individualista i compartimentada de la lluita política que no fa més que facilitar el domini de classe burgès i mantenir, maquillat, l’status quo. El nostre subjecte a alliberar és el poble treballador dels Països Catalans i el català pot ser una arma molt poderosa en la lluita contra els nacionalismes espanyol i francès i la seva hegemonia, és a dir, contra les burgesies espanyola i francesa.
*Quim Serra Toro, Gràcia, Països Catalans.
Els articles d’Opinió expressen l’opinió dels seus autors.