En els darrers temps s’està generant molta polèmica al voltant dels mundials de futbol. Aquesta mateixa setmana l’entrenador alemany i seleccionador de Suïssa Otmar Hitzfield ha qüestionat l’organització del mundial que es celebrarà a Brasil aquests estiu. En concret posa en dubte la idoneïtat de Manaus com a una de les seus mundialistes, per tractar-se d’una ciutat localitzada en plena selva amazònica, amb les condicions climàtiques que això implica pel que fa a la temperatura i la humitat ambiental.
De la mateixa manera també són moltes les veus que s’aixequen en contra de Brasil 2014 a causa de les dimensions del país, aspecte que provocarà una gran quantitat de desplaçaments entre seus que es troben a una enorme distància entre elles, suposant això significatius contrastos climàtics i ambientals que poden repercutir en el rendiment i la salut dels esportistes.
Però potser el punt més polèmic és el de les obres de construcció i condicionament de les infraestructures, les quals s’han fet en una situació de precarietat laboral absoluta pel que fa als salaris i les condicions de treball i seguretat. De fet, en el cas de Brasil s’han produït importants protestes socials que han tingut dues reivindicacions definides: la primera l’esmentada precarietat laboral, la segona el qüestionament de la conveniència de les obres i del mateix Mundial en un país en el que les desigualtats socioeconòmiques són tan importants i la pobresa severa continua sent un problema de primer ordre.
Per últim, des dels mitjans de comunicació s’han transmès en els darrers mesos imatges de violència als estadis del Brasil en el que semblà una campanya de desprestigi al gegant sudamericà. Sembla hipòcrita que es faça una crítica per aquest fet des d’uns països, els europeus, en els que la violència als estadis és habitual, així com la difusió de simbologia feixista en aquests. Sembla que des de la vella Europa es vullga qüestionar la capacitat del país sud-americà, econòmicament en expansió, d’organitzar un esdeveniment d’aquestes característiques.
Malgrat aquesta reacció defensiva de la vella Europa, des de la FIFA l’horitzó sembla clar, la globalització del negoci del futbol i la recerca de nous mercats als anomenats països emergents, en un context en el que el mercat europeu, després d’una escalada especulativa sense precedents, sembla incapaç de continuar creixent.
En aquest context sembla encaixar la increïble elecció de l’emirat de Qatar com a seu del mundial de futbol que es celebrarà a l’any 2022.
S’han fet públiques els darrers mesos les condicions de semi esclavitud que suportaven treballadors provinents d’Índia, Pakistan i Bangladesh en les obres de construcció o reforma dels estadis i les infraestructures que es faran servir durant l’esdeveniment.
Però malgrat la gravetat d’aquest fet, el que més sembla escandalitzar a la premsa europea són les dates en les que es celebrarà la competició. I és que als mesos de juny i juliol, a l’emirat de Qatar es pot arribar a temperatures que superen els cinquanta graus. Cal tenir en compte que els experts mèdics consideren que la temperatura a partir de la qual comença a ser perillosa per a l’organisme humà la pràctica de l’esport de rendiment ronda els vint-i-cinc graus i que, per tant, aquest límit podria arribar a doblegar-se, posant en perill la salut dels esportistes.
Aquesta mateixa setmana, des de la FIFA, mitjançant declaracions ambigües per part d’alguns alts càrrecs i filtracions a la premsa, s’ha deixat caure la possibilitat de celebrar la competició a la tardor i/o l’hivern, en concret a les dates compreses entre el 15 de novembre i el 15 de gener.
Des de la UEFA la idea no es contempla amb bons ulls, el seu president, l’exfutbolista Platini, ja va manifestar el 2011 la impossibilitat d’adaptar el farcit calendari del futbol europeu a aquestes dates, pel fet que un mundial requereix d’un més per a la seua celebració, un altre previ per a la preparació del combinats i entre quinze dies i un mes de vacances per als futbolistes que han participat. Això a la pràctica suposaria dedicar tres mesos al Mundial i desplaçar les competicions estatals i continentals a la primavera i l’estiu. Per si fóra, la readaptació del calendari per retornar a l’anterior dinàmica podria ser igualment traumàtica.
La mateixa oposició que la UEFA han manifestat les diferents Federacions Estatals, així com els clubs més influents, que no volen alterar els seus suculents contractes televisius traslladant les competicions a una època vacacional. Tampoc però tenen intenció de posar en perill la seua matèria prima, els futbolistes, sotmetent-los a les dures condicions climàtiques de l’estiu qatarí. És per això que des d’Europa comença a albirar-se la creació d’un corrent d’opinió que tracta d’impedir la celebració de la competició a l’emirat.
Caldrà veure la força que agafa aquest corrent d’opinió, quin paper adoptarà la UEFA, bé com a corretja de transmissió de la FIFA, bécom a òrgan representant dels interessos del futbol europeu; i la decisió final de la FIFA, tant pel que fa a la confirmació de la seu, com, en cas afirmatiu, del calendari de la competició. És ben segur que n’escoltarem parlar en els pròxims anys, perquè es tracta d’un conflicte d’interessos de difícil resolució.
Al mig de tot aquest debat, mig oblidat, o en el millor dels casos utilitzats per la propaganda mediàtica, trobem als treballadors que a Brasil i Qatar treballen contrarellotge en unes condicions infrahumanes, explotats per grans constructores i sovint víctimes d’accidents laborals. Molt es parla en canvi de calendaris, temperatures, futbolistes… En el marc d’un negoci, el futbol, que mostra la seua cara més agressivament neoliberal, cercant el negoci i el benefici per sobre de tot i passant com una apisonadora per sobre de drets humans, drets laborals o fins i tot criteris de viabilitat del seu mateix negoci.
