La globalització ha permès trencar les barres comercials, del capital, de la comunicació i de la informació. En un món on el capital té llibertat absoluta de circulació cada vegada es posen més restriccions de moviment per les persones. La història està marcada per les migracions però actualment els interessos polítics i econòmics prevalen per sobre de la dignitat humana i la mesura més visual són els murs de separació que aïllen persones i restringeixen el seu moviment.
Després de la caiguda del mur de Berlín, es deia que no hi hauria més murs de la vergonya. Des de llavors, s’han construït desenes de barreres de separació a tot el món. Tanques i murs que marquen fronteres i que tenen un impacte directe a la població. La seguretat és la principal justificació de l’existència d’aquestes barreres. Però aquestes mesures de seguretat també s’han construït per mantenir i dividir les persones “dins” i “fora”, dividint un territori i fent invisible l’altre cantó, augmentant la desconeixença i les diferències. Aquesta ignorància fa augmentar la noció del “nosaltres” i “ells” creant, sovint, noves formes de conflicte.
Estadísticament, es demostra que les persones que viuen a prop de murs de separació, pateixen més traumes psicològics i socials. També està demostrat que les barreres de separació tenen uns efectes directes en l’abastiment de serveis a la població i en el seu potencial econòmic ja que els territoris envoltats per un mur són menys atractius en inversió econòmica. Al Mediterrani –el nostre espai geogràfic més proper- existeixen varis murs de separació, en alguns casos amb la complicitat dels nostres governs.
Sàhara Occidental – Marroc: El mur de la vergonya
L’estat espanyol va colonitzar el Sàhara Occidental fins l’any 1975, moment en què la Cort Internacional de Justícia va emetre el veredicte de celebrar un referèndum d’autodeterminació. El mateix dia, Hassan II va organitzar l’anomenada Marxa Verda amb l’objectiu de forçar a Espanya a entregar el Sàhara a Marroc. Finalment, es van firmar els Acords de Madrid pel qual es repartia el territori entre Marroc i Mauritània. El Front Polisario va iniciar una guerra d’alliberament contra aquests dos països, que va provocar l’exili de dos terços de la població convertint-se en refugiats. Mauritània es va rendir i Marroc va ocupar la totalitat del territori del Sàhara Occidental.
El 1980 Marroc va començar a construir el mur de separació al Sàhara Occidental. Un conjunt de vuit murs de caràcter defensiu per protegir el territori de possibles incursions del Front Polisario i evitar el retorn dels refugiats establerts majoritàriament a Algèria. Amb una longitud superior als 2720 quilòmetres està compost per búnquers, tanques elèctriques i mines antipersona. A més, cada cinc quilòmetres hi ha forces d’infanteria.
El mur divideix el territori en dues parts: La més extensa està ocupada per Marroc i és rica en mines de fosfats i recursos pesquers i l’altra, l’anomenada zona alliberada, està sota control del Front Polisario, una zona deserta sense quasi recursos naturals. La població que viu a la zona ocupada es troba en contínues violacions de drets humans i aïllament internacional. A més, la dura repressió del Regne de Marroc ha provocat desaparicions i milers de morts.
Tot i la condemna internacional, Marroc no està disposat a perdre l’accés als recursos naturals de la zona. Per altra banda, també cal remarcar els acords que existeixen entre la Unió Europea i el govern de Mohamed VI, encapçalant la llista de socis que reben finançament de la UE a través de la política europea de veïnatge i també a través de l’Acord d’Associació que elimina les barreres comercials tot i no respectar els principis democràtics i de drets humans. Pel què fa a l’estat espanyol, malgrat tenir unes relacions tenses amb Marroc prevalen els acords comercials entre ambdós països.
Israel: Els murs de l’apartheid
L’any 2003 Israel va començar la construcció del mur que el separa de Cisjordània. El mur arribarà a fer més de 790 quilòmetres de llargada i entre 8 i 12 metres d’alçada, el 80% del qual està construït dins de territori palestí sense seguir la Línia Verda. Està format per una complexa estructura de formigó, tanques elèctriques i filferro espinós. A més, cada cinquanta metres hi ha una torre de vigilància i els passos estan controlats per punts de control on els pocs palestins que tenen permís per passar-lo reben constants humiliacions. La justificació per part d’Israel és mantenir la seguretat i prevenir els atacs terroristes a més d’envoltar els assentaments il·legals on viuen els colons. Però a la realitat acaba sent un mur de separació al pur estil d’apartheid, en què separa i aïlla la població palestina.
Segons Amnistia Internacional, quan el mur estigui acabat, 60.500 palestins viuran entre el mur i la Línia Verda, dels quals 12 pobles i 31.400 persones quedaran envoltats completament pel mur, més de mig milió de palestins viuran a menys d’un quilòmetre del mur i 200.000 palestins de Jerusalem est se’n veuran directament afectats. Per altra banda, un 10% de les terres agrícoles han quedat a l’altre cantó. Moltes famílies han perdut les seves terres i conseqüentment la seva font de finançament. Les importacions també són molt costoses ja que han de passar per varis controls israelians. El mur, a més, provoca problemes psicològics a la població per la frustració i humiliació rebuda i restringeix l’accés als centres escolars, de salut, llocs de treball i ja s’han demolit desenes d’habitatges.
El mur, impedeix la continuïtat territorial i la unitat de la població, fent totalment inviable la possible construcció d’un estat palestí. El 2004, la Cort Penal Internacional va declarar el mur com a il·legal però tot i així la construcció segueix vigent.
Pel què fa a la franja de Gaza, Israel manté l’aïllament a través del bloqueig permanent i el tancament del territori des de l’any 2007. Aquest bloqueig significa l’aïllament de més d’un milió i mig de persones en un territori de 360 quilòmetres quadrats, sent la zona més densament poblada del món. El perímetre està envoltat de tanques elèctriques i al sud per un mur que actualment està controlat per Egipte. D’aquesta manera, la franja de Gaza es considera la major presó a l’aire lliure. Depèn directament de l’ajuda humanitària ja que el bloqueig i l’aïllament suposa una desocupació massiva, pobresa extrema i la pujada dels preus dels aliments a causa de la seva escassetat. Israel justifica aquest aïllament amb el terrorisme de Hamas però es considera un càstig col·lectiu.
<p >La majoria dels productes provenen de Nacions Unides o entren en forma de contraban a través dels túnels construïts a la frontera amb Egipte, tot i que aquests productes es venen a preus molt elevats i està previst construir un mur subterrani per eliminar aquests túnels. El bloqueig fa entrar en comptagotes els aliments i material sanitari dins el territori. Alguns d’aquests aliments i materials directament ja no entren per la frontera, tot i ser provinents d’organitzacions com Nacions Unides i la Organització Mundial de la Salut, sense donar cap explicació. A més, això afecta greument a la salut de la població, doncs els hospitals tenen escassetat de material sanitari. Es calcula que el 60% de les famílies pateixen inseguretat alimentaria. A més, s’ha d’afegir la restricció de serveis com el gas i la llum que obliga a seguir un pla de racionament. Tota aquesta situació es va veure agreujada pels atacs indiscriminats per part de l’exèrcit d’Israel a finals de l’any 2008 i novament a finals de l’any 2012.
Per altra banda, Israel també ha aprovat la construcció d’un mur a la frontera amb el Líban, substituint les actuals tanques de separació. El mur fa dos quilòmetres de llarg i més de 10 metres d’alçada i es justifica per evitar les tensions entre ambdós països. El Líban, és un dels països que encara no ha reconegut l’estat d’Israel i la tensió amb Hezbollah manté aquests dos països en permanent conflicte. La frontera està completament tancada impedint el pas d’un cantó a l’altre. El mateix passa amb la frontera dels Alts del Golan ocupats per Israel, on una tanca impedeix la circulació de persones entre el Golan i Síria. Aquesta frontera és anomenada la Vall de les llàgrimes ja que cada divendres es troben ciutadans de cada cantó i intenten a crits comunicar-se amb els seus familiars. Finalment, a la frontera amb Egipte també s’està construint un mur per evitar la immigració il·legal i grups terroristes.
D’aquesta manera, les fronteres d’Israel han quedat totalment tancades per murs i tanques que el mantenen aïllat dels seus veïns. Tot i la violació permanent dels drets humans i del dret internacional humanitari, la Unió Europea manté l’acord d’associació amb Israel que comporta la llibertat de circulació de productes, la cooperació científica i tecnològica o intercanvis entre universitats i programes de joves de la UE.
Ceuta i Melilla: El mur de la indignitat
El 1995, amb l’augment dels fluxos migratoris provinents d’Àfrica Subsahariana cap a Europa, l’estat espanyol va començar a construir les tanques de separació a Ceuta i Melilla. L’aprovació de l’espai Shengen que implica la llibertat de circulació dins la Unió Europea ha permès que les persones que arriben a aquestes dues ciutats puguin transitar lliurement per tota la UE. Però, aquestes tanques impedeixen la possibilitat d’una vida millor per aquells que fugen de guerres i la pobresa.
Les tanques, que mesuren 12 quilòmetres a Melilla i 8 a Ceuta, estan compostes per filferro elèctric i filferro espinós. Controlat per la Guàrdia Civil i l’exèrcit marroquí, l’objectiu és controlar la immigració i el contraban. El 2006, el sistema es va reforçar amb difusors de gas lacrimogen, càmeres infraroges i sistemes que impedeixen enfilar-s’hi. A més, també hi ha una xarxa de sensors electrònics de so i moviment.
Aquestes tanques només són el final d’un llarg camí que els migrants segueixen des que surten de casa seva. El trajecte és molt dur i perillós i arribar a Marroc ja és un gran assoliment. Però l’objectiu d’arribar a Europa es veu interromput amb la impossibilitat de creuar les tanques que separen Àfrica d’Europa. És per això que molts s’han vist obligats a travessar l’estret de Gibraltar en barca, arriscant les seves vides un cop més. La perillositat d’aquestes embarcacions ha fet que les costes espanyoles del mediterrani s’hagin convertit en una gran fossa comuna. Els controls marítims de la Guardia Civil també han dificultat molt aquesta via, és per això que l’alternativa és arribar per les Illes Canàries. Els acords de l’estat espanyol amb els diferents països de l’oest d’Àfrica per controlar la immigració ha fet que les embarcacions cada cop surtin de més lluny, fins i tot des de Guinea Conakry. Finalment, cal afegir que el govern espanyol ha demanat i finança el govern marroquí perquè controli les seves fronteres per dificultar l’entrada al mateix país.
Xipre: Entre Orient i Occident
Xipre, sota domini colonial britànic fins el 1960, va aconseguir la seva independència a través d’un acord firmat entre Grècia, Turquia i el Regne Unit. L’acord establia com a president un greco-xipriota i la vicepresidència i el poder de veto pels turco-xipriotes. Aquest sistema dificultava molt el funcionament de l’estat i les relacions entre les comunitats greco-xirpiotes i turco-xipriotes cada cop eren més hostils fins que el 1967 va esclatar la violència entre les dues comunitats. El 1974, un cop d’estat recolzat pel govern grec amb la intenció d’annexionar la illa a Grècia, va fer que Turquia respongués amb la ocupació militar del terç nord de la illa, que representa un 37% del total del territori, inclòs una part de Nicosia, la capital. D’aquesta manera es va crear la República Turca del Nord de Xipre, reconeguda només per Turquia, i la República de Xipre, reconeguda internacionalment. Les dues repúbliques van quedar dividides per la Línia Verda que divideix també Nicosia i que està supervisada per la Missió de Nacions Unides a Xipre. En aquest moment es va començar a construir un tanca de 180 quilòmetres de llarg que fins el 2003 era totalment impossible passar-la legalment. La barrera està composta de filferros d’espines, sacs de sorra i bidons.
La barrera separa les dues comunitats i converteix Nicosia en la única ciutat del món que està dividida. El desconeixement entre les dues comunitats i el sentiment de pertinença a la seva comunitat ha provocat que la percepció entre ambdues es basi en el desconeixement i l’augment de la identitat nacional –grega i turca-. A partir de 2003, es van començar a obrir alguns passos entre la tanca i el 2009 el govern greco-xipriota va començar a desmantellar part de la barrera. Tot i així, la divisió social i la desunió de la ciutat segueix present i es fa complicat construir una identitat xipriota conjunta després de dècades de divisió. Finalment, el 2004 la República de Xipre va entrar a formar part de la UE posant sobre la taula varis debats ja que Xipre és l’últim país de la UE on encara existeix un mur.
