Cal manifestar-se contra la retallada de l’Estatut? La “mani” s’ha de fer abans o després de la sentència? Es pot pressionar el Tribunal Constitucional o és “intolerable”?
Aquestes i altres preguntes han format part d’una nova roda de declaracions, contradeclaracions i rectificacions per part de la classe política catalana que han convertit l’anodí agost en un nou sainet.
Part de l’obra s’ha representat, com passada cada estiu, a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) on els polítics, obviant l’activitat acadèmica i cultural que s’hi desenvolupa, centren tota l’atenció mediàtica.
</meta>
</meta>
</meta>
</meta>
</meta>
</meta># Polèmica entorn una manifestació
</meta>
</meta>
</meta>
</meta>
</meta>
</meta>El passat 9 d’agost, l’expresident Pasqual Maragall publicava un article al diari Avui en què, amb un estil molt particular, afirmava que si el Tribunal Constitucional retallava l’estatut, se sortiria al carrer com es va fer durant la Transició. Artur Mas s’afanyà en dir que sí, però que ell demanava “accions operatives i no només decoratives”.
Pocs dies després, Òmnium Cultural recollia el guant i es proposava com a pal de paller d’una mobilització del catalanisme cívic. El seu president, Jordi Porta, proposava que en aquesta manifestació en defensa de la integritat de l’estatut, la pancarta fos sostinguda pels expresidents de la Generalitat i el Parlament de la Ciutadella.
A partir de la convocatòria d’Òmnium, les diverses entitats de la constel·lació del sobiranisme també hi digueren la seva. Una part d’aquestes (Deumil.cat, PDD, Sobirania i Progrés) es desmarcaren de la convocatòria insistint en que l’hora de l’autonomisme ja havia passat i que ells només es mobilitzarien al carrer en defensa d’un estat propi. En canvi, d’altres com el Centre d’Estudis Sobiranistes o la FOCIR, juntament amb algunes patums acadèmiques, s’afegiren a la idea d’Òmnium Cultural.
La proposta d’Òmnium també recollí altres suports polítics i socials, de partits com ICV, ERC i CDC, així com una certa receptivitat per part de CCOO i UGT. Mentrestant, el PSC intentà refredar l’efervescència afirmant que no es podia fer cap posicionament fins que no es conegués la sentència.
La polèmica, però, reviscolà el passat dilluns 17 d’agost, quan el vicepresident Carod-Rovira proposà convocar la ja famosa “manifestació preventiva”. Segons Carod, es tractava d’organitzar una gran mobilització per la Diada, que pressioni el Tribunal Constitucional abans d’emetre la sentència. El raonament del dirigent d’ERC afirmava que era abans de la sentència i no després quan hi hauria alguna cosa a fer.
Les declaracions de Carod provocaren immediatament que la polèmica traspassés als mitjans de comunicació de Madrid. El criminalitzat dirigent d’ERC fou acusat tant per populars com per socialistes de voler pressionar de forma il·legal un tribunal, obligant el president Montilla a trencar el seu silenci estival per refermar-se en l’estratègia del PSC de “no posar-se la tireta abans de la ferida”.
La polèmica aleshores evolucionà cap a l’enfrontament interpartidista, i a intentar ressuscitar la imatge d’una ERC desestabilitzadora per a intentar desgastar el tripartit o reforçar les pròpies posicions al seu sí. Un dels qui apostava, però, per anar més enllà, era Joan Tardà, qui en una entrevista a El Punt reclamava que si l’estatut era retallat, els partits principatins retiressin els seus parlamentaris de les corts espanyoles. I contribuint a l’escalada verbal, el convergent Quico Homs es despenjava en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu amb la proposta d’abandonar unilateralment el sistema de finançament autonòmic comú, la LOFCA, per forçar un reconeixement similar al de les autonomies basques.
Qui culminava, però, el cim de la polèmica fou el seu iniciador Pasqual Maragall. També en el marc de la Universitat de Prada, obsequià els mitjans de comunicació amb una de les seves ja tradicionals “maragallades” en anunciar, contradient frontalment els seus excompanys del PSC, el seu suport a la proposta de Carod de realitzar una manifestació preventiva. I com a cirereta, signà un manifest de suport al referèndum d’autodeterminació que celebrarà Arenys de Munt el proper 13 de setembre.
Polèmiques estivals a la UCE
Les polèmiques polítiques d’agost són ja un clàssic del periodisme, i la Universitat Catalana d’Estiu que cada any es celebra la segona quinzena d’agost a Prada de Conflent ofereix un marc idoni com a altaveu d’aquestes polèmiques. Si bé les visites a la UCE dels polítics solen ser, en general, força externes a la pròpia dinàmica dels cursos, ocupen pàgines i minuts en premsa, ràdio i televisió, fins al punt que per a molta gent la UCE no és res més que una trobada on els polítics van a donar conferències.
Les polèmiques polítiques generades a la UCE en els darrers anys són un bon retrat de l’empantanegament de l’estratègia autonomista i la seva crisi estructural. El 2006 era la polèmica per la gestió de l’aeroport, el 2007 la polèmica sobre el caos ferroviari i l’apagada elèctrica a Barcelona, mentre que el 2008 qui animà l’ambient fou ICV amb el seu pacte amb la vicepresidenta espanyola De la Vega pel finançament. Polèmiques que o bé encara resten sense una solució clara, com el caos de les infraestructures, o bé que han estat solucionades molt per davall de les expectatives del Principat, com seria el cas de la gestió aeroportuària o el finançament autonòmic.
ANÀLISI
Equilibris constitucionalistes
Les diferents propostes de resposta a la sentència del TC sobre l’estatut principatí contenen en el fons el quid de la qüestió: el reconeixement o no de la legitimitat de l’ordenament constitucional espanyol. Així, quan s’afirma que un tribunal no pot modificar una llei referendada pel poble, en principi no es reconeix el mecanisme constitucional que així ho autoritza. Per això els partits fan equilibris per conjugar tant el que és un sentir majoritari com el que és l’acatament constitucional, tot dient que si bé el TC té el dret a modificació, hauria de prendre en consideració la voluntat expressada en referèndum. D’aquesta manera, en les seves declaracions no qüestionen els preceptes constitucionals.
La qüestió principal, però, és la utilitat de les mobilitzacions. Una de les primeres propostes que sorgiren en aquest sentit fou la de tornar a referendar l’estatut del 30 de setembre. Aquesta via de conflicte institucional, amb una clara reminiscència a 6 d’octubre de 1934, restà com moltes altres declaracions en una simple foguerada verbal. La proposta de manifestació d’Òmnium Cultural no deixa de ser un acte de força que afirmi un rotund “no hi estem d’acord” però sense cap conseqüència pràctica. La contraproposta de Carod tampoc no preveu obrir una via de conflicte institucional, o d’insubmissió de l’autonomia del Principat a la Constitució Espanyola, sinó que simplement confia en la seva capacitat de mobilització per a suavitzar els termes finals de la sentència.
Segurament, de totes les propostes fetes per dirigents de partits parlamentaris, la més rupturista és la proposada per Joan Tardà de retirar tots els parlamentaris del Principat de les corts espanyoles. Si aquesta opció, pràcticament una utopia, es materialitzés, la conseqüència més immediata seria que el PP obtindria temporalment una majoria parlamentària. El més difícil seria imaginar els 25 diputats del PSC abandonant les corts i lliurant el poder parlamentari al PP.
El dilema pels partits parlamentaris catalanistes és difícil de resoldre. O bé es pleguen a un acatament de la legislació vist com a vergonyant per part de la seva base electoral, o bé es llancen a un camí de confrontació institucional de final més que incert. És de preveure, però, que explorin per enèsima vegada l’estratègia de marcar paquet per posteriorment entonar la lletania “És que Madrid no ens entén”.
